Still got the blues

Llegeixo que ha mort el guitarrista Gary Moore, un dels pocs ídols vius que encara em quedava a la vitrina. Ha mort mentre dormia tot sol en un hotel de platja, a Màlaga. Em sap greu perquè no fa per un músic de la seva categoria aquesta manera de morir, encara que li agradés el rock i que portés melena.

Moore no tenia la tècnica d’un Joe Satriani, ni el sentit de l’espectacle d’un Steve Vai o d’un Eddie Van Halen. Ben segur que no va trencar esquemes amb la rotunditat d’un Jimi Hendrix. Però és l’únic de la colla de solistes que he esmentat que, quan el sento, encara em commou com quan era jove. A les seves mans la guitarra elèctrica s’humanitzava, agafava profunditat i força emotiva i que jo sàpiga només Mark Knophler, molt més sibarita, toca amb una calidesa i unes intuicions de fons semblants.

Va ressucitar el blues quan tothom el feia un gènere passat de moda. Tant per la manera de tocar, com per la seva timidesa, em fa l’efecte que va viure sempre com un angelet entre dimonis. El vaig descobrir abans que publiqués el disc que el va fer famós, Still got de blues. Aleshores ja tenia la cara demacrada d’alcohòlic que acaba de sortir d’un tractament de rehabilitació. Suposo que els anys que va passar amb Thin Lizzy van ser forts, tot i que el fet d’haver nascut a Belfast potser ja l’havia curat d’espants. El veig emborratxant-se amb els amics amb l’esperit a mil quilòmetres de distància. Ni la misèria ambiental ni els rituals absurds del Heavy no van aconseguir deshumanitzar-lo i això es notava quan tocava. En els seus solos no hi ha ni un bri fatxenderia;  és tot autenticitat, amb brots de sensibilitat finíssima.

Era rude i la manca de cultura el limitava, però tenia una ànima exquisida i la qualitat de base fins i tot li permetia cantar bé sense tenir una veu dotada. Em sembla que el problema és que la guitarra li va salvar la vida però no va aconseguir que la fama li pugés al cap. Tocava com si no tingués pell, posant en joc una fragilitat i una delicadesa que la melena de quinqui no dissimulava. No defugia el dolor -segurament perquè no en sabia- i això té un preu. Però em revolta que hagi mort així, amb aquest aire d’advertència. 58 anys i un hotel de Màlaga. Diumenge a la matinada -els bons artistes, precisament perquè la creació és una lluita per conquerir la llibertat, haurien de tenir alguns dret sobre l’escenografia d’aquests tràmits.

.

Advertisements

3 pensaments sobre “Still got the blues

  1. És ben absurd com l’home mor o viu. És també absurd el que acabo d’escriure, buscant-li un sentit a tot plegat. Però l’obra, la creació de l’home, de l’artista, queda, i això és molt! sobretot per als qui en gaudeixen, i amb l’obra aliena també creixen. La creació és un esforç per a guanyar llibertat! Au, que semblo una aprenenta de filosofia. Salutacions artista. (Mira li he afegit una cua, inspirant-me amb tu, aviam què et sembla!)

    • La dimensió humanista creu en un ideal de justícia i llibertat, en la creació. Per altra banda, la dimensió de l’evolució, la del “whatever works” per sobreviure, explica l’absurditat filosofada per l’home. Crec que l’home com a espècie s’ha inventat la justícia perquè sobrevisqui com a grup i s’ajudi d’altres espècies. El problema és que no deixa de ser un ideal: ara tenim els financers i els executive -els qui mai arrisquen el seu ego o els seus diners- que s’estan carregant l’occident humanista, enfonsant l’essència de l’home creador. Legisladors: uniu-vos i controleu a aquesta colla!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s