El Sostres a Nova York (Catalunya Oberta)

Estimat Joan,

Com et trobes? Aquí ja ha arribat el fred. La llum màgica d’octubre is gone. La ciutat comença a agafar l’aire recollit i fúnebre del novembre. Adéu als bronzes i als daurats, adéu als grocs i al blau. Fa dies que plou i s’ha girat un vent emprenyador que irrita els ulls i fa anar de bòlit els paraigües. Comença a donar gust d’entrar als cafès. Deixar-se abraçar per una atmosfera carregada: mmmmm, veure passar aquests caputxinos gegants m’ha fet pensar en banyeres calentes i escumoses. He descobert que les portes giratòries de Nova York es van inventar per evitar que passi l’aire.

Malgrat que el cel està tapat, per sort no és tan baix com el de Londres. Aquí  tot és de mida americana, ja t’ho vaig dir. El cel queda a una certa altura, però els edificis importants desapareixen entre els núvols i això dóna un toc fantasmagòric a les avingudes. Els carrers, en canvi, sense els contrastos agressius que hi produïa el sol, guanyen dolçor. Hi ha una llum flonja i tènue que arrodoneix els contorns de la ciutat. Les voreres són plenes de bassals, però les noies estan molt atractives amb botes d’aigua. La meva companya de pis m’ha comprat un barret de llana verd que sembla un mitjó de l’àvia. Es fa fosc més aviat, i amb les llums dels gratacels la ciutat agafa un aire futurista.

I no sé què més puc explicar-te, sóc en aquell punt en què Nova York comença a engolir-me, en què vaig perdent la perspectiva sobre allò que veig. El Jordi té raó quan diu que les ciutats acaben agafant la forma de la nostra vida. Tant se val on vagis. Els primers dies, una ciutat es pot descriure a través de qualitats externes, donar-ne una imatge de conjunt; després la seva dinàmica et vampiritza i cada cop es torna més difícil dissociar-la de les coses que hi fas i que t’hi passen. Es converteix en els carrers que estimes, en la gent que hi coneixes, en les feines que hi trobes, en els itineraris que recorres cada dia, en tot allò que hi descobreixes.

No sé si has llegit la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Explica la història d’un escriptor de novel·les policíaques que queda atrapat en una investigació irresoluble i grotesca. Deixo de banda la tècnica narrativa de l’autor, que en el seu moment es va vendre com una gran cosa, no ho sé. A mi el que em va interessar va ser la manera de plantejar la ciutat com un espai il·limitat, atemporal, laberíntic, hostil, atzarós, alienador. La idea que  recorre tot el llibre és que les grans ciutats multipliquen els ressorts ocults de la nostra ànima.

Si les ciutat són plenes d’excèntrics és perquè hi caben totes les exageracions possibles, perquè el bé i el mal s’hi poden desplegar amb tota la força. En una ciutat, un assassí amb l’armari ple de cadàvers pot ser el veï d’aquella dona tan cristiana i tan sensible d’aquella pel·lícula anglesa que es diu, com es diu, sempre em falla la memòria punyeta, que es diu The secret of Vera Drake, i que va d’una dona de fer feines que es dedica a fer avortaments il·legals de franc en els barris baixos del Londres dels anys 50, d’amagat de la família.

Les grans ciutats treuen el pitjor i el millor de les persones. Com més gran és una ciutat, més perillosa es torna, més pugen les apostes i més fina esdevé la línia entre l’èxit i el fracàs. A Barcelona, dubto que el protagonista de la novel·la d’Auster hagués arribat a l’extrem d’enfollir; l’haurien assaltat fantasmes més petits, els monstres que viuen a les profunditats no l’haurien arrossegat a combatre tan avall. És igual que el Sostres. Durant anys vaig pensar que Barcelona li quedava petita, i ara veig que és la ciutat allò que el salva. És el típic que a Nova York ho acabaria perdent tot. Mai no havia vist tanta gent descavalcada, tants bojos pels carrers.

Les grans ciutats et posen contra tu mateix. Els globus s’inflen més que enlloc, però justament per això el pet és antològic i no deixa cap rastre. Les grans ciutats ho redueixen tot a la substància, i la gent desvertebrada es trenca. L’oligofrènia sempre troba la seva hora. Els insults reben la resposta que es mereixen -fins que cauen en el buit, com els laments dels pidolaires. A Barcelona, la gent és més tranquil·la i els processos són més lents. Aquí no estan per pallassades. La tradició de llibertat i de cultura deixa poc marge als xaperos i als difamadors. Senzillament, aquí el meu amic hauria trobat algú que li serviria el seu mateix xarop sense ni tant sols necessitat de dir mentides. A Barcelona, en canvi, tenim més temps i estem més avorrits, i el deixem bufar l’espantasogres.

Perdona, em sap greu haver donat un to tan provincià a la carta. Suposo que encara li tinc afecte, tot i que cada vegada em fa pensar més en aquestes esponges que els xofers de Nova York utilitzen per rentar les limusines. Quan són noves i les mulles fan força impressió, s’estarrufen i semblen qui sap què, però després serveixen pel que serveixen i només treuen aigua bruta.

Bé, pobra carta ja l’hem fotuda prou, val més deixar-la aquí.

Records,

Enric

P.S. Per cert, l’Agustí Pons sí que em va convidar a participar en les jornades lujanianes i, a més, em feia molta il·lusió d’anar-hi. La raó de renunciar-hi és òbvia. Em va sortir l’estada a Nova York.



Advertisements

14 pensaments sobre “El Sostres a Nova York (Catalunya Oberta)

  1. Hola Enric. Veig que et prova l’estada a NY. A mi mai m’ha atret especialment aquesta ciutat, però llegin-te estic canviant d’opinió. El Sostres, quan vol fer mal, en sap i acostuma a tocar os. La teva rèplica és més subtil i molt més treballada: ara mateix ja m’estic imaginant al Sostres en calçotets, parlant sol i empaitant mosques pels carrers de NY …

  2. Em sembla que l’únic, però l’únic que t’importa en la vida és escriure bé. Tot el demés t’és ben igual. Es nota en els teus escrits i en la teva manera d’enfocar la realitat. Vius alelat, noi! Fora bo que Deu t’obligués a alimentar algú més que no fos tu mateix. Potser la teva escriptura de marietes agafaria una mica més de volum., Una escriptura que tampoc és res de l’altre mon.

    [El teu comentari, Oscares, és realment interessant: ets l’exemple perfecte de lector quinqui que últimament promou el Sostres.]

  3. El fenomen Sostres està en la recta final.
    Per cert, em fa gràcia això de l’escriptura de marietes. Hi ha pollastres tipus Oscar que van amb el constant síndrome d’abstinència de “coses fortes” que els mantinguin drets. Per això les atzagaiades sostrianes els van tan bé. Les confonen amb l’escriptura amb caràcter. Pobres diables.

  4. Oscar, el Vila escribe bien cuando no describe el paisaje. Cuando lo describe, es verdad que es un desastre y le da igual estar en NY que viajando por la autopista de Girona. [L’autopista de Girona és molt bonica. Descriure paisatges és molt difícil. De vegades, les descripcions són iròniques, i l’efecte que vostè descriu és el que en realitat es busca. Tot i així, jo no sóc un geni i de vegades la pistola és d’aigua i la tècnica no funciona.]

    Albert y Sala, al Vila no le hace falta ninguna guardia de corps.

    Vila, déle.

  5. Per acabar tornant a caure als paranys de sempre, potser no calia que marxessis tant lluny. Des del Midwest em costa entendre perquè us considereu tant importants l’un per l’altre.

  6. A mi em sap greu. El Sostres ha complert un paper notable en la història del país. Sense la dosi diària de llir entre cards, jo i molts altres no sé pas com ens ho hauríem fet per passar els primers anys del tripartit. Ara que sembla que en veiem la fi (si les enquestes del CIS no ho esguerren) no hi pensem, però desprès de 23 anys sublimant el pujolisme aquell trencament va ser molt dur i què carai, la seva columna era la darrera barricada on hi havia combat i va estar a l’alçada i sempre li agrairé.
    Un altre cosa és veure’l ara convertit en estrella del sindicat del crim, cosa que fa força pena i parla sobretot de les misèries del cap i casal, però això ja ho ha explicat molt bé el mestre Vila en el seu text, que dóna una regia resposta a tanta tonteria sostriana i afegeixo que el to usat per amanir l’article en que us atacava tenia un no sé què de plany, d’atac de banyes, com si fos la única manera que té de dir-vos “us trobo a faltar, sobretot no passeu de mi”. I clar, aquesta rèplica és dolorosa.

  7. El Sostres t’ha respost aquest matí i veig que està començant a perdre facultats, no fa més que dir les mateixes coses que dius tu (que si Manhattan és despietada i treu el fracassat que duus a dins si l’hi duus, etc) però dit per segon cop perd gràcia.

    És curiós que hom posés tantes expectatives en aquest xicot en temps passats.

  8. Ah, i quina mania de titllar de pobres els altres, que té aquest imbècil! “Si ja quasi tens 40 anys i encara no pots mantenir-te” Això t’ho diu a tu, però ell quin patrimoni ha acumulat amb la seva feina? Qui el manté a ell, si no és la iaia?

  9. El Sostres i el Vila, són la mateixa persona? Algú els ha vist mai reunits? Em sona a duet Masters i Higgins jugant a Góngores i Quevedos. En tot cas, bravo x la interpretació que ens té embadalits i que suscita clubs de fans i tot.

  10. Al sostres no val la pena ni que l’ataqueu, ell sol es va cobrint de glòria, l’últim esperpent a Telemadrid ja demostra que ha arribat al nivell de Sanchez Dragó

    acabarà el seu descens a Intereconomia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s