Un poble creatiu (Catalunya Oberta)

He començat a llegir The rise of the creative class -el llibre estrella del Richard Florida, el famós sociòleg nordamericà aquest amb cara d’actor de cine, que ha guanyat un munt de quartos fent conferències sobre les noves formes de crear riquesa i d’aprofitar el talent. Relacionant economia i creativitat, Florida desenvolupa un tema que ja va introduir fa uns anys aquell especialista japonès en pensament estratègic, Kenichi Omahe, i que fins i tot es comença a respirar en alguns discursos sobre el declivi de França, com ara el que fa Antoine Compagnon a Le souci de la grandeur.

Florida explica molt bé com l’individualisme ha anat desmantellant la cultura de les grans organitzacions que es va consolidar a finals del segle XIX, i que va tenir la seva punta més bèstia amb els totalitarismes. En les societats avançades, l’estat-nació entès com un sistema de control social i de robatori organitzat, sobretot de control i de robatori del poble veí, ha esdevingut un obstacle pel progrés, una font d’engorroniment i de passotisme. Sense colònies ni panacees col·lectives per oferir, el model d’estat-nació sorgit de la Revolució Francesa, amb el seu centralisme i la seva cultura oficial, amb el seu exèrcit d’erudits i de buròcrates, ha esdevingut un paràsit en un cos malalt. Més poèticament es podria dir que el racionalisme genocida ha matat massa sabors i que, a còpia de matar sabors i de pervertir els gustos de la gent per fer-la obeir, ha adormit la curiositat i l’esperit emprenedor fins a extrems insostenibles.

Del que llegeixo, se’n desprèn que les noves identitats polítiques tendiran a configurar-se a partir de la creativitat, que és el valor que avui mou l’economia i les persones de talent. La creativitat ve a ser l’I+D aplicat a tots els àmbits, és el concepte de les pedres en fem pans portat al paroxisme. Això toca el moll de l’os de la nostra història. La persistència de l’anomalia catalana dins d’Europa s’explica en gran part per la força amb què la creativitat individual ha compensat d’altres mancances del país. Catalunya no és un país de gestors, ni d’organitzadors, ni d’esclaus; cada poble té les seves virtuts i aquí hem sobresortit en moments en què la imaginació ha comptat més que la força, en què la creació de valors ha estat més important que l’obediència. Quan ha vingut l’hora d’anar a toc de xiulet, quan s’ha imposat l’execució freda i precisa de fórmules donades, hem quedat tan esborrats que se’ns ha donat per morts.  Però és precisament per la nostra capacitat d’abstracció i d’integració de bones solucions que podem arribar a ser tan pragmàtics i discrets.

Per això dic tan sovint que l’auge de l’independentisme té poc a veure amb l’Estatut o amb el fracàs del Tripartit; ni tant sols té gaire a veure amb el ressentiment que Aznar ha anat covant des que el president Pujol el va humiliar en el pacte del Majestic. Des que Aznar va haver de dir que parlava català en la intimitat la política del PP ha girat en el sentit de fer sortir el ratolí de l’amagatall. Ens han omplert el cau de fum. Però el pla ha tingut dos problemes: el primer és que quan ja ens esperaven ben armats per rematar-nos ha vingut la crisi; l’altra cosa que ha succeït és que la llibertat ha deixat de ser un luxe, ha passat de ser un anhel sentimental a convertir-se en un motor econòmic de primer ordre.

Sense llibertat no hi ha creativitat i sense creativitat no hi ha negoci. I resulta que la creativitat demana un marge de maniobra, exigeix una autoestima i un atreviment, vol una capacitat per explotar la pròpia herència i els propis recursos, en definitiva, necessita uns nivells de tolerància vers l’autenticitat que els catalans no trobaran mai dins l’estat espanyol. També hi ha una altre factor determinant. Com diu Josep Pla, la cosa que més molesta el català és el paràsit, probablement perquè la lluita contra el parasitisme en aquest país fa segles que dura. Un cop el paràsit s’ha tornat demòcrata i europeu i ha de guardar les formes, doncs, és lògic que persones que fa un temps no haurien arriscat ni un pèl per aconseguir la independència hi apostin cada vegada més.

Al meu entendre, no havíem tingut el vent tant a favor des de l’edat mitjana. Ara que a Occident tot trontolla i es transforma i, com a mínim durant un temps, la nova cultura econòmica estarà més basada en la intel·ligència que en la força, s’obren grans possibilitats pel país. La síntesi que s’està produint en les societats avançades entre els valors protestants del treball i els ideals bohemis connecta amb el millor de la nostra tradició. Amb una mica de tenacitat i de mà esquerra, els temps que vénen podrien donar-nos la raó en algunes coses. Per exemple, els estudis d’activitat econòmica de Florida posen Barcelona al centre d’un món que ha quedat ofegat per la política durant els últims segles. Aquesta àrea ja va dibuixar-la el Doctor Trueta a L’Esperit de Catalunya i comprèn l’antiga Occitània, la geografia que va omplir de capitells el mestre Cabestany i que és el nostre espai natural de relacions.

Aquestes coses, avui per avui, només les poden dir un nordamericà o un japonès, esclar. En certa manera estem en un punt de partida semblant al de la primera convocatòria dels jocs florals, quan després de l’acte d’inaguració un amic de Milà i Fontanals -aquell cetaci asfixiat i purità que feia servir anxoves de punt de llibre- va comentar tot content: “En Manuel ha parlat tres hores en català i ningú no s’ha posat a riure”. Encara que sigui sense dir-ho gaire alt, doncs, per allò de no despertar ningú, potser hi podríem començar a pensar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s