Política del contrast (Rac 1)

El president Mas va remarcar molt en el debat d’investidura que faria una política tan continuïsta com fos possible amb l’anterior obra de govern. El que no va dir tan alt, seguint el seu estil conciliador, és que tindria més feina a corregir mesures sense cap ni peus, que no pas a conservar -o a desenvolupar- línies engegades. Amb la infinitat de trets al peu que es van disparar els governs del tripartit em fa l’efecte que el nou govern viurà un periode de gràcia extraordinàriament llarg. El consellers rebran d’herència tants bunyols, que tindran ocasions a dojo de lluir-se sense haver d’assumir riscos. Tota noia espavilada sap que la manera més ràpida de suscitar l’admiració del públic és fer-se comparar amb noies ben lletges. La setmana blanca va ser una de les moltes mesures prescindibles i antipopulars que el Tripartit va prendre encegat pels seus dimonis anecdòtics. Rigau l’ha abolit. Amb la crisi, ningú no discutirà que donar feina als professors i deixar els pares tranquils perquè puguin treballar mentre els seus fills estudien, és una bona idea. El tripartit ha fracassat. Però la seva herència servirà per refredar els ensurts que les ofensives espanyoles donaran al nou govern.

Anuncis

9 pensaments sobre “Política del contrast (Rac 1)

  1. Sóc jo l’únic a qui li sembla al Mas li sembla pesar molt la nova responsabilitat? El seu cos i el seu parlar semblen insegurs. Ja entenc que la responsabilitat és molt gran, i que deu fer un respecte important esdevenir el president del teu país, a més tenint en compte el panorama que té al davant. Però amb la trajectòria d’anys que porta al damunt, i després de sentir tantes lloançes que li han estat dedicades, sincerament jo em creia que veuria un líder més sòlid. Em dol dir-ho, però en veure´l em fa l’efecte com si li tremolessin les cames. Voldria equivocar-me, però em temo que no el veurem erigir-se com un líder valent i coratjós que necessita el país en aquests moments de paulatí retrocés nacional a mesura que es va desenvolupant la sentència del Constitucional. És a dir, que al Mas li falten precisament els collons que tenen els de SI. No anem bé.

    • benvolgut Albert Llusá, … precisament el MH Artur Mas, ha de trobar l´equilibri entre el pragmatisme del “peix al cova” i la rauxa d´els somiatruites
      que s´els omple la boca de la paraula santa : independencia pero que no saben com. Ara bé, si el que volem es viure en una patum ( que dura un día ) endavant. Jo crec que ara es l hora de tancar la boca i treballar perque el pais es recuperi, i un día sigui lliure. Els veritables collons ( faig servir la seva expressió)son els de redreçar el pais, la seva riquesa i evitar-ne la fractura… que ens ho
      estan preparant aquests que a Madrid ( i ho sé ben bé )cada cop que surt un Carod es freguen les mans, perque ” nos lo poneis a huevo para atizar a los españoles de siempre, contra los catalanes”, creeis que dais un paso adelante y en realidad son dos atrás… mira tú ! “

    • Salutacions Albert.
      El “paulatí retrocés nacional” d’ençà la sentència del Constitucional és el desllorigador de la transició nacional anunciada pel president en el debat d’investidura. Transició cap al desconegut que hem de fer per nassos o ens convertim in saecula saeculorum en un hinterland- banlieu de l’estat empobrit i cabdillista que serà ben aviat Espanya. Que tot plegat no té tornada enrere és tan cert com que la transició i l’estat de les autonomies estan tan passats com els entreteniments televisius de Joan Capri i Mayra Gomez Kemp. Tancat per mals actors i per manca de públic. Ara bé permet-me que dubti de les virtuts empíriques de la filosofia del “pit i collons” o d’aparicions estelars com “yo me llamo Josep Lluís aquí y en la China”, remeis guaridors que han demostrat les seves limitacions, àdhuc contraindicacions. En canvi ahir Mas va dir moltes coses valuoses: que els estats són artificials i duren el que duren mentre que les nacions duren mil•lennis (la cara que se li hagués posat al Chaves si és que ho hagués arribat a entendre!) i va parlar de plenitud nacional i que aquesta no és feina per a impacients. Jo crec que aquesta vegada la cosa és seriosa i va de veres i començarà sumant consensos al voltant dels nostres cèntims. Sobre el tremolor de cames, jo no dubto que l’home que va triar quedar-se a fer política havent guanyat 2 vegades les eleccions i havent-se passat 7 anys d’oposició quan podia estar guanyant molt més a la privada (que sí que ho pagaria per ell, com ho ha fet pels serveis de Josep Piqué) té conviccions coratjoses, el que passa és que vol guanyar i això requereix astúcia. I pensa amic meu, que una persona valuosa com Lopez Tena també va acabar malament amb la gent de les consultes per això mateix, massa impaciència, massa dispersió, massa voler anar de cara.
      PD: em sembla que el relat històric dels almogàvers no ens l’han explicat bé i que juga en contra nostra. Això del desperta ferro i anem a sac perquè tenim raó i guanyarem no devia anar ben bé així. Caldria un especialista en tàctiques d’infanteria medieval que repassés les fonts i ho aclarís.
      Una abraçada, jove.

      • Hola Pere. L’únic que em va semblar interessant del que va dir el President en la seva investidura d’ahir són dues coses: això que dius tu que els pobles duren més que els estats, i allò de tenir “el cap clar, el cor calent, el puny fort i les peus a terra”. Però em temo que només és retòrica això, i res més.

        El contingut del seu discurs, en general, pobre. Em va semblar superflu, obvi o superficial.

        En fi, el vaig veure amb unes espatlles encorbadíssimes, i un caminar dubitatiu, com si el nou càrrec, o el moment històric concret que li toca protagonitzar, li fes por o li anés gran. Tan de bo m’equivoqui i dugui el país amb coratge cap endavant. Però per a mi, el plantejament de SI (declaració unilateral) és no només perfectament possible sinó, a aquestes alçades, l’única viable i digne. Només cal que la gent s´ho cregui i tingui la valentia de fer el pas. A mi no m’agrada l’estil del Laporta, però sí la seva valentia.

        Salutacions cordials!

      • Benvolgut Pere,

        Trobo totalment pertinent la seva menció dels almogàvers. La seva batalla més famosa és la de Cefís o d’Halmyros. En aquesta batalla, que va revolucionar el pensament estratègic i la visió de la infanteria i la cavalleria, les tropes almogàvers van anorrear un enemic molt superior. Com ho vàren fer? Doncs van aplicar la intel·ligència, l’astúcia i la murrieria, per tal de portar l’enemic a un terreny on ells podien tenir avantage. Un cop l’enemic en el seu terreny, llavors sí, llavors va ser el moment del valor, del “pit i collons”, però no abans. Cal dir que, amb el seu esforç, van transformar el terreny, inundant-lo. Com a resum, hauríem d’aprendre una mica la nostra història, no només de quan vàrem perdre batalles, sinó principalment de quan les guanyàvem. Més detalls a la Viquipèdia.

  2. un altre cop benvolgut Albert Lluçá,
    No em dec explicar bé, ho sento, de tota manera segueixo pensant que certes actituts, d´anecdota i patum, (perfectament esmentades per en Pere ), que hem vist els darrers anys han estat les grans “contribucions” (collonades en diria en Pla ) a que efectivament siguem sent encara una comunitat autónoma, sense full de ruta. El que ens cal no es el QUÉ … que ens posariem d´acord ben rapidament, sino el COM ! i per aixó no s´ha de fixar un en el “video” de la presa de possesió com em sembla que ( lleugerament ) vosté fá sino en l´audio del discurs.( i l´hi prego disculpi l´adjectiu de lleuger )

  3. Albert que sí home, que la declaració unilateral és la única via, no t’ho discuteixo pas. Ara bé ho has de tenir ben lligat per tal que el país no t’esclati a continuació. Has de concretar què vol dir la Catalunya sobirana (cèntims a banda), i has de sumar consensos interns. Suggereixo modestament que, si no ho has fet, vegis la sèrie de televisió disponible en DVD sobre el segon president nord-americà “John Adams” i allà queda molt clar que gent que estava pel no a la independència de USA desprès està pel si i a l’inrevès i sobre tot que guanyar la llibertat és l’inici de problemes de tota mena que quan estàvem tancats dins Màtrix no en teníem ni idea. Prendre la pastilla roja per despertar al món real no vol dir forçosament que el que ens trobem al obrir als ulls ens agradi, però no hi ha altra remei que prendre’ns la pastilla roja (però fem-ho ben fet i sobre tot, Albert, dóna-li 100 dies al president!).

    • Si home si, 100 i 200 i tot! Li atorgo el benefici del dubte. Pel que fa l’analogia històrica amb l’estratègia dels almogàvers, això són fotese, home. Tenim uns líders politics mesells. Hem arribat en un punt en que no vull sacrificar els meus ideals per tal de garantir una suposada cohesio social i anar portant una majoria cap al sobiranisme. Ha arribat l’hora ja que la questio es formuli nitidament, entre els unionistes i els independentistes. Prefereixo viure en la veritat de la derrota que en la mentida d’una il.lusió. Si la majoria diem que som una nació i volem ser un Estat independent, siguem-ho. Si no som majoria, doncs que així siga! I en paus d’una punyetera vegada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s