Crisi total (Catalunya Oberta)

Estimat Joan Safont,

Quan llegeixis aquesta carta jo ja seré dalt de l’avió. Si vols que et digui la veritat procuro no pensar massa en l’hora de tornar a Barcelona. Em fa l’efecte que Nova York és com París, que no es pot abandonar sense una mica de recança, de tristesse. Aquestes ciutats inabastables que t’ho poden donar tot i t’ho poden prendre tot tenen una ressaca dura, de femme fatale. Elles t’obliden a l’instant i tu quedes atrapat pel seu encant monstruós, condemnat a omplir la seva absència de manera permanent. De fet, no és tan mal tracte: si visquéssim al centre de Manhattan on aniríem a buscar la motivació? En alguna ciutat del Brasil o de la Xina? Quin horror…

Tot i que evito pensar massa en la tornada, he anat seguint la campanya electoral. Els espots pseudopornogràfics m’han fet força gràcia. Veure tanta indignació en els mateixos mitjans que fa anys que mantenen a ratlla tota discussió que toqui temes substancials ha sigut una lliçó. No sé de què es queixen: la pornografia és la culminació d’una política de molts anys. Comences relativitzant el franquisme i sobrevalorant les minyones i els taxistes; després fas Montilla president i al final tens la pornografia. Si jo fos Mas li hauria dit al senyor Rivera en el debat de l’altre dia:

– Senyor Rivera: miri com parla el senyor Montilla. Li fa gràcia? Doncs és producte del model de societat que la senyora Camacho i vostè realment ens proposen .

T’hi vas fixar que tots els candidats estaven en fals? L’únic que anava suelto era el Rivera, que viu de la feblesa de les institucions que el justifiquen i li donen de menjar. Això de parlar com si el mal i les relacions de poder no formessin part d’aquest món ja ho van fer Maragall i Companys, abans de topar amb Madrid. Després hi ha la lògica centralista del PP, que s’ha carregat la Nebrera i el Piqué, com es carregarà sempre tota intel·ligència que miri d’arrelar a Barcelona. Si a Génova no haguessin perdut els nervis i el PSC no hagués menyspreat tan el país, Mas hauria pogut discutir amb algú de més nivell i hauria estat millor.

S’acosten temps difícils. Els polítics europeus han endeutat els seus països mirant de salvar el sistema que els legitimava i ara es troben amb uns deutes astronòmics i un sistema obsolet. Sense guerres ni colònies per engreixar les arques de l’estat, els governs han anat malacostumant la gent per mantenir l’autoritat fins a esgotar tots els recursos. Avui els ciutadans de les velles potències europees ja no tant sols no serveixen per anar a robar i saquejar d’altres països, sinó que en molts casos no serveixen ni per treballar. Se sent a dir que la gent no creu en la política, però és que els polítics tampoc no creuen en la gent.

No tinc una bola de vidre, però si no ens espavilem correm el perill de quedar atrapats a la bodega d’un vaixell que s’enfonsa. Europa és cosa de França i d’Alemanya, que són els que paguen i els que històricament han posat els morts i el pensament al servei de l’ideal. El discurs dels espanyols respecte a la Unió Europea dóna poques esperances. Recorda al que fan respecte Catalunya. Vull dir que es basa en aquest igualitarisme i aquest oblit interessat del passat, en aquest cosmopolitisme de casino, que els catalans ens podem creure però que els francesos i els alemanys saben perfectament que són arguments per viure de gorra.

La crisi de l’euro és positiva perquè servirà per posar els països al seu lloc, i per establir jerarquies sobre una base de veritat. Els anglesos i els nord-americans voldrien que l’euro s’enfonsés però l’euro aguantarà perquè França i Alemanya el necessiten per mantenir la seva posició al món i perquè els països europeus que podien prescindir-ne ja ho van fer en el seu moment, a l’espera que el procés d’integració estigui més avançat. Una altra cosa és el futur d’Espanya, que des d’aquí fa la sensació que podria acabar orbitant entre la perifèria de Sudamèrica i d’Europa, a mesura que se li vagin tancant les possibilitats de tractar de tu a tu amb francesos i alemanys.

Els hispans dels Estats Units cada dia estan més forrats. Mèxic i Brasil són dues potències emergents, fins al punt que Washington ja preveu una guerra amb Mèxic cap a finals del segle XXI. Cap dels tres madrilenys que he conegut no està entusiasmat amb la idea de tornar a Espanya. Un diu que la universitat espanyola és “un sistema de destrucción masiva del espíritu”; un altre que si no es queda a Nova York anirà a redactar la tesi a Buenos Aires o a Mexic D.F. L’altre es planteja anar a París.

La impressió que m’emporto de Nova York és que aquí es guanyen el lideratge cada dia, que viuen molt menys còmodes que nosaltres. Per les històries que sento, la mandra es paga cara. Aquí tot va al límit i tothom porta una volta més de tornavís. Els pidolaires sempre troben algú que els dóna caritat, a diferència del que passa a Barcelona, perquè la majoria de la població passa la maroma sense xarxa i tothom sap que pot caure. La competitivitat fomenta un individualisme a ultrança, però també genera una solidaritat de base -una consciència de trobar-se en el mateix barco- que resulta entranyable.

Una altra cosa que es veu clara és la força revolucionària que està adquirint la globalització de les fonts de coneixement. Aquí, la separació entre les persones que cobren per pensar i les que cobren per servir la gent que pensa és diàfana. La possibilitat d’un món cada cop més dividit entre societats de gent brillant i societats grises i pobres, des de Nova York no sembla gens remota. Aquesta crisi s’endurà les últimes prerrogatives postcolonials que han permès Europa anar tirant sense esforçar-se. Ara es veurà que la intel·ligència no és només una qüestió de cultura i de neurones, sinó també de sentit de la dignitat i de força de caràcter.

El món s’està reordenant i no podem badar. Ens queden 10 o 12 anys. Després ja no tindrem només un problema amb Espanya, el tindrem amb tot Europa. L’altre dia un català que viu a Nova York m’explicava que quan es queixava dels espanyols, els americans sovint li preguntaven: “Ok man: però a més de protestar tu què fas per tirar endavant el teu país i alliberar-lo d’aquestes injustícies?” És una pregunta que ens haurem de fer més seriosament els anys que vénen, si de veritat volem fer alguna cosa.

Fins a la tornada,

Enric

Advertisements

Un pensament sobre “Crisi total (Catalunya Oberta)

  1. Dades interessants,però…ens “mullem” o no? He observat -i és digne de valoració- que a la blogosfera, la que volto, són -som- escassíssim els qui s’han pronunciat o tan sols valorat eclècticament les candidatures. Deu ser que hi ha por de quedar amb el cul a l’aire d’aquí uns mesos. [aviat quedaràs com un bocamoll]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s