Què ha passat?

Val a dir que sabia que la meva col·laboració saltaria després de les eleccions des que vaig tornar de Londres, ara farà un any. Quan va esclatar el cas Pretòria ja vaig advertir que l’estat mirava d’espantar els guardians del galliner. El corral estava esvalotat i calia posar ordre. No és que el butlletí fos, abans d’aquell subtil toc d’atenció, un exemple de pluralitat. Però els exemples de pluralitat els haurien de donar els diaris. El dia que els diaris deixin de fer política i provin de guanyar diners, la Generalitat es podrà estalviar moltes subvencions i la cultura del país pujarà tant de nivell que ni tant sols caldrà que ens defensem del castellà.

Desgraciadament, quan algú es fa llegir, en aquest país, sempre surt algun cap de colla a advertir-lo que s’està  passant de llest, com en els pobles i com en les barriades perilloses. O com a les presons. Allà on l’esperança s’ha perdut, els pinxos són els amos. Així és difícil que la premsa encomani als lectors aquella espurna d’audàcia i d’optimisme que fa rutllar els països.

El butlletí no era un exemple de pluralitat però va néixer amb l’intenció de compensar el sectarisme socialista. Es parlava molt de llibertat. I, malgrat que la semàntica política s’ha de prendre sempre amb precaucions, la veritat és que mai no he escrit articles tan a gust. El director tenia una paciència infinita. El preu de l’article era decent i això em donava temps per pensar què volia escriure. Després del cas Pretòria, vaig poder despistar tocant temes de política internacional. Però la manifestació del 10 de juliol va posar histèrics els partits, i va fer que escriure per sumar amb els qui treballaven pel nou ordre es fes cada dia més difícil.

I això és el que ha passat. El partit de Laporta està verd i per CiU les llibertats de Catalunya són com aquelles pulseres esotèriques que anunciava el Cristiano Ronaldo. Tot fa pensar que seguirem allargant, sota el pessimisme vanitós de sempre, l’actitud cofoia del rendista que a còpia de guardar els diners al banc sense invertir-los un dia descobreix que els estalvis se li han evaporat.

Isaiah Berlin insistia que triar entre el Bé i el Mal és molt fàcil, i que la consistència dels sistemes es prova allà on un Bé entra en conflicte amb un altre Bé. Quan no hi ha coratge per defensar una idea completa de justícia, la por s’escampa i les visions de conjunt es perden. “Vostè és un idealista i em fa més pena que el tonto del poble”, li diu el General rialler al Coronel Dax, a Paths of Glory. D’acord, d’acord, tot i que no veig clar que la guerra pugui ser tan divertida. Amb els partits d’esquerra cremant-se en la seva inconsistència, era evident que el sobiranisme pujaria i que els garants de la unitat trucarien a Madrid. Jo només dic una cosa: si en comptes d’aprofitar el poder per consolidar posicions i protegir el moviment de base, CiU es dedica a adormir les ovelles i a fer la feina bruta al PP i al PSC, a la llarga ho pagarem molt car.

Jo menys, perquè els escriptors vivim a part i una desgràcia sempre és un bon tema.

Anuncis

11 pensaments sobre “Què ha passat?

  1. Si tot plegat no és paranoia, sincerament, em costaria de creure si no fos perquè ja he vist tanta imbecil·litat conxorxada sota vincles que desconeixen/m, que m’ho crec. En qualsevol cas, tu endavant, que de ser així el més important és que hem d’organitzar files.

  2. Em sap greu que hagin prescindit dels teus articles. Estigui o no d’acord amb tu -no sempre ho estic- val a dir que escrius de manera honesta i franca. Suposo que tindràs les teves manies, filies i fòbies com tothom. Però és d’agrair, també, que hagis explicat el per què del final de la teva col·laboració.

    Tanmateix sobta la manca de vista de segons qui: en una època en la que publicar és tant senzill, els qui et vulguin llegir ja saben on ets. I molts continuaran trobant, els cerquin o no, els teus articles.

  3. “Subtil toc d’atenció” preciosa definició del cas pretoria i del cas palau també. Algú s’imagina que a madrid no saben què fan els ratolins a barcelona? i com es diu ara “en temps real”. Així és que quan toquen la pera algú tira fora una de les moltes carpetetes que tenen i l’aeat i fiscàlia responen com un autòmat.

  4. Enric, molt entenedor l’article. Al cap i a la fi, aquest és un dels drames de Catalunya. D’una banda amb CIU mai serem independents, i de l’altra, sense CIU tampoc serem mai independents. De tots nosaltres, dependrà però, que la situació canviï.
    Enric, friso per llegir-me el llibre “El nostre heroi Josep Pla”. Quan em recuperi de la pujada de gener (quin fàstic de traducció literal del castellà), et compro el llibre. Mentrestant, no paris d’escriure que et seguirem llegint.
    Salut!

  5. Enric, saps què és el que més m’agrada dels articles del Sostres? La seva claredat, la seva literalitat (amb totes les metàfores i girs que vulguis), i sobretot que quan parla d’un afer qualsevol, gairebé sempre hi posa noms i cognoms. Naturalment al final del dia en Sostres en paga un preu molt alt, perdre feines, enemistats, enemics, etc., i encabat li passen coses tan rastreres com la conversa robada a Telemadrid i els comentaris tan estúpids de tanta i tanta gent, tant d’odi. Però els lectors (al menys jo), li ho agraïm profundament, al marge d’estar més o menys d’acord amb l’article de torn.

    A tu costa molt més entendre’t, al menys a mi. Et comuniques a base de frases sentencioses i grandiloquents quan seria més senzill dir “es diu Pepito i em va dir tal cosa i jo en penso tal altra d’ell”. Capto la idea de fons del què ha passat, però no entenc perquè estalvies noms, cognoms i detalls. Baixar a la literalitat no és de menys categoria. És de més honestedat i valentia. Noms i cognoms, frases reproduides, llum i taquígrafs. Explica’ns de veritat qué i cóm ha passat. Alguna explicació més o menys confessable t’han d’haver donat. No és safareig, és difondre el país que tenim. Però al final ets tu qui ha de valorar qué té més pes: els problemes en què et puguis ficar o la relació entre el valor del teu testimoni i el lector.

    I disculpa la crítica i les comparacions, no n’estic segur del tot si són justes o no. (No, no, tot son gustos, a mi tb m’agrada molt el Sostres. Dit aixo, tothom administra informacio i a tot arreu hi ha efectes especials. Hi ha efectes q et volen fer mes la feina i n’hi ha q miren mes d’estimular-te a fer-la tu. No ho se. Jo soc clar i concret fins alla on crec q puc ser just, that’s all. Pagar el preu per mi no ha estat mai un problema)

  6. Magnífic article. El drama d’aquest país és la sociovergència, paraula que no volen sentir ni uns ni altres però reflecteix el que passa. Els uns alimenten els altres i viceversa. Es fan el joc mutu. A nivell mediàtic, quan arriben eleccions o quan hi ha esdeveniments com el 10J fot fàstic; toc de pito i tots arrenglerats en dues fileres ben bonics.

  7. Un article molt aclaridor. A mi també m’agradaria saber noms, però no és imprescindible. Només cal preguntar-se qui s’en beneficia de l’statu quo a Catalunya.

    Si la manifestació del 10 de juliol va ser un èxit és perquè, fins els més moderats se n’adonen que això ja no es pot aguantar més. A cop de retallar-li el pinso i donar-li garrotades, la gallina dels ous d’or s’està morint. Aviat no pondrà ous, no perquè no vulgui, sinó perquè no podrà. És normal que els que viuen d’aquests ous, allà i aquí, es neguin a acceptar aquesta realitat i provin de fer callar totes les veus que en parlen.

    Però la realitat és molt tossuda i s’acaba imposant. La natura té “horror al buit”. Si CiU ha tingut una victòria tan grossa és perquè molta gent ha tingut la percepció que Mas i companyia ocuparien el buit de la defensa real dels interessos dels catalans. Aquesta defensa passa, inevitablement, per fer camí cap a la independència. Si CiU no ho veu així i pensa que ja han fet la feina tornant al poder, per poder seguir tenint cura de la gallina, si no ocupen el buit, tard o d’hora algú altre l’ocuparà.

  8. Et desitjo el millor crack! Recorda sempre que tens els collons de fer allò que vols i això ja és un mèrit! Aquí en tens un que es baixa els pantalons perquè no té res millor a què dedicar-se. Et llegeixo sempre, Enric, sempre hi ha quelcom interessant en tu i ets dels pocs que saps aprofundir sense ofegar-te i recony després encara surts tan campante, com si res hagués passat. Això ha de ser difícil, difícil. No et comento tant perquè reconec que soc un imbècil torracollons i en fi, xerro massa i per internet sembla que m’agrada insultar i vexar i això és un problema meu que he de solucionar! Aquesta cagarrina per desfogar-me! en tot cas un abraç d’un admirador.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s