La venjança catalana (Catalunya Oberta)

Pel meu gust ja he escrit massa articles sobre el Prenafeta aquests últims mesos, però no seria just arribar a les vacances sense abans recomanar el seu llibre. Una cosa que m’agrada d’ell és que quan li claven una bufetada, el primer que pensa, ja abans d’aixecar-se, quan encara li xiulen les orelles, és com s’hi tornarà. No crec que hi hagi altra manera de viure en llibertat, en aquest país. Els senyors de l’ordre són uns falsaris o uns ingenus. Quin ordre i quina jerarquia vols constituir si les màquines per constituir tal cosa estan en mans de l’enemic? On porta la unitat si sempre paguen els mateixos? En aquest país l’única manera de viure dignament és portar el cor en una mà, i la dalla en l’altre. Era la manera de fer dels catalans. Hi havíem cregut molt en la llibertat. Però ens vam anar amansint, ens vam deixar omplir el cap de complexes i ens vam acostumar a parar l’altre galta adduint una superioritat moral que ha donat ales als aprofitats, als difamadors i als demagogs de tots els colors polítics.

La manca de memòries substancioses és un dels exemples més flagrants del poc sentit de la dignitat que han tingut les nostres elits. Parlo del sentit de la dignitat que confereix tenir una idea pròpia de justícia i lluitar per fer-la valdre, no de la paraula que poses a les pancartes. En aquest punt estem a anys llum de les cultures avançades. Hi ha poques memòries que toquin tendre, que vagin més enllà de l’acte social o de l’exercici estilístic. Amb el segle XX que hem passat, tan ple de sotracs, no és gaire lògic. Tenint en compte l’esperit didàctic del país, és estrany que no mirem de conjuminar més moral i vida. Els dietaris, les memòries, són una resposta a l’adversitat, una justificació amb sentit de transcendència. Surten de l’home determinat a fixar per al futur la seva versió del que ha viscut. Si et claven una bufa injustificada i no t’hi tornes és que ets un vanitós. I si et passes de la ratlla -com els passava als pistolers de la FAI però no només- és que t’has precipitat o, senzillament, és que els traumes i els complexes t’han tornat un foll.

Bé, les primeres 100 pàgines del llibre de Prenafeta són molt bones en el seu gènere. Hi ha informació i estan molt ben escrites. Només algú que hagi mirat d’escriure alguna cosa a cop calent es pot fer idea de com n’era de difícil respondre amb tanta rapidesa. El llibre és una arma de denúncia però, com dic, està molt ben escrit. Les qualitats dels homes suren quan aflora el dolor. La tensió amb el límit aguditza la veritat. La víscera no perd l’autor, i hauria estat fàcil perquè passar per la presó i que la Guàrdia Civil t’exhibeixi com un mico deu ser una experiència dura de pair. Les pàgines en què Prenafeta explica la seva detenció per mi són les millors del llibre. Allà hi veus l’home despullat, fent figa, i el contrast que fa amb la serenor del relat és deliciosa. Suposo que part del mèrit és del Vicent Sanchís, que li ha recollit el testimoni i li ha fet el pròleg, com ja va ajudar-lo amb L’Ombra del poder, un altre llibre que també explica coses, per exemple, de quin peu calça La Vanguardia.

El Sanchis hi desenvolupa una cosa que ja diu Macià Alavedra al seu llibre de Records. El Macià és un home que, cada vegada que obre la boca, et regala una perla. Doncs bé: el Macià ja avisa, amb una finor que no ha estat apreciada -tal com s’ha vist després-, de la força destructiva que tenen les cebes dels jutges espanyols, combinades amb el ressentiment de la premsa provinciana. Quan va esclatar el cas Pretòria, jo passava per Londres i vaig poder observar que allà els diaris si de cas comenten i debaten sentències, no fan judicis paral·lels. Tot això el Sanchis ho explica fins al punt que un comprèn per què és tant extrany trobar catalans que no tinguin a l’arbre familiar algú que hagi passat per la presó sense motiu i, alhora, algú que hagi estat un botifler. Però cal tenir paciència i mirar d’escriure llibres. També aniria bé llegir una mica; per exemple La crisi de l’Autoritat a Catalunya, de Josep Pla, inclòs a Prosperitat i Rauxa de Catalunya, per insistència expressa de l’historiador Jaume Vicens Vives. La venjança és a prop. I consistirà en fúmer el camp d’Espanya i perdonar a tothom. Fins i tot perdonarem l’Arcadi Espada. I aquest el jutge condecorat que em sembla que es diu Mena. I amb aquesta saviesa lul·liana, després conquerirem el món.

Anuncis

20 pensaments sobre “La venjança catalana (Catalunya Oberta)

  1. Esperem que hi hagi homenots treballant a l’ombra, com els pioners de l’estat d’Israel. Som una generació que ho hem d’aconseguir: pels nostres avis, i pels nostres fills.

  2. El verb “fumer” és molt carrincló no trobes? [probablement hauria d’haver escrit fotre, però estic saturat de la mala òstia que corre]

    • ‘Fúmer’, amb accent, eufemisme que els puretilles encara vam sentir a les nostres tietes. Encara més bonica i sentenciada és la variant ‘fumbre’, que he sentit més a l’Occident.

  3. Això del perdó… Depèn. El que està clar és que convé una nova elit, no pot ser que el nou estat arrossegui les misèries dels Godós i companyia, el nou estat naixeria amb el pecat original: la corrupció i l’amiguisme. Caldrà fer-ho a la soviètica sense matar el tsar.

  4. Perdó per fer un comentari que no està relacionat estrictament amb l’article d’avui, però alguns personatges em fan pensar en el somrient xinès del flam “Mandarín”, que era llepon i llagoter amb els que creia poderosos i increïblement cruel i traïdor amb altres. Molts ja no volien ni asseure’s a taula amb ell, per la seva absoluta indiscreció i tergiversació de coses privades.

  5. Trobo que “fúmer” és fantàstic: “fúmer una cossa, fúmer un clatellot”. Perfecte. I sí, malgrat el que diguin els neo-Boadelles de blogs paral·lels molt “neo-Ancien Régime”, si el país es posa en marxa és gràcies a la gent normal que va anar a la manifestació de l’altre dia. Els 4 diletants cínics de torn acabaran -per voluntat pròpia- on més bona rebuda tenen sempre: a Madrid, a fer de bufons de la cort.

  6. Sempre me l’he imaginat així: “Una cosa que m’agrada d’ell és que quan li claven una bufetada, el primer que pensa, ja abans d’aixecar-se, quan encara li xiulen les orelles, és com s’hi tornarà.” És dels homes que em fan respecte, i potser una mica de por. Com que va néixer al Pla d’Urgell…

    I pel que fa al Sostres, està bastant trilirí, no?

  7. Parlant d’amor, diu el Rius: “I un altre divorci aquest mediàtic: Salvador Sostres i Enric Vila s’han barallat Vaig deixar d’anar a Canal Català perquè aguantar-ne un era dur, però els dos alhora era superior al meu aparell digestiu. Clar que un feia de deixeble de l’altre.” Haha, quin país, el nostre, que permet que hom pugui ser dire!

  8. Jo reblaria el clau quant al que dius al darrer paràgraf. Res d’arbres familiars. Cada català duu dins seu un botifler que lluita per sortir.

    La neurosi forma part consubstancial de tota forma de nacionalisme. Més si es un nacionalisme d’aspiracions globalment frustrades i xecs en blanc acumulats, com és aquest.

  9. En Prenafeta fou el responsable directe del tancament de Ràdio PICA, sense que tingui res a veure, a vegades la vida te la torna quan menys t´ho esperes, allò del “a todo cerdo le llega su San Martín”… [Francament, trobo molt covard i rata esperar que els altres, sobretot si són espanyols, facin el que tu no has sabut fer]

  10. Aquest matí l’he acabat de llegir. M’ha frapat. Que l’endemà de sortir de la presó, ja començi a lluitar per denunciar una injustícia és digne d’admiració. En Prenafeta no ha escrit un llibre per guanyar-hi calers o per promocionar-se. Ell vol donar la cara, combatre la desinformació interessada, desenmascarar una espanyolada que la gran majoria d’espanyols i catalans han aplaudit i se n’han alegrat. I vol demostrar a tothom que encara està viu, massegat, però ben viu i disposat a lluitar fins al final per tal que la veritat ens il.lumini. Això és el que fa gran a les persones i no un pais de gent cagadubtosa. Hi han coses que són evidents i no pots dubtar ni un moment i cal alçar-se amb les armes que tinguis a la mà. Ell s’ha alçat, amb la paraula. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s