Postal de Nova York (Catalunya Oberta)

Estimat Joan Safont,

Com estàs? Diu que a Barcelona hi fa un fred que pela. A Nova York, tot i que és una ciutat que sempre mira d’estar al davant, encara no ens hem tret la calor de sobre. Els amics em diuen que quan comenci el mal temps el barret que m’he comprat no em servirà de res. Diuen que no em tapa les orelles, però a mi m’és ben igual. És un barret molt maco. Té l’ala estreta i un disseny retrobohemi de periodista dels anys 20 d’allò més cool.

A Nova York si no vas amb barret no ets ningú. Aquí gairebé tothom porta el cap tapat. No es veuen les mitges calbes de Barcelona. Aquestes closques al·lopèciques en clar procés de despoblament es deuen considerar de mal gust. Suposo que la imatge que donen -una mica desmoralitzadora- no casa amb el caràcter fort que cal per viure aquí. A Nova York, si no portes un barret una mica extravagant, una gorra calçada de costat, un mocador de pirata o una caputxa que t’amagui la cara i et doni un aspecte inquietant és que tens una mata de cabell d’anunci de xampú.

L’alternativa als barrets, pels que som calbs, és rapar-se al zero com un soldat. El primer que cal saber de Nova York és que només vol gent amb empenta, que no s’hi posi per poc. Res de retòrica ni de discursos d’intencions. Si vols comprar una cervesa n’has de comprar sis; si vols comprar un boligraf n’has de comprar cinc; la música l’has de posar alta. Aquí tot va per pacs i per extrems. L’aigua no la pagues. La calefacció va tan barata que no es pot regular i a la nit has d’obrir la finestra per no fregir-te. Una altra cosa que surt tirada és la roba. Ara: el pis més merdós val un ull de la cara. Tant se val que les portes no tanquin, que el terra vagi de tort i que puguis resseguir els passos de la veïna pels grinyols del sostre. Vols o no vols viure a Nova York, desgraciat? I no em parlis més de les rates que esquives pel carrer quan surts de nit, que no n’hi ha per tant. Són criatures de Déu com tu.

Així les coses, el Graupera va pelat com un soldat i jo, que no tinc tanta personalitat, porto el cap cobert. Ara mateix sóc a la biblioteca pública del carrer 42 amb la cinquena avinguda, aquella que té els lleons a l’entrada. Les sales de lectura són immenses, deu haver 20 metres fins al sostre. Pels finestrals, veig retalls de cel entre els troncs dels gratacels. Josep Pla té escrit que Manhattan sembla un camp d’espàrrecs gegant. És veritat que l’alçada dels gratacels impressiona. Si l’arquitectura t’agrada, a més, et fa venir mal de clatell. L’efecte d’un carrer estret i fosc flanquejat per aquests edificis magnífics produeix un cert impacte. Alguns carrers donen una sensació de porta a punt de tancar-se un pèl claustrofòbica. La cinquena avinguda és una passarel·la llaaarga, inacabable, que no t’avorreix mai.

Per mi el secret de Manhattan, però, no es troba en l’altura dels gratacels, sinó en la quantitat de finestres que caben en aquests gratacels. Les finestres multipliquen la dinàmica de la ciutat. Ja no és només la sensació de densitat i multitud que produeixen. Com que els carrers no són gaire amples les finestres fan jocs de miralls entre elles i multipliquen el pas dels núvols, de les manades d’ocells que passen entre els edificis i dels neons publicitaris. La sensació de calidoscopi és total. Són les finestres les que produeixen aquesta contradicció de sentiments que fa que de vegades Manhattan et caigui a sobre i que d’altres et sembli una fantasia de Walt Disney.

Les finestres marquen el to i el ritme de la ciutat. Com que cada edifici té una mida i un color diferent d’alguna manera unifiquen i donen coherència el caos urbà. He vist gratacels immensos emparedant esglésies parroquials o cases de fusta angleses, com aquelles que es van cremar en l’incendi de Londres. Europa dóna importància a l’aparença i als records. Aquí tot funciona a cop de múscul. Tot depèn de la dèria i de la força del moment.  Tot s’aixeca a pes. I la sensació de concurs de fal·lus, de potència que transmeten els gratacels, no ve tant de la seva alçada com de la sensació de visceralitat, de solidesa i d’abundància que la qualitat dels materials dóna als edificis.

Els gratacels de Nova York sembla que brotin de terra. I al costat d’això, Londres i París semblen decorats de nyigui nyogui. La còpia i el pastitx, que han fet tant mal a Berlín, que l’han convertit una capital tan desproporcionada i pedantesca, aquí donen una nota de color gens provinciana. Jo no havia vist mai res tant de veritat, ni que em resultés tan ofensiu. Aquesta ciutat té una força descomunal. Hi ha tanta energia que quan arribes al pont de Brooklyn sembla que Manhattan vessi al riu. És ben bé com si el famós pont fos un embut i no sabés com empassar-se tota l’activitat de la ciutat. El soroll que fan els cotxes aturats al pont, la combinació d’edificis colonials i gratacels, la grandiloqüència de les vistes, la barreja de ferro, de pedra, d’aigua i de cel confegeix un quadre ben selvàtic. Els frens gastats dels camions udolen com si fossin elefants. La visió llunyana de les barques que naveguen silencioses davant dels gratacels del districte financer dóna una imatge d’immensitat i de postal panoràmica, d’aquestes que els turistes compren emmarcades.

La gent té la dèria de l’exercici físic. No sé si els novaiorquesos fan esport perquè necessiten mantenir la forma per seguir el ritme de la ciutat o perquè no en tenen prou amb l’energia que la ciutat els xucla. El culte al cos, però, està a l’ordre del dia. Al Central Parc hi he vist jubilats fent footing amb el coll torçat per l’artrosi. Vaig anar a un ball de disfresses en una facultat d’història de l’art i els alumnes semblaven professors d’aeròbic més que no pas universitaris interessats pels llibres. Les pistes de bàsquet de l’entrada de Brooklyn estan plenes de nois que juguen respirant els fums dels cotxes que entren i surten del pont. Aquesta obsessió pel múscul no té cap correlació amb la higiene ni amb el vestuari.

Les bosses d’escombraries s’acumulen als carrers i de vegades fan muntanyes que t’arriben fins a la cintura. Per tot arreu t’assalten bafarades de menjar especiat, d’olors exòtiques i sospitoses. L’estómac se t’obre a cada cantonada i t’has de contenir per no posar-te a endrapar com un viciós. Tot i que pagant es menja bé, és ple de restaurants llardosos, d’escarabat i salmonel·la. Alguns sempre estan buits, i no sé de que dimoni viuen. Els abrics de la majoria de la gent demanen una raspatllada urgent. Ja té raó l’Sting quan canta aquest no és un bon lloc per venir-hi a fer l’anglès. En general tothom és molt amable però és bastant deixat i graponer. És un detall, però no et fas idea dels iphones que he vist funcionant amb una esquerda a la pantalla.

Fa l’efecte que la vida dels novaiorquesos estigui segrestada per l’activitat i que tot el que no sigui treballar, consumir o fer esport no els interessi. Si la graella central sembla un laberint de passadissos, Harlem, Brooklyn i Queens són barris molt més esponjats. L’urbanisme horitzontal i el caràcter de la gent dóna a la vida comercial un aire de soc berber. A tocar de casa tenim una església Corintiana escrostonada amb un lloc reservat perquè hi aparqui el capellà, que té un cotxot negre encerat i ben lluent. Fins ben tard a la nit, i des de ben d’hora al matí, sempre tinc música a l’habitació. Els caps de setmana també. De vegades és rap, d’altres soul, de tant en tant són aquestes melodies estridents i sinuoses musulmanes. Per descomptat, mai no he baixat a queixar-me als propietaris de les ràdios respectives que no em deixen dormir.

En resum, Nova York em té força distret. La tardor és una època excel·lent per passejar-hi. Hi ha aquesta llum baixa i daurada que torra els colors i que dóna profunditat a les natures mortes. Ja et pots imaginar quins efectes visuals, quins jocs de llums i d’ombres, quins volums fantasmagòrics més magnífics produeix això en una ciutat tan gegantina i de contrastos tan extrems. Hi ha instants que sembla que miris la ciutat amb ulls de peix. El cel és alt i net. El blau no te l’acabes mai, i és suau i vellutat. Els parcs s’han guarnit de groc i de bronzes vells brunyits pel sol i la ciutat, que és bruta com una guilla, que no guarda records ni estima res que sigui inútil, arriba a fer-se perdonar.

Una abraçada,

Enric



Advertisements

3 pensaments sobre “Postal de Nova York (Catalunya Oberta)

  1. Sí, sí, molt caràcter fort i molta personalitat per sobreviure a Manhattan. Però la foto amb la boina de propietari de Llofriu encara no l’hem vista

  2. Llegir-te avui va ser admirar un landscape de Grandma Moses. Honest i senzill, ni dolç ni agre, ni content ni enfadat. No dins, tampoc tan fos com pot semblar.
    Vist, mirat. Com un pintor que s’allunya de la realitat (fos el punt de fugida!, mori la perspectiva cavallera!) per relacionar-se més íntimament amb ella.

    No sembla ni maca ni lletja. Surt com és, com tu la veus. I Nova York s’alegra

  3. La foto c…! No per posar una foto molt descriptiva deixarem de llegir-te. No tens càmera de fotos? Te l’han robat a l’aereoport? L’han triat els del diari? Ja ho saps sempre criticant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s