Una mica més d’Augusto Assía

L’única cosa que em rosega de l’estada que estic fent aquí a Nova York és no poder portar un dietari com el que publicava l’any passat quan era a Londres. No és que fos res de l’altre món, ja ho sé. La gràcia d’escriure és saber destriar el gra de la palla i això vol una distància, una fredor, que jo no tinc de natural.

La meva intel·ligència és lenta, trigo temps a destil·lar allò que visc. Quan feia les entrevistes setmanals de la contraportada de l’Avui amb prou feines si prenia apunts; però, en canvi, necessitava deixar passar dos o tres dies abans de poder transcriure amb precisió el moll de l’os de la conversa. Moltes coses que voldria dir passen mesos abans no sé explicar-les; d’altres coses que em passen per davant del nas les veig clares al cap de molts dies. Hi ha coses que no les acabo d’entendre mai.

La meva relació amb la llengua, a més, és més aviat prima i forçada, vull dir que les frases no em surten dretes a la primera. El bloc demana una diligència que si normalment ja em costa molt d’esforç ara mateix és superior a mi. Per un error de càlcul he d’enllestir més feina que no comptava i el temps sobrant el dedico a veure la ciutat, que és d’una força que de vegades et deixa mut.

Em sap greu no dur el dietari perquè m’ajudava a mantenir viu el bloc i era una manera de provar les idees i de mantenir el contacte amb els lectors. La setmana que ve, si puc, miraré d’escriure una carta llarga, a manera de resum. De moment aquí va un text de la tria d’articles d’Augusto Assia que acabo de traduir i de publicar.

Aquesta és una altra cosa que em sap greu: no ser aquí per defensar el llibre. He vist que alguns lectors del bloc han malentès completament el fragment del pròleg que vaig publicar. Potser haurien de comprar el llibre per veure on vull anar a parar… (hehe)

Alemanya i Àustria (1.4.1931)

Des que Briand va llançar la idea dels Estats Units d’Europa no hi ha hagut idea més universal ni tema que donés peu a més converses. Si es comptessin les vegades que s’ha esmentat el projecte de Briand, si es miressin els llibres, els articles, els fulletons que s’han escrit sobre la qüestió, els discursos que s’han pronunciat, sortirien xifres enormes. Mai una proposta no havia tingut tant de ressò. A la Xina, a Yucatán, a l’última illa d’Oceania, a les colònies africanes, als Matos de Brasil, igual que a París, Berlín o Nova York, allà on hi ha hagut un home solidaritzat amb els altres homes les paraules del ministre francès han trobat un interlocutor.

S’ha considerat que els Estats Units d’Europa eren la panacea i s’ha vist Briand com un alquimista que, en comptes de treballar amb substàncies químiques, manipulava pobles. S’ha dit i repetit que l’actual crisi econòmica no ofereix cap altra sortida que la unió europea, que el Vell Continent no podrà fer front a les eclosions del Japó, dels Estats Units o de la Xina mateix, si no és unificant-se. Fins fa poc, gairebé tota la terra semblava que dormia i només en aquesta part d’Europa hi havia una inquietud vital. De sobte, però, una ingent massa d’homes s’ha tret la son de les orelles i els moviments econòmics, socials i culturals han augmentat de forma extraordinària. El vell sistema nacional europeu, amb la seva fragmentació, resulta desproporcionadament petit en comparació a la vida universal d’avui dia. Comissions, conferències, consultes de tota mena i una gran reunió, en la qual hi eren representats tots els grans pobles interessats, han produït al·legats entusiastes de tot arreu. No obstant, ha passat un any i estem com el primer dia.

De sobte, però, dos pobles, Alemanya i Àustria, decideixen d’una manera eficaç i expeditiva prescindir de les fronteres duaneres, constituint, econòmicament, el tot comú que ja formen en l’aspecte cultural. Sens dubte, el gest constitueix un pas decidit i exemplar cap als Estats Units d’Europa, cap a l’Europa sense obstacles duaners, ni fronteres que interrompin el trànsit entre els pobles. Qui pensi lògicament suposarà que aquesta unificació hauria de ser rebuda amb alegria; però passa el contrari. Londres, París, Praga han fet pública la seva protesta i la desconfiança immediatament. Entre Berlín i Londres fins i tot hi ha hagut un creuament feridor de paraules.

De seguida, s’ha tret el malaventurat i vergonyós tractat de Versalles, que una Europa rescatada de la morbositat de la guerra ni tan sols no hauria d’esmentar. Es veu que va contra l’esperit del tractat de Versalles que dos pobles es posin d’acord a suprimir les barreres duaneres per pròpia voluntat. El tractat de Versalles, malgrat les condicions terribles que imposa a Alemanya, no impedeix pactes econòmics d’aquesta mena. Però encara que els impedís, caldria prescindir-ne en benefici de les circumstàncies actuals d’Europa i dels avantatges que suposa la unió d’Àustria i Alemanya, tant per al continent com per als dos països. ¿Per què es parla tant, si no, dels Estats Units d’Europa? Si les nacions que han imposat el tractat de Versalles s’han decidit a mantenir-lo, tot el que diu amb relació a la unió és una farsa que no té nom. Perquè se suposa que aquesta unificació és compatible amb les condicions de Versalles.

Fa anys que es va originar un gran moviment austroalemany per unificar políticament tots dos regnes. Aleshores les potències de Versalles es van aixecar contra l’intent i van prohibir que es dugués a terme. Era una unificació política que anava directament contra la lletra del tractat; la unificació d’ara, en canvi, és mercantil i no va en contra de res ni de ningú. Després d’aquell moviment, a més, va venir el Pla Young, i tots els èxits internacionals dels últims temps feien creure que la situació era completament diferent. Segons es veu, però, en realitat tot ha canviat molt poc.

El tractat austroalemany es portarà a la Societat de Nacions, que no tindrà més remei que aprovar-lo. Per tant, tirar-lo endavant no està en perill ni és la seva vida que cal defensar. El fet, però, és interessant com un símptoma de la situació europea. Hi ha un escenari de xerrameca, de fervor, d’entusiasme, on es parla un idioma babèlic en el qual ressalten les paraules “fraternitat”, “solidaritat”, “pau”, “unió”. Per un instant, dos dels actors s’abracen. L’escenari canvia immediatament i s’omple d’una cridòria insuportable: “perills”, “interessos lesionats”, “els tractats”, “la guerra”.

Anuncis

10 pensaments sobre “Una mica més d’Augusto Assía

  1. Volem una foto teva, amb gratacels i coses de NY de fons, amb els seguents, diem-ne, trets:

    a) posat de propietari de Llofriu
    b) cigarreta als llavis (liada a mà i, lògicament, de tabac africà)
    c) vestit de color negre (preferentment que sigui manllevat del teu editor, Quim Torra) i,
    d) boina (im-pres-cin-di-ble)

    Disfruto això de la Fifth Avenue i Little Italy i etc etc

  2. Alguna coma, i no voldria semblar torracollons, ens evitaria perdre temps copsant el significat. He hagut de parar una estona a la frase”Moltes coses que voldria dir passen mesos abans no sé explicar-les;” Si tinc raó ja pots esborrar el comentari. [Vols dir que trobes a faltar més comes? jo diria que no en falta cap, com a mínim fins on tu dius. Però vaja, s’agraeix l’observació]

  3. Sóc de Girona, em connecto cada dia amb la teva web per si has escrit alguna cosa, tinc tots els teus llibres i no entenc com no he pogut assabentar-me del teu nou llibre i de la presentació que vas fer a Salt el dia 13 d’aquest mes. Increible!

  4. Bé, Hitler no va ser escollit fins al 33, i per tant aquesta unió germano austríaca no la manegava ell sinó que en principi era obra de la República de Weimar. Sempre s’ha dit que les mesures imposades pel tractat de Versalles van escanyar la república i van condicionar un malestar general directament responsable de la pujada i acceptació massiva del partit Nazi.

  5. Però aquesta unió no podria ser un dels primers indicis polítics del nacionalisme racial que estava creixent a Alemanya fruit de les frustracions de la Gran Guerra?

    • Bé, ja podria ser, els Alemanys van escollir Hitler dos anys després i per tant eren bàsicament els mateixos l’any 31, l’any 33 i l’any 42 quan massacraven jueus a cor què vols.

  6. “…fue Hitler quien, después de los gestos inútiles de Briand ante la liga de las naciones, empezó a prometer que liquidaría el superado sistema de Estados nacionales y crearía una Europa unida.” (“Europa y América. Sueño y pesadilla.”, de Hannah Arendt)

  7. Genial, Enric.

    Se’m fa difícil escriure un comentari més elaborat sobre aquest extracte del llibre que ens has regalat, perquè acabaria passant-m’hi hores i omplint pàgines. Potser m’he de conformar a dir que estic completament d’acord amb el que vols dir-nos, que els homes amb esperit, quan tenen una idea bonica al cap són capaços de perdre el món de vista. Que hi algunes idees que suren a la pica de la Història i que mentre tota la resta s’escola canyeria avall, elles segueixen surant i aquests homes d’esperit segueixen topant-s’hi i intentant fer-ne alguna cosa — amb més o menys encert.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s