L’estat-heroi (Catalunya Oberta) V.II

L’altre dia el diari The Times, que té una secció d’Obituaris molt educativa i molt ben feta, portava la necrològica de Samuel Cohen, l’inventor de la bomba de neutrons. Tot i que encara no sóc una carraca, recordo bé l’última vegada que se’n va parlar seriosament, d’aquest invent. Era primers dels anys 80. Reagan era el president dels Estats Units. Jo era petit, prou petit per convertir qualsevol monstre pescat a l’atzar, real o imaginari, en un malson. Una escena de la tele, una cara desconeguda o una informació de la premsa comentada pel meu avi em podien donar la nit.

La bomba de neutrons va protagonitzar l’últim ensurt remarcable de la guerra freda. Reagan va ordenar-ne la fabricació per instal·lar-la en les bases d’Europa Occidental. L’invent tenia la capacitat de matar centenars de milers de persones sense fer malbé el mobiliari urbà. De seguida es va obrir el debat sobre si era lícit abaratir tant la mort. El poder de matar multituds sense trencar ni un gerro de porcellana per uns era percebut com un progrés, però per d’altres era el súmmum de l’esperpent. A mi el debat no em deixava dormir. M’espantava que el meu gos de peluix estigués més segur que jo. Finalment, els aliats europeus de Reagan es van plantar i el president dels Estats Units va haver de fer marxar enrera.

Explico això per dir que les petites ombres que la guerra freda i el franquisme encara van aconseguir projectar sobre la meva infantesa van fer que de seguida tingués present la sort de viure en un context de pau i llibertat. No m’he cregut mai amb dret a tenir por, a ser pessimista ni a fer exhibicions d’esceptisme justificatori. El meu món, fins ara, sempre s’havia distingit per un factor essencial, respecte el dels meus pares o el dels meus avis: si jo volia, podia. Aquesta diferència me l’he pres com una gran responsabilitat. Mai no he esperat que pel fet de pagar impostos ho hagués de tenir tot resolt. Mai no he trobat normal agafar l’atur per descansar, o especular amb fum per fer-me ric. Sempre havia cregut en el deure de la meva generació -i posteriors- d’aprofitar les condicions que no havien tingut els nostres avis i pares per acabar de tancar el segle XX.

No tenir por del passat no havia de voler dir oblidar-lo, sinó que havia de voler dir furgar-hi per aprendre’n. No tenir por del futur, no havia de voler dir viure sense aixecar una palla de terra o conformar-se amb una Constitució escrita a punta de pistola, sinó que havia de voler dir lluitar per tenir una democràcia seriosa i aspirar a viure amb una alegria més profunda, que no contemplés l’odi als dilluns. Aquest sistema de valors, aquest ventall d’il·lusions que he defensat a capa i a espasa, malgrat les decepcions, malgrat l’escepticisme i la barra circumdant, malgrat anar-me quedant sol mentre els amics seguien camins “més pràctics” i em donaven per perdut, mai no l’havia vist perillar tant com fins fa uns mesos.

Poc a poc vaig assumint que els moralistes clàssics, que van viure èpoques més dures que la meva, tenen més raó que els sants i que la necessitat de rebre bastonades de la gent és insondable, proporcional a la capacitat que té per exigir més del que es mereix. Després de  l’ensorrament del mur de Berlín, la mort de l’inventor de la bomba de neutrons hauria pogut simbolitzar el tancament d’una època llarga i fosca. Europa té una experiència històrica immillorable per esdevenir el melic moral del món, per tornar a encarnar el ventall de virtuts universals. No ho dic només jo, també ho deia, abans de morir-se, Tony Judt, que ara té tanta fama. Pel que fa a l’estat espanyol, semblava que l’entrada a la Unió Europa ens ensenyaria a afrontar els problemes sense caure en el folklorisme de sempre; semblava que participant del somni europeu les aliances entre el fill de la portera i el fill de l’estraperlista que han impedit el desplegament normal de la intel·ligència generació rera generació, s’acabarien.

Ens trobem en una crisi de creixement que recorda la que va marcar el primer quart del segle XX. Tenim unes classes dirigents deslegitimades i una massa popular amb més ideals que educació; hi ha un procés de globalització que ha posat Europa contra ella mateixa i l’ha empetitit respecte el món; hi ha una crisi econòmica i un desenvolupament tecnològic  que han esmicolat els discursos clars i segurs. Fa cent anys, un procés de radicalització democràtica que semblava imparable va acabar amb dues guerres mundials i una llarga postguerra. No dic que hagi de tornar a passar el mateix. No es tracta de predicar l’apocalipsi. Però és evident que ens trobem en una cruïlla de camins, que diria Jordi Pujol.

L’afer de Wikileaks, sobre el qual és tan difícil opinar; l’escàndol dels controladors, que és el resum d’un govern impresentable; les manifestacions que tenen a la Gran Bretanya contral el nou model universitari o la crisi de l’euro, que té un rerafons geopolític preocupant, marcat per la desconfiança entre Alemanya i els Estats Units; tots aquests casos, a més de l’aparició del Tea Party o el boicot de la Xina a l’acadèmia dels Nobel, donen a entendre que ens trobem en un coll d’embut. Fa cent anys, en el rerafons de les creixents tensions polítiques i socials hi havia el sistema colonial; ara hi ha el sistema financer.  Robar sempre acaba sortint car, si no se sap parar a temps.

I bé: em fa l’efecte que d’aquí no en sortirem sense un reforçament de l’autoritarisme o de la democràcia, que ens debatem entre donar més poder als Estats o a la responsabilitat individual. En un clima de democratització, Catalunya té el futur obert; en un clima marcat per l’autoritarisme, per l’Estat-Heroi, per dir-ho amb l’èpica centenària  d’Eugeni d’Ors, d’aquí 15 anys no podrem organitzar un referèndum sense que el món trobi normal que Espanya ens enviï els tancs. No sé si la tranquilitat amb què Zapatero ha tret l’exèrcit per salvar-se és una gran notícia. Avui són els controladors, demà potser serà Catalunya. La frase no és tan demagògica com sembla: els ingredients d’impostura necessaris en les dues parts hi són. En tot cas, feia temps que els estats europeus i els seus súbdits no estaven tan lluny ni tant enfrontats. I és evident que el camí de la radicalització democràtica demanarà més audàcia i més paciència de la que aquests dies hem pogut veure.

Anuncis

8 pensaments sobre “L’estat-heroi (Catalunya Oberta) V.II

  1. Quan D’Ors feia menció a l’estat-heroi, probablement ho feia pensant en l’estat franquista, al qual va recolçar a l’igual que el teu estimat Pla. De fet aquest ultim va col-laborar amb informació per assasinar ciutadans a traves de bombardeigs. Seria d’agrair que parlessis amb una miqueta més de context dels nostres feixistes catalans. A qualsevol opinió teva, encara que no tinguin res a veure amb el tema,desfilen com a personatges involuntaris d’un temps obscur. Ja posats, per exemple, podries relacionar tambe l’augment del racisme actual, amb el nostre racista nostrat Vandellòs i la seva noció de Catalunya com a poble decadent
    PD Com a “historiador” series una mica el nostre revisionista de l’extrema dreta independentista. Una salutació homenot. [Ui sí, Carlos, oi?, gràcies pel teu audaç comentari.]

    • No, moltes gracies a tu per la teva resposta tan profunda. Tranquil, ja et seguire mes sovint i provare de fer més comentaris.Efectivament em dic Carlos. Una abraçada “historiador”. [Mira: això és com si jo et digués malparit i esperés que em responguessis amb una dissertació de psicologia, ho comprens?]

  2. No home no, no cal ser tan exagerat. Jo nomes he parlat de franquistes que son estimats per tu. Com a català de segona, ja que soc de familia andalusa, tampoc m’atreviria a dir-te malparit. Tu ets un exemple de català genèticament pur. Salutacions. [No donis la culpa dels teus complexes a la teva família. I pensa una cosa: no només hi ha una relació entre l’antiga acusació de separatisme i l’actual de purisme, sinó que el progressisme és, en bona part, l’adequació a la moderntat de l’antic ultramontanisme.]

  3. La veritat es que mai he tingut cap sensació d’inferioritat al respecte. Tot al contrari. El que si es cert, es que a diferencia teva, i jo diria que precisament per la estima que tinc per la meva terra, mai m’han agradat els franquistes. Escolta, que tampoc passa res per sentir-se més proper al bandol nacional que al republicà, i a la vegada ser un independentista de dretes. Per exemple, si els germans Badia haguessin viscut la guerra, tambe probablement haguessin pensat com Plà i els seus imitadors. [Els que van pelar els germans badia i van anar a buscar Pla per matar-lo feien un discurs força semblant al teu. Deixa-ho córrer, ni saps res, ni vols saber-ho. Potser has heretat un gen mandrós dominant -a més dels complexes, esclar, que és obvi que els tens.]

    • No, només quan em sento perseguit per un malalt. Ets el segon. Amb l’altre va funcionar a la primera, però vaig trigar un any a inventar-me la tècnica. Quan deixis de vomitar t’aprovaré els comentaris. Veig que tens una fam de ser escoltat terrible. El teu ressentiment és més social, l’altre era un psicòpata. Queda dit, si em vols fer propaganda tu mateix.

  4. Amb tota sinceritat, no crec que el que jo he comentat mentre publicaves els comentaris, vagi més enllà del propi to que utilitzes tant en els teus articles com sobretot en les respostes que fas a alguns comentaris. Veritablement penso el que et molesta el contingu,t però m’acusis d’haver vomitat res, ja que tu mateix m’has respos parlant de si tinc complexos, gens familiars defectuosos o malalties socials. No pateixis home, que comentaré, si es que m’interessa en una altra ocasió, però també tinc pensat dedicar el temps a altres coses. Salutacions. [Mira, les respostes eren proporcionals fins que m’ha semblat millor no publicar els comentaris i punt perquè la discussió no portava enlloc, ja t’ho he dit. Si et molesta tant el to dels meus articles o el que hi dic ja em diràs perquè els llegeixes.]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s