Dietari (Amb Mas a Can Cruylles)

Fa dos dissabtes, la família Cruylles-Rosàs va convidar-me a menjar un suquet a la seva torre d’Aiguablava. Uns dies abans havia rebut un correu on m’anunciaven l’assistència d’Artur Mas i m’animaven a portar vestit de bany. La casa dels Cruylles-Rosàs està als peus d’una cala poètica i solitària, relativament verge, a tocar de la casa que s’hi va fer construir el líder de la Lliga Ventosa i Calvell abans de la guerra, quan la Costa Brava era encara, tota ella, un paratge idílic.

Dissabte al matí ja vaig veure que podia descartar la capbussada. Havia plogut tota la nit i feia un dia suau i malenconiós, amarat d’aquesta calma blanca que banya l’ànima després d’una gran plorera. A l’autopista, el Montseny sobresortia per damunt d’una fumerada de núvols baixos i fantasmagòrics, una mica operístics. El cel era baix però ample, i la vegetació i l’asfalt lluïen amb una abundància lírica. L’aigua havia deixat una alegria musical sobre les coses. Els núvols formaven una capa compacte i prima de grisos perlejats que cobria el cel sense deixar ni una escletxa i, de lluny, semblava que la punta dels arbres els gratés la panxa.

Quan vaig arribar, el senyor Mas prenia l’aperitiu a la terrassa amb alguns dels convidats. La terrassa arribava als peus del mar i tenia una piscina de disseny discreta i fina. Al fons, una línia clara subratllava l’horitzó, que es perdia més enllà dels límits de la cala. La claror d’aquella línia aureolada contrastava amb l’aigua del mar que havia agafat un color tèrbol, tirant a vinós, a causa del mal temps. El senyor Mas vestia amb el punt just d’informalitat i lleugeresa que permet el cap de setmana. Em vaig fixar que tots dos portàvem una camisa blanca per fora i que aquell color, combinat amb la metereologia, transmetia una frescor i una netedat molt agradable.

Li vaig donar les gràcies per la propaganda que em va fer del llibre sobre Pla i l’amfitriona, la Mireia, em va dir que ella l’havia llegit i que li havia agradat molt. Em va explicar que justament per això m’havia convidat. El seu marit em va dir que ell havia quedat més convençut de les tesis que defensa el llibre de Companys i em va demanar si hi havia divisió entre els lectors. La veritat és que jo trobo que el llibre de Pla és més eqüànim, encara que justament sembli el contrari.

De seguida vam passar cap dins i ens vam asseure a taula, una taula llarga per una quinzena de persones. Vam haver de fer una mica de temps perquè el Lluís Amiguet, aquell periodista de La Vanguardia que fa unes entrevistes tant i tant interessants s’havia perdut i no trobava la casa. Ara veig que ha escrit una gasetilla anònima de la trobada, amb la fina objectivitat pròpia del seu diari. Finalment, quan vam tenir el boy assegut a taula -estimadas lectoras: a pesar de su edad el pimpollo estaba monísimo, divino de la muerte!- vam aplaudir la cuinera i ens vam menjar el suquet.

La conversa va ser animada i agradable, és a dir, ben sorollosa. A l’hora de les postres, la Mireia ens va fer callar i va donar-nos una hora llarga per parlar off de record amb el  senyor Mas. El senyor Mas ha après a somriure i ha perdut aquell aire de llepafils que em feia pensar tant amb la meva àvia de l’eixample -al cel siguis, ja saps que et duc al cor.  Cada vegada que el veig ho fa millor. Té la força de l’home que s’està descobrint a ell mateix i això fa que transmeti una certa esperança.

En aquest aspecte, Mas em recorda al senyor Laporta. Jo trobo que són els dos únics candidats capaços d’evitar que ens converteixin Catalunya en la Cuba del Mediterrani. I no ho dic només perquè són els únics que poden mantenir una conversa en anglès, cosa que havent caigut tan baix gairebé podria semblar un mèrit. Són els únics que tenen fusta de líder, els únics que tenen conviccions prou fortes per superar situacions dures sense convertir-se en titelles i prou caràcter per aprendre dels errors.

El que han aconseguit fins ara és més fruit de les seves virtuts -tan oposades- que no pas dels seus defectes, cosa que no es pot dir ni de Montilla, ni de la Camacho, ni de Carretero, ni molt menys de Puigcercós. Representen força bé les dues ànimes del país i estaria bé que no caiguessin en la dinàmica de desqualificacions i d’apriorismes que va emmetzinar les relacions entre Pujol i Maragall. Tot i que, esclar, tenint en compte el nivell de salvatgisme dels nostres patriotes, això serà difícil.

I bé: així vaig passar el dissabte. Després de dinar encara vaig fer un gintònic. Vaig poder parlar amb el Joan Coll, nét de l’inefable Coll i Llach, un dels amics que el president Companys tenia a la Unión Patriótica en temps de la dictadura de Primo de Rivera i que després va comandar els guàrdies d’assalt en el cop del 6 d’Octubre. Ell mirava de fer-me veure que el nostre mal no vol soroll, i jo mirava de fer-li veure justament tot el contrari.

Mentre xerràvem, anava admirant la casa, que és blanca i apaisada, amb grans finestrals i vidrieres i aquest esperit funcional tocat de fantasia que Le Corbusier imprimia al seu estil. Tot i que no vaig poder fer gaire el xafarder, em va semblar entendre que el conjunt està format per una part rectangular i una part cúbica. En la part rectangular hi ha el menjador i la sala d’estar i en la part cúbica, que queda una mica enlairada i té un sostre la mar d’original amb forma de paraigua invertit, hi ha les habitacions, de deuen ser per esplaiar-s’hi.

Quan van tocar les set, vaig repartir petons i mans i vaig tornar cap a Barcelona. No sé quina imatge s’havia fet de mi, la Mireia -potser ha llegit aquests articles sobre cabres que de tant en tant escriu el Salvador Sostres-, però m’anava dient, mentre m’acomiadava: “Et felicito. T’has portat molt bé”.

No vaig trencar cap vas, és veritat, ni em vaig tacar la camisa amb el suc del peix. Aviam si hi ha sort i em convida l’any que ve. Diu que vindrà la Pilar Rahola; si fes bo -tatxini-tatxini- la veuria en biqui

Anuncis

9 pensaments sobre “Dietari (Amb Mas a Can Cruylles)

  1. Mmmmm… interessant la comparació de Mas i Laporta. Ho comparteixo plenament, però segurament que no hauria trobat les expressions tan encertades. Crec que podrien formar un bon tàndem en el post28-N, no?

  2. Doncs jo prefereixo en Carretero. És l’unic dels esmentats (si, si incloent en Mas i en Laporta) que ha demostrat que anteposa la dignitat del pais a les seves ambicions personals.

  3. Gràcies Enric pels teus escrits, tant musicals i assolellats. M’entusiasma comprovar que, de mica en mica, et vas desempallegant d’aquesta letargia claudicant que porta tants anys fent mal al país, d’aquest paisatge tant ple de núvols i renúncies, d’aquests personatges que han fet del silenci una justificació insana i cancerígena…Jo crec però que en Mas no podrà lliurar-se’n mai…i acabarà abocat altra volta als joc dels miserables, dels que ho tenen tot perdut pensant-se que hi guanyen…Ànims i segeuix així!

  4. No vaig llegir la Mirilla del teu amiguet. Sí aquesta referència a l’E-notícies:

    ‘El president de CiU, Artur Mas, durant el suquet a la mansió dels Cruïlles-Rosàs a Aiguablava, va retreure el periodista Enric Vila que “és fàcil aplegar quatre amics a onejar l’estelada: per què no aneu a Cornellà a explicar què és la sobirania?”‘

    http://politica.e-noticies.cat/-per-que-no-vas-a-cornella-a-explicar-la-sobirania-44740.html

    Poc interessant.

    Per què hi ha tanta gent que té mania al Laporta? Perquè ha tingut èxit? Perquè és un desacomplexat?

  5. Per a “El Capità Nemo”.

    Encara que no vingui ben bé a tomb, us faig arribar una dada relacionada amb el pseudònim que feu servir que penso que pot ser del vostre interès.
    No fa gaire, vaig trobar, a L’illa misteriosa, de Juli Verne, en l’edició de Pòrtic del 1983, aquest fragment sobre el relat que el capità Nemo, abans de morir, fa de la seva vida als nàufrags que tant ha ajudat:
    “Durant molts anys el capità va visitar, de pol a pol, tots els oceans. Per aquells mons desconeguts, com a pària de l’univers habitat, hi va collir tresors admirables. Els milions perduts a la badia de Vigo pels galions espanyols el 1702 li forniren una mina inesgotable de riqueses, de les quals sempre va disposar de manera anònima a favor dels pobles que combatien per la independència del seu país.”
    També el capità Nemo, doncs, home intel.ligent i generós, capità del Nautilus de Vint mil llegües de viatge submarí, estaria a favor del nostre alliberament.

    Jordi

    • Com diria aquell m’agrada que em faci aquesta observació. Precisament Robert Hughes al seu llibre sobre Barcelona suggereix que Verne es va inspirar en Narcís Muntoriol per escriure el llibre i també cita un fragment on s’endevina aquesta condició d’home que s’havia quedat sense pàtria per la força d’un invasor. Hauria de llegir el llibre i mira, potser ho faré.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s