Dietari (A Catalunya nord, I)

Dijous

Perpinyà. Hi arribem després de travessar una immensa concentració de núvols negres i ben carregats d’aigua damunt dels Pirineus. L’hotel és una merda. Internet no funciona. Hem anat a avisar la recepcionista, que es pensa que parla francès, i ens ha dit que era l’oratge. El temps! Com si fóssim imbècils o  visquéssim en l’època de la televisió en blanc i negre. M’ha recordat una vegada que dinàvem en una terrassa de la plaça major de Prades i un amic es va trobar una mosca a l’entrecot. Vam fer venir el cambrer d’urgència, amb l’espinada electritzada pel fàstic i li vam assenyalar l’insecte indignats. “Ah, la mousche”, va dir ell. I va agafar-la amb els dits directament del plat, la va rebotir contra terra i va tornar cap dins fent que no amb el cap, com l’Obèlix quan diu allò de “són folls aquests romans”.

Divendres

Llevat d’hora i esmorzat cap a dos quarts de nou en una merda de bufet. Internet encara no funcionava, però ens han promès que quan tornem a la nit trobarem el problema resolt. Fa un dia espaterrant. La llum natural accentua la sordidesa de l’hotel -del típic hotel de país comunista on el client sempre molesta. Ho comentem amb el Lluís mentre tirem cap a Sant Martí del Canigó, sota un cel blavissim. A la cresta de les muntanyes la saturació de llum genera una calitxa que difumina els pics més alts rera un vel de blaus més minerals i foscos.

A les 12 arribem al monestir. Les vistes: petits poblets navegant en un mar immens de muntanyes i el mateix verd que a la nostra Catalunya, aspre i sec. El monjo que ens ha fet la visita ha sortit del monestir amb barret de platja i ulleres de sol. Habillat amb la túnica blanca de rigor, semblava un turista nordamericà entregat a la vida contemplativa. Era alt i prim i es movia d’una manera poc humana; de vegades semblava que sota la túnica blanca només hi havies de trobar un esquelet. Quan mirava de ser simpàtic se li dibuixava un somriure inquietant, d’una profunditat psicològica tenebrosa, talment com si s’hagués tancat al convent per no acabar tancat a la presó o al manicomi.

Quan acabada la visita hem sortit fora hi havia un d’aquests sobtats embussos de núvols que de vegades es produeixen damunt dels Pirineus i, per un moment, l’ambient ha agafat aquella intimitat de llum d’espelma que tan m’agrada. El monestir és bonic, però té un aire un pèl artificial, forçadament místic. Pensava en els últims vuit monjos que van demanar permís per secularitzar-se i abandonar-lo poc abans que esclatés la revolució francesa. Què devia passar per què es posessin d’acord? com deu ser trencar una tradició de vuit segles? L’eufòria de la il·lustració va arribar fins aquí dalt o van baixar amb el cor encongit, de la muntanya?

Hem arribat a Vilafranca del Conflent, assedegats i morts de gana. El poble emmurallat va ser nomenat vila fidelíssima per Lluís XIV, a diferència de Prats de Molló, em sembla, que va perdre les muralles després de revoltar-se contra els francesos. Dues cerveses d’una tirada i uns musclos amb patates fregides –la combinació no té gaire gràcia. Per pair, passejem:  entre les muralles i la muntanya -que sembla que hagi de caure damunt del poble- els carrers queden molt entaforats. Hem volgut visitar Sant Miquel de Cuixà, però no hem pogut. Quedaven tres quarts d’hora per les sis però el senyor de la recepció ens ha explicat amb un català impecable i aquesta inflexibilitat soviètica de funcionari francès ben entrenat que el reglament diu que els turistes han de marxar un quart d’hora abans de tancar i que no hi havia temps. La mateixa cara de badall que les noies de l’hotel. Només és una intuïció però em penso que les feines que a París donen als negres perquè s’integrin, aquí les donen a la joventut local.

Més: hem passejat per Prada i he de dir que en el disseny d’algunes torres decimonòniques s’hi endevina una interpretació tan deliciosament candorosa de la bonheur importada de França que, en fantasia, no tenen res a envejar a les nostres torres modernistes. He enredat la colla per anar a prendre una cervesa a la terrassa de la mouche. Hi tenien un cartell que deia: Aquí parlem en català. És mentida: hi ha un cambrer que el parla, la resta ni l’entenen. La senyora que ens ha atès era tan antipàtica que ens ha fet riure una estona. A la plaça sonava una orquestra de jazz que feia proves pel concert de la nit, com en els vells temps de periodista a la Universitat Catalana d’Estiu.

Quan anàvem a buscar el cotxe hem enfilat un carrer estret. Veníem de llegir una placa que deia: “Enlloc del món no hi ha aqueix entusiasme per la llengua propia; enlloc del món no trobarà el filòleg tantes facilitats per estudiar la llengua viva. Antoni Maria Alcover.” A mig carrer hem vist una mena de restaurant àrab, amb una llàntia d’aladí a l’aparador i tres homes al carrer, un d’ells tan gras que fins i tot tenia sacsons al coll; semblava que esperessin que entrés algun client. He fet un comentari sobre la llengua viva i, aleshores, l’àrab gras li ha dit a un nen que jugava a pilota més amunt: “Tu, vine cap aquí” (o una cosa semblant). Si no fos tan tímid li hauria fet una entrevista curta:

– Perdoneu, m’ha semblat que li parlaveu català al noi.

– I què voleu que li parli en francès, potser?

– No, per l’amor de Déu!

Tornant cap a l’hotel, la carretera buida i el cel ple d’ala deltes. Internet encara no funciona. Diu la noia de recepció que demà al matí parli amb una tal Corinne que segur que m’ho solucionarà. No m’ho crec i estic molt emprenyat perquè he d’enviar un correu. Però collons, Al·là és gran.

Anuncis

13 pensaments sobre “Dietari (A Catalunya nord, I)

  1. Company, coneixeu gaires àrabs grassos? Potser el color de la pell us ha confós. M’hi jugaria… que era un gitano. De fet, son els unics que parlen català a “això” que en diuen Catalunya Nord. Tots els altres “habitants” ens consideren espanyols… i ens menyspreen. Si de tant en tant em llegiu, com faig jo amb vos… 27/6/2010 ja sabeu on. PS Al.lá es gran, i els gavatxos uns pocasoltes mentiders.Salam.

    (resposta: ja ho vam pensar; no ens ho va semblar a cap dels 4 que anavem. El restuarant era arab i la historia queda perfecta aixi. No sigue tan llepafils, ni tan susceptible. Arabs grassos n’he vist i musulmanes grassonetes de quatre potes per internet tb)

  2. La contraposició de l’entrada de l’hotel cutre de Perpinyà amb les del Sostres dels hotels de luxe i caviar a Montecarlo és, si més no, sucosa.

  3. Teniu raò en lo de supcestible, és el Ramadà. Ja sabeu. Els àrabs que veig per ací son prims com llenques de bacallà sec…gràcies Lluis per les afotos. No volia pas estripar l’anecdota, és que vaig quedar tip de la Xurreria Catalana, Merceria Catalana o la Perruqueria Catalana. Fets folklorics això del català al nord. En fí, kisses M’sié.

  4. Cap problema Otger, al contrari. T’admiro i respecto des de fa temps com la persona amb més sensibilitat i talent de les que han passat per la web d’en Sostres.

    Que els vents et siguin favorables i et duguin salut i fortuna!

  5. Benvolgut Enric,

    Ja t’ho deia jo, que vigilessis amb Nietszche. La definició popular diu que és un nihilista. La semi-culta (segurament la teva), que no, que en realitat és un vitalista radical. Però l’efecte, sigui com sigui, és el mateix: mala llet i mal humor… Sí, me l’he llegit sencer, en Frederic.

    Per altra banda, és normal que et sorprengui escoltar català a les comarques septentrionals, si tu mateix en dius “Prades”, de PRADA de Conflent.

    Otger: a Catalunya, pocs àrabs hi pots veure. Ni a la mesquita. Això sí, de marroquins i amàzics, un munt.

    [Gràcies, Sr Hernàndez per divertir-me amb la seva extraordinària gràcia. La pròxima vegada vingui amb nosaltres de viatge]

    • És “Hernández”, amb accent tancat. I sóc més jove que tu. Però quin mal gust això d’airejar noms quan un signa expressament amb pseudònim.

      Bé, no pretenia fer-te gràcia, però tampoc molestar. Si és que ja t’ho deia: l’agror nietzschiana fa de mal marxar. És una cosa que queda, què hi farem. Jo ja he fet tard, però tu que comences encara ho pots deixar.

      En qualsevol cas, sóc jo que m’entretinc molt llegint-te, tant els blogs com els llibres, i t’agraeixo que segueixis escrivint: per molts anys.

      Però algú que basa part de les seves tesis en la teoria que nostra dèria nacional és la guerra entre forma i contingut hauria de fer una mica més per a reconciliar unes idees en general interessants amb l’ortografia i la coherència.

      Una mica de crítica suposo que sí que la permets, oi?
      [si home sí, passi i critiqui.]

  6. A la Catalunya Nord hi ha l’ús folclòric del català més radical de tots els PPCC. Les quatre barres són per arreu, però només per engalipar turistes que sobretot arriben del Principat i consumeixen tot el que sigui quatribarrat. És depriment com pocs altres llocs en el món. Aquest lloc té ànima de parc temàtic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s