Votar trempat (Catalunya Oberta)

Estimat Joan Safont,

Com estàs? Ja saps qui votaràs o encara dubtes? Aquí, deixant de banda el Sala-i-Martín, que ja ho té decidit, la colònia de catalans no fa altra cosa que mossegar-se les ungles pensant si votarà Mas o Laporta. A mi, patir tant pel vot em sembla una exageració. El vot és una tria i tota tria sempre deixa una mica de recança. A Catalunya, que és un país ocupat, és a dir, un país on el fons és sistemàticament pervertit per la forma, ja hauríem d’estar avesats a aquestes tries radicals, incòmodes. No em diràs que et ve de nou la sensació que sempre ens veiem obligats a triar entre ordre i llibertat?

A mi m’agrada el Mas perquè és un home seriós, però m’agrada més el Laporta perquè té capacitat ofensiva i perquè seria un mal precedent que un català que ha tingut poder i l’ha emprat a favor de Catalunya de manera tan despresa no obtingués un reconeixement. Com explica George Friedman en el seu últim llibre, The Next 100 years, així com el polític més brillant del món no seria capaç de convertir Islàndia en una superpotència, el polític més tonto de la història tampoc no hauria pogut enfonsar Roma.

Els polítics tenen una capacitat de maniobra limitada -i més encara els catalans. Els polítics no guanyen o fracassen tant per la seva genialitat com per la seva capacitat d’adaptació a les circumstàncies i als processos que hi ha en marxa. Pensar que Mas tindrà capacitat per pal·liar la crisi malgrat que no té competències en política econòmica ni d’immigració és com creure que Laporta podrà forçar la independència amb quatre diputats. Mira la recessió, com ha condicionat l’Obama.

Jo de tu votaria el candidat que representi, de manera més aproximada, la teva manera d’estimar el país. És hora que els catalans comencem a fer-nos responsables dels nostres sentiments. Si fas un vot prudent no esperis que el teu líder actui amb valentia; i si fas un vot valent has d’estar disposat a tornar-te a aixecar en cas de perdre. Decideix el que et vingui de gust però ves a votar i no deixis que ningú del teu voltant s’abstingui.  El perill d’aquestes eleccions no és pas el tripartit, que no es farà -això és pura xerrameca-, sinó l’abstenció del món sobiranista que és molt llepafils.

La veritat és que a Nova York estic envoltat de catalans força normals. Lluny de Barcelona, que és una ciutat on la pressió dels llepaculs i dels macarres no deixa de ser alta -com has pogut veure aquests dies- la gent creix bastant sencera i té un pensament més coherent i clar.  Els espanyols que he conegut també estan més relaxats. Tots entenen el català, per exemple. Hi ha un noi que fins i tot l’escriu, i quan li vaig preguntar com l’havia après em va mirar perplex i em va engaltar: “Yegint“.

Alguns dels espanyols que he conegut em fan pensar en els catalans federalistes de fa un segle. Estan carregats de bones intencions. Tenen solucions aparentment molt racionals per Espanya i per Europa. Suposo que els remou el sentiment de culpa perquè no creuen en les pàtries i no volen saber res del seu passat. Jo sempre els dic que la història és el tresor d’Europa i que la solució no és oblidar-la ni fer-ne un parc temàtic, sinó que cal aprofitar-la d’experiència, de matèria moral per créixer, sense ressentiment.

Si és veritat que ens trobem en un “turning point”, si realment cal que afinem la nostra filosofia de vida i que deixem de comprar compulsivament tot el que els asiàtics fabriquen per equilibrar la balança comercial; si  necessitem fer això, a més, per salvar la “mother nature”, com diu el columnista del New York Times Thomas Friedman, la consciència històrica d’Europa és un valor de primer ordre.

Els Estats Units encara són un imperi de la vella escola, basat en la força de la grolleria i de la quantitat, com ho van ser les grans potències europees. Tot just ara comencen a acceptar que porten un ritme de vida insostenible i que el futur de la seva economia passa per extremar el refinament. No sé què en penses tu, però dubto que puguin fer la transició sense nosaltres, que som una civilització més madura, d’una diversitat més consistent i rica, i que ha patit més.

Els nordamericans donen per acabat el paper d’Europa al món perquè se la miren des de la seva òptica hormonada, impacient i vitalista. Però la Unió Europea enganya, perquè es va forjant poc a poc des de la base, al marge de les institucions. Europa és troba en una crisi de creixement similar a la de Catalunya. Té un patrimoni imponderable i el futur obert. Avui tothom se sent més europeu que fa 15 anys, igual que a Catalunya tothom se sent més independentista.

La globalització, que va ser impulsada pels imperis i després va continuar amb les multinacionals, ara ha quedat en mans dels individus i dels col·lectius petits. Això, que dóna una oportunitat a Catalunya, també dóna opcions a Europa per competir amb els monstres demogràfics emergents. Thomas Friedman o Richard Florida expliquen molt bé en els seus llibres que el món dependrà cada cop més de l’empenta dels particulars. Per això et dic: vota qui et motivi més. Deixa estar el vot útil, que és com casar-se per diners, dóna mal caràcter i una trempera d’escassa qualitat. Quan una etapa històrica comença, quan un fenomen és incipient, la pregunta no és què pot fer per tu qui va al davant, sinó que pots fer tu per ell. Passaran uns anys abans que la política no ens pugui tornar a prometre una vida. Aquest cop, no seran els polítics o els buròcrates que treuran els països de la crisi, seran les ganes de la gent o ja ens podem anar calçant.

Estigues bo i disculpa que la carta sigui tan espessa,

Enric