L’home que treballa fent de gos (Catalunya Oberta)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/6027

Advertisements

4 pensaments sobre “L’home que treballa fent de gos (Catalunya Oberta)

  1. quan passin aquestes eleccions espero que quedi algun independentista dret, algun que no hagi rebut d’un altre independentista. Reservoir Dogs és de per riure.

  2. Aquesta és la brillantíssima resposta del Puigcercós, que per algú va passar de ser la bossa de quicos de la política catalana al gran polític que ens havia de salvar:

    “Després de fer-se públiques les darreres enquestes que pronostiquen un enfonsament d’ERC a les properes eleccions, Joan Puigcercós ha defensat l’opció dels republicans de donar suport als dos tripartits al·legant que ERC no tenia experiència de govern i li calia per tenir ‘la dosi de realisme necessari per afrontar els canvis’.”

    http://www.directe.cat/noticia/67989/puigcercos-erc-necessitava-experiencia-de-govern

  3. De que–pel que dieu–considereu amb futur una Catalunya bicultural convertida en estat, sembla desprendre-se’n que hi estaríeu en alguna mesura d’acord.
    Si fos així, unes quantes consideracions:
    1) Em sembla que aquesta afirmació estaria en completa contradicció amb tot el que us he llegit fins ara.
    2) Admetre una Catalunya bicultural sacralitzada per la construcció d’un estat que s’hi correspongués fóra continuar–ara a càrrec nostre–la lenta deglució de l’univers català pel castellà.
    3) Una cosa tota altra fóra la construcció d’un estat català, de matriu catalana, amb totes les llibertats i garanties que vulgueu per a les més o menys àmplies minories que integrés.
    4) Hi ha una cosa que tothom pot entendre fàcilment: els espanyols i castellanoparlants que viuen entre nosaltres no necessiten per a res que el nostre estat sigui també castellà, ja que, sempre que vulguin trobar-se en un context plenament castellà, fent uns pocs quilòmetres cap a ponent, o fent una escapada el seu poble d’origen, aviat hi seran. Cosa que, en cas d’un estat català bicultural, als catalans ens fóra del tot impossible de fer; no hi hauria igualtat; fóra injust; i inacceptable, per tant.
    Sembla com si la probable arribada d’un pròxim estat català independent ens faci venir tremolor de cames–i no us ho dic pas per molestar, perquè em sembla que no sou l’únic, i perquè és prou comprensible, vista la complexitat de la nostra societat i el poc costum que tenim de visualitzar-nos i pensar-nos com a plenament independents de Madrid.
    I res més.
    Espero no haver-vos molestat. [No, no. La frase està escrita precisament per discutir-la, i ets l’únic que s’hi ha fixat. Tot i que em sembla que treus massa conclusions. Jo estic en el punt 3]

    Jordi

  4. Mercès per respondre al meu comentari de fa uns quants dies.
    Després d’haver-lo escrit, i de rebre’n la vostra resposta, m’he quedat amb una opinió al pap que crec que–si no us és molèstia–convé que la digui.
    És aquesta:

    “L’assoliment de la independència del país, a què caldria que s’hi pogués arribar de bones maneres, comportarà un pacte amb l’estat espanyol.
    “Crec que ja des d’ara cal tenir clars els criteris sobre què caldrà pactar, amb quins límits i amb quines condicions. Com més aviat arribem a tenir-los clars, més aviat ens podrem entendre entre nosaltres i més aviat ens podrem fer entendre d’ells.

    “(No en sé gaire res, de la nostra història, només n’he sentit tocar campanes, però tot i així m’atreviré a fer servir tot seguit quatre coses que em sembla que mínimament en sé. Espero no equivocar-me de gaire)
    “En la formació de la monarquia hispànica, els catalans hi tenim una forta responsabilitat. La unió de les dues corones fou voluntària, en certa manera l’imperi espanyol és una continuació de l’imperi català de la Mediterrània, i en gran part la política exterior de la monarquia continuà la de la corona d’Aragó (guerres amb França, campanyes d’Itàlia).
    “És cert que, tot i que al començament hi tenim un paper determinant, ja ben aviat el centre de decisió de la monarquia es desplaça a Castella i, finalment, amb el decret de Nova Planta, perdem tot poder de decisió.
    “Tanmateix, malgrat tot, la pertinença a Espanya no ens ha impedit de sobreviure com a poble ni, els darrers segles, de refer-nos econòmicament i cultural.
    “Si bé nosaltres hem hagut de patir contínuament la seva tossuderia a negar-nos, també podríem dir que ells han hagut de patir contínuament la nostra tossuderia a afirmar-nos.
    “Cal tenir en consideració que el que per a nosaltres serà una alegria—l’assoliment de la plena llibertat de decisió a casa nostra—per a ells serà una amputació del que molts creuen o senten com una part del seu país.
    “Trencar aquesta unió, doncs, encara que sigui forçats per la incomprensió i el mal tracte dels altres, comporta, de part nostra, envers ells, unes obligacions.

    “Crec que, com al segle XV amb la sentència de Guadalupe, que acabava definitivament amb les causes principals de la guerra dels remences, la millor manera de fer acceptable per a ells la nostra llibertat fóra per mitjà d’una compensació econòmica (per exemple, el pagament durant tota una generació d’un tant per cent fix del nostre producte interior brut).

    “Raons a favor d’aquesta compensació econòmica:

    –el trencament per part nostra d’una unió de què som, si més no originalment, corresponsables demana una compensació,
    –el disgust, la frustració que de segur provocarà en la major part de la població de l’estat—i la possible ferida en la seva autoestima—també demana una compensació,
    –l’abusiu 10% del PIB que anualment ens sostreuen—i del qual en bona part depenen—no és raonable ni just de reduir-lo de la nit al dia al 0%.
    –aquesta compensació afavoriria una bona predisposició d’ells envers nosaltres, més que més en tant que, en ser en forma de percentatge sobre el nostre PIB, els convindria que el país anés bé.
    –l’enorme quantitat de gent de provinença espanyola que especialment durant la segona meitat del segle XX ha anat acudint al país i—més o menys bé—hi ha anat arrelant, i que naturalment manté tota mena de vincles amb el seu país d’origen, demana, perquè puguin col.laborar de grat en la nova situació, que quedi clar que la seva participació en la construcció del país és també indirectament una participació en la del seu país d’origen.

    “Precisions sobre aquesta compensació econòmica:

    –hauria de ser un percentatge fix sobre el nostre PIB—el màxim a què, en redactar la proposta del darrer estatut d’autonomia, crèiem que en justícia podíem arribar,
    –evidentment, d’aquesta compensació caldria descomptar-ne la nova despesa que representaria per a nosaltres el manteniment d’un estat propi, corresponent a l’estalvi que representaria per a ells no haver-se de fer càrrec de nosaltres,
    –aquesta compensació hauria de durar tota una generació—uns 30 anys–, i durant per exemple uns 10 anys més s’hauria d’anar reduint escalonadament fins al 0%,
    –ara, això sí, només s’hauria de fer efectiva mentre el seu PIB per habitant fos inferior al nostre,
    –i, en cas que el seu PIB per habitant fregués per sota el nostre, caldria que la compensació fos tal que, un cop feta, els diguem-ne PIB per habitant resultants, seu i nostre, quedessin igualats.
    –(per tal que no hi hagués malentesos en els càlculs respectius, caldria que fossin fets sota la supervisió—posem per cas—de la Unió Europea).”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s