Salt a la foscor (d’Augusto Assía)

Fa dies que no escric res al dietari i ara deixo aquesta nota correcuita. Demà me’n vaig a Nova York -l’avió surt a les onze- i encara tinc un munt de coses per fer. Aquest matí, hauria d’enllestir l’article de la FCO i anar a la facultat a imprimir els apunts i paperots que necessitaré per enllestir el llibre que tinc en marxa. Després hi ha un dinar, i a la tarda presentació a Girona. AContravent presenta un recull d’articles d’Augusto Assía que he editat, traduït i prologat. El llibre es titula Salt a la foscor i és una crònica de l’ensorrada de la República de Weimar, entre 1929 i 1933. Les cròniques són boníssimes i el pròleg només demana una mica de paciència.  Primer potser desconcerta una mica -no ho se- perquè obre molts fronts a la vegada i si hi ha alguna frase mal resolta es nota més, però tot seguit s’enlaira i tot va quedant lligat i agafa un aire fàcil i lleuger. Com que a partir del dia 15 o 16 es podrà comprar a les llibreries aquí en va un fragment:

(…) en aquell moment, jo anava molt perdut. Com he dit, a l’escola i a la universitat no havia après gaires coses. Pràcticament tot el que sabia de la dictadura ho havia llegit en una biografia de Paul Preston sobre Franco. En aquest llibre, el famós hispanista britànic deixa el dictador com un pobre home obscur i mediocre -increïblement gris i més tonto que una sabata- i, en la pregunta que segueix, li demano:

–Senyor Assía, vostè que va conèixer Franco, digui’m, ¿era un home intel·ligent?

–Ha ha ha [rialla sarcàstica]. Senyor Vila, ¿vostè creu que si Franco no hagués estat un home intel·ligent estaríem com estem ara? Estaríem com a Sodoma. O com a Belgrad. ¿Ho entén? Franco ens va alliberar del comunisme. Ara ja no hi ha comunisme però ja veurem què passarà, si serem capaços de contenir la dissolució. Perquè hi ha un procés de descomposició evident, amb el País Basc per un costat i Catalunya per l’altre. Sense un exèrcit fort, podem tenir un conflicte molt gros, com el de Iugoslàvia. Franco era un home que es coneixia a ell mateix i que coneixia la nació on vivia.

A la cinta no hi trobo gaires moments bons. Quan devia fer uns trenta minuts que parlàvem les piles de la gravadora van fer llufa. Per ser la meva primera entrevista, va ser un desastre d’entrevista. Tot i així encara puc dir-ne algunes coses. Recordo que Assía em va parlar de les esperances que la República de Weimar havia despertat a Galícia. Em va explicar que, quan era jove, a Santiago de Compostel·la no es mirava cap a París ni cap a Londres, ni molt menys cap a Nova York, sinó cap a Berlín, i que això l’havia dut a aprendre alemany amb una tal doña Otilia, que va esdevenir espia nazis al cap del temps.

“La República de Weimar –em va dir–  encarnava uns valors liberals dels quals Europa encara en viu avui. Tenia una constitució molt moderna, i Portela Valladares em va enviar a Berlín perquè aprengués com funcionava, per veure si el model es podia aprofitar d’alguna manera per a Espanya”. Això, dit en boca d’un home que pocs minuts abans elogiava Franco amb tan fervor, em va fer adonar que el segle xx havia sigut molt complicat i que m’ho hauria de prendre amb calma, per entendre’l.

Assía em va parlar molt bé del Berlín cosmopolita i juvenil que es va trobar quan va arribar, abans que l’ensorrada econòmica comencés a enterbolir Europa. Com el lector constatarà si llegeix el llibre, en les primeres cròniques encara hi vibra aquella capital emergent, a mig camí entre París i Nova York, plena de teatres i de museus, Meca d’arquitectes i de científics, amb una vida urbana sorollosa i rutilant. Aquest Berlín idealitzat, que Eric Weitz descriu tan bé en el llibre Weimar Germany. Promise and tragedy, per Assía va existir. Ara, no em va semblar pas que l’enyorés, no hi havia cap dramatisme en la seva crònica, cap enyor del que hauria pogut ser i no va ser. Feia l’efecte que Assía tenia el desastre perfectament superat. (…)

Presentació: 13 d’octubre a les 20 h, a la Casa de Cultura l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona

Advertisements

12 pensaments sobre “Salt a la foscor (d’Augusto Assía)

  1. Ara resulta que els comunistes eren una força important durant la república. Els anarquistes no existien? Sembla que qui no valgui per a cap estudi es compri, o s’autoatorgui, el títol de periodista. Resulta que en morir Franco el partit amb més afiliats, després del PNV era el PCE-PSUC. Algun dia algun historiador de veritat ens narrarà qui o què va acabar amb el comunisme a casa nostra. No n’hi ha prou de dominar la ploma, també cal honestedat.

  2. D’el que diu en Jorge, penso que podriem deduir que allo que va acabar amb el comunisme a casa “nostra” (per aixo l’anomeno Jorge) varen ser el PCE i el PSUC… 🙂

    • Del que diu l’Eduardu, esperem a que creixi uns quants anyets més, per veure si encara diu aquestes imbecilitats o finalment ens demostra que ha deixat de ser un nini.

  3. Sempre m’ha fet gràcia l’entusiasme dels estrangers farreros pel Berlin de Weimar, en el que, entre juerga i juerga, estudiaven el meravellós sistema democràtic de l’Alemanya vençuda. Llàstima que el mateix i meravellós sistema fos incapaç de lluitar contra l’atur massiu i la ruina generalitzada. Em recorda les democràcies actuals, tan “liberals” en tot el que te a veure amb les diversions com incapaces de aturar el desastre que cada dia afecta mes gent. Pero de diversio n’hi ha, com a Weimar, aixo es innegable.

  4. Home. Sí que el segle XX va ser complex, però així de primeres jo crec que aquest home té un cacau mental bastant important. Em recorda la meva àvia, que sempre defensa el Franco però és queixa de que a l’autobús només se sent enraonar castellà.

  5. Enric, a Ioguslàvia es va liar la guerra civil perquè els estats federals tenien armament, exèrcit que ells dirigien sense el permís de Belgrad. Això venia de Tito que va armar totes les repúbliques per protegir millor el territori. I després, és clar, es va liar el gran pollastre i la guerra civil estava servida. Els que afirmen que aquí podria passar el mateix són imbècils o ens en prenen als altres. Com hem de fer la guerra contra Castella nosaltres. Amb els ganivets de tallar el pernil?? per l’amor de deu!

  6. a nova iork, te n’hi vas?…
    que et vagi molt béééé.

    i que t’hi estiguis moooolt de temps, jajjs.

    apa, déu, ruc.

    • Sí, i com li va dir el Francesc Pujols al director de la model: “em sap greu perquè jo me’n vaig i vostè es queda”. Au, corre, ves a pasturar. Per cert, d’aquí un parell de setmanes faràs un any, un any vens aquí a vessar bilis.

  7. Enric, faràs la presentació del teu llibre a Barcelona més endavant? Darrerament només faig que veure com presentes llibres (teus o d’amics teus) per comarques, em faria il·lusió algun dia poder-te en persona. Ah, i have a nice trip!

  8. A mesura que anem sumant anys, el detector de demagògia és cada cop més sensible. El tuf de la idealització, la mistificació i l’idealisme put pertot. Res no sé de la República de Weimar, però ves que no sigui com la República espanyola, sovint tan lloada però que va acabar com va acabar. Com de bonic és lloar la llibertat cultural, l’expansionisme dels sentits, els espectacles lliberals i el tot és possible, però, com ja deixa entreveure un comentari anterior, el desastre econòmic posterior va acabar amb un dels períodes de terror més despietats de la història. Anem amb compte. Subscric també el que s’ha escrit abans sobre l’embolic mental del senyor Assia (si més no del que aquí trobem transcrit). Em resulta bastant inversemblant que els gallecs, tan lligats a la terra i a l’esperit sobrenatural, no pensessin en altre cosa que en la República de Weimar. Prussia vs Betanzos, what a dilema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s