Dietari (Perpinyà i Port-Vendres)

Dissabte

Com ja era preveure, la tal Corinne també ha quedat ben sorpresa i solidàriament indignada que l’internet de l’hotel no funcionés i m’he hagut de tornar a empassar un “vuelva usted mañana” a la salsa de París. He ficat l’ordinador al cotxe esperant de trobar wi-fi en un bar. Aquest matí hem visitat Perpinyà. Hem començat pel palau dels reis de Mallorca, que és un edifici majestuós, marcat per aquesta elegància tan severa i mística, tan autènticament senyorial, característica del nostre gòtic. Tenint en compte la facilitat amb què a França converteixen tota pedra en un decorat de conte, hem trobat extrany l’estat de deixadesa del palau, però també ho hem agraït. El fet que l’edifici estigués polsos i escrostonat, a mig restaurar, amb alguna bastida vella i abandonada al mig del pas, li donava un caràcter més real, remarcava el poder escenogràfic d’aquesta combinació de calidesa i força bruta que el nostre gòtic buscava en la simplicitat de línies i l’enormitat nua dels espais.

Ens ha venut l’entrada una tieta maria que era néta d’un senyor de l’empordà. “Poc a poc ens van exterminant”, ha dit en veure les nostres expansions d’alegria i, resignadament, ens ha deixat per atendre una companya que li demanava alguna cosa amb aquest francès de broma que parlen aquí dalt. En una sala del castell, hem trobat una noia asseguda rera una taula. Era guapa, tot i que d’aquesta bellesa de perruqueria, un pèl postissa. Damunt la taula hi tenia una ampolla de vi per encetar i, per distreure’s, llegia un llibre de butxaca. Darrera seu es veia, a través d’una petita porta guarnida amb columnes cantoneres i un graciós arc de mig punt, una cambra plena de taules i cadires de plàstic. Era una cambra enorme.  “Quan comença la festa?”, li he dit. “Il n’y a pas de festa”, m’ha respòs amb la típica cara de badall d’aquí. “I el vi?” “Dégutation”. Amb la mirada he buscat algun vas, algun llevataps, cartells de propaganda i res: només l’ampolla de vi i el llibre de butxaca. No l’he volgut molestar més.

Acabada la visita i esquivades exitosament les caques de gos que hi ha disperses pel sorral que dóna accés al Palau, hem anat al casc antic. A l’antiga llotja, que és l’edifici més bonic del centre, hi ha una pizzeria. Els habitants semblaven estrangers, o fills dels suburbis dels voltants. L’efecte no és tan revoltant com el que fa el centre de València, perquè l’escenari no és tan bonic i França té més consistència, però l’ambient és xavacà. Hi havia cartells de l’ajuntament promocionant sardanes. I botigues que venen enganxines del nostre ase. I també he vist restaurants de cuina local passada per París. Els indígenes que treballen pels turistes fan uns ulls rodons, de dòlar, quan veuen un català. De tant en tant trobes un cambrer que fa l’esforç d’atendre’t amb una llengua desballestada, apresa en un bar de Cadaqués o Roses. Veure com es deixen cargolar servilment quan els dius que haurien de practicar més la llengua del país fa molta pena. Si el futur no els ofereix cap al·licient, el passat els queda ja molt lluny.

Això ho he vist a Sant Genís de Fontanes. Llegeixo en un fulletó que l’oposició dels monjos als francesos va precipitar la decadència de l’abadia. He vist unes fotografies d’abans de la I Guerra Mundial on es veu el Claustre convertit en un magatzem de vi. Poc després, un antiquari de París el va comprar i el va vendre a peces. Tal com està restaurat avui, el conjunt té un aire de fort mexicà una mica exòtic. L’interior de l’església, que és una construcció d’una austeritat de catacumba, està guarnida amb figures del catòlic més kitch que he vist a la meva vida. La noia de l’entrada ens ha atès, molt amablement, en un català esforçat que li omplia la cara de ganyotes. Mirava de ser simpàtica i jo me l’escoltava, però pensava que ja és ben bèstia haver de viure de les engrunes grapejades de les glòries que t’han pres, un cop hi has renunciat.

I bé, hem acabat el dia a Port-Vendres, poble de tradició marinera amb un port natural que ja va fer les delicies dels romans. Hi hem trobat una calma sorprenent, més pròpia de l’hivern que de l’estiu. La tranquilitat exagerava l’aparença monstruosa dels excessos urbanístics i donava a la trista somnolència dels carrers una ombra de terror nocturn. Hem passejat i ens hem assegut en una terrassa del port, deserta i amb bones vistes. Algunes parts del poble encara conserven el regust tradicional. A mesura que la llum es retirava, les façanes encarades a mar obert s’incendiaven  de colors gauguinescos, una mica fauves, i aquest efecte tardoral retornava al poble una certa màgia, un cert pintoresquisme. Les teules de les cases refulgien i el color verd dels pins que treien el cap per damunt seu agafava una intensitat artificial. Jo m’ho mirava de la cadira estant, com qui veu una pel·lícula. Així no pensava en el cambrer, que semblava imbuït per la morositat del poble i mantenia una plàcida conversa amb un grup de compatriotes magrebins. Els meus amics feien fotos i xerraven. A l’entrada del port, arran de mar, s’hi anava concentrant una massa vaporosa de vermells i violetes més aviat prècaria, de decorat dels pastorets. Un vaixell l’ha travessat i ha entrat a port majestuosament, la proa esvelta i els pals nus. Ben aviat, l’aigua ha tornat a quedar llisa, cada cop més apagada i mat, com la superficie d’un mirall antic. Quan el cambrer s’ha dignat a venir, li he demanat un pipermin amb gelat de menta. M’he afegit a la conversa i, a la nit, després de prendre unes sardines a la brasa per a turistes, he sabut que el meu correu havia arribat.

Anuncis

4 pensaments sobre “Dietari (Perpinyà i Port-Vendres)

  1. Sr.Enric Vila,

    Només voldria fer un petit homenatge a totes aquelles persones, que a la Catalunya Nord, estan fent miracles per conservar el català en un ambient tant jacobí i a la vegada d’indiferència total vers aquesta llengua.

  2. Don Enric, usted seguro que le explicó a la tieta Maria de Perpinyà que los catalanes son especialistas en autoexterminarse, sin necesidad de que los extermine nadie.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s