Panorama (Catalunya Oberta)

Aquests dies es divertit llegir la premsa i veure com la classe política i periodística es va retratant davant dels esdeveniments. Vivim una d’aquestes èpoques de fantàstica incertesa en què les perruques volen amb la brisa més lleugera i els discursos diuen més de qui els pronuncia que no pas de la realitat que pretenen descriure.

Per exemple, em fa l’efecte que quan Mas diu que Catalunya no està madura per un procés d’independència el que està dient és que ell i el seu partit no estan madurs per liderar-lo. Si ho expliqués així probablement resultaria més creïble i es guanyaria la centralitat que busca. És natural sentir l’abisme davant d’un moment decisiu. L’hora de la veritat sempre provoca un cert mareig, però el que marca la diferència entre les persones no és la por, que és universal, sinó la manera de gestionar-la.

Una cosa que distingeix els escagarrinats és que, per no haver de passar a l’acció, són capaços de dir el que calgui i de xerrar pels descosits. En aquest sentit no puc evitar de llegir amb un somriure els articles que l’Enric Juliana escriu arrapat a la bandera europea. Quan era petit hi havia un corrent d’intel·lectuals i de polítics prosoviètics fracassats que, per dissimular i allargar una mica la comèdia, es van posar a reivindicar l’eurocomunisme, no sé si algú se’n recorda.

Un altre articulista que fa bo de llegir aquests dies és l’Arcadi Espada. Bé, ara és en un hotel del Pedigord preocupant-se pel preu de les oques i pel menjar de les gallines, seguint una teràpia intel·lectual basada en Montaigne i Josep Pla. Però fa uns dies vaig llegir un article seu comparant un discurs de Montilla amb un de Hitler que em va fer abandonar tota esperança que els escrits d’aquest home serveixin mai d’alguna cosa més que d’enciclopèdia de la follia.

Potser l’Arcadi necessita esdevenir víctima d’alguna barbàrie pitjor que la franquista per sentir-se lliure de culpa. Les herències humiliants generen un fort resentiment en les persones que tenen un orgull exagerat. Si Catalunya es convertís en un estat feixista potser li donaríem una alegria, però ho veig difícil. De caràcters destructius com l’Arcadi, el país en va ple. D’eurocatalanistes tan salats com el Juliana, també. Són coses de l’ocupació.

Un altre clàssic del país és el patidor professional tipus Puigverd. Quan tinc ganes de deprimir-me llegeixo el Puigverd. No hi ha res més depriment que llegir el Puigverd, per això em va fer gràcia el títol de la crònica que va escriure després de la manifestació: “El articulo más triste”, va batejar l’escrit o una redundància per l’estil. Un altre gran humorista inconscient amb tendències depressives, sobretot ara que ningú ja no li segueix la veta a banda de quatre skin heads, és el Fèlix de Azúa: “La manifestació feia un tuf dretà innegable”, va escriure el gran catedràtic d’Estètica. Deixeu-me riure un moment i agafar aire que em desconcentro.

La manifestació ha deixat tothom fora de lloc, no només per la massa de gent que va convocar sinó, sobretot, per la bellesa que transmetia. Tanta llum ens ha deixat a tots ben encegats. Fins i tot el meu admirat Salvador Sostres ha perdut  l’oremus. Veig que insisteix a pintar els manifestants com el fruit d’un país de cridaires que després mai no dóna la cara. La tàctica d’espolsar-se la responsabilitat de sobre menyspreant el poble baix és més vella que la sentència de Guadalupe i no ens ha anat mai bé. Jo també estic acollonit. Però també veig que no hi ha sortida i que, si no ens encomanem a Sant Jordi i posem tota la força per guanyar, aquest país es convertirà en el paradís dels quinquis i dels dissenyadors.

Sovint els catalans, enduts pel narcisisme moral típic de l’esclau, oblidem que Madrid també juga i que, en una partida, no sempre hi ha la possibilitat de triar una opció o d’escollir el moment de fer una cosa. En general, guanyar no depèn tant de les decisions que es prenen com de l’actitud amb què s’executen. Tot és més senzill, i no cal fer tanta comèdia. Era la naturalitat que es respirava a la manifestació el que ha posat tothom tan nerviós, perquè, volguem o no, ens interpel·la i fins i tot ens deixa en evidència.

Advertisements

21 pensaments sobre “Panorama (Catalunya Oberta)

  1. Molt bon article. Potser però caldria afegir que es fan intents patètics per contrarestar la imatge que la manifestació ha transmès des dels mèdia.

    Per exemple: es repeteix fins a l’extenuació que no tots els manifestants eren independentistes, clar senyal de que el que es transmetia era completament el contrari. El clam era clarament independentista, i si hi hagués hagut un gruix de regionalistes s’hagués cridat “volem l’estatut”.

    També es diu que molts manifestants van sortir el dia següent a celebrar el triomf d’Espanya. Encara més fals: és veritat que hi ha un sector de la societat catalana encara confós, esquizofrènic, però és cada cop més mainoritari. Les banderes espanyoles als balcons es concentraven a poblacions i barris marginals i les senyeres i estelades als Centre-Ciutat i a poblacions riques (ho vaig veure en directe anant amb tren: Rubí i Sant Cugat).

    També s’ha amagat de manera escandalosa les agressions i crits anti-catalans dels celebrants espanyolistes (atacs a cotxes, insults com “catalufos”, l’atac a Catalunya Ràdio). Tot això mostra que no són catalans, que a Catalunya hi viuen dues nacions, i això no toca.

    El que està clar és que com més a prop de la independència estem més es radicalitzaran i xisclaran espantats els espanyolistes. Això no ens ha d’espantar, de fet ens convé acabar amb l’aiguabarreig existent actualment, amb la indefinició. Ens convé perquè serem més i guanyarem, i perquè entre els seus hi ha més marginals i abstencionistes.

  2. El millor de tots, trobo, el Fèlix de Azúa. Potser els altres els conec més i els veig més en la seva salsa, però trobo que això del tuf dretà fa moltíssim goig. Empestados!

    Déu ens guardi de la seva puresa. No tinc cap ganes de passar-me els propers cinquanta anys com els meus pares s’han passat els últims cent.

  3. Quanta raó, Enric, quant et refereixes als atiadors d’odi tipus Espada o De Azúa. De fet són personatges que quasi arriben a fer-te sentir llàstima, veient com el seu sentiment de culpa els va corsecant l’ànima per dins, si és que mai n’han tinguda cap. I respecte el Puigverd, bé, el fet que de mica en mica vagi obrint els ulls a la realitat és positiu. Ja veuràs que d’aquí poc serà un Mascarell més. D’en Juliana, en canvi, no n’espero res, no deixa de ser un bufó de la villa y corte.

  4. Un país de quinquis i dissenyadors!!! Hahaha, molt bona. Diria que hi ha gent de la seixantena que estan demanant la independència, que estan dient als seus fills “si no hi poseu pebrots no hi haurà país per als vostres fills”. Són gent que han tirat endavant perquè es van malfiar dels esquenadrtes i els venedors de fum.

  5. La opinió de un altre “notable”, Javier Sardà, creador de telescombreries, sobre la mani dels catalans: “Crearà violència i trencament de mobiliari públic”. Li va sortir el tret per la culata, doncs a l amani catalana no es trencar ni una cadira. Molt al contrari, la mani patriotica espanyolista futbolística del dia desprès va degenerar en batalla campal, borracteres a dojo, violència contra tot el que fes olor de cataà, i, aqui si, destruccio de mobiliari urbà.

  6. Aquest article és per emmarcar-lo i penjar-lo al menjador de casa. Això sí, quan es treballa amb bon material i la mà que l’amassa sap el què es fa, els resultats han de ser bons per força. I aquí, el material és de primera: quins quatre “pardals” que has triat!

    Quant al Puigverd, he de reconèixer que no puc amb ell. No sé si és depriment perquè sóc totalment incapaç de llegir els seus articles o escoltar els seus comentaris a la ràdio. Quin tio més pesat i anestesiant! És com una tona de Valium que et caigués al damunt.

    Quan llegeixo els articles d’en Juliana sempre penso que fa honor al seu cognom: són com una sopa, feta de verduretes perquè no hi ha diners per a posar tall.

    Els altres dos són bastant pitjors. L’Azúa és d’aquests que està en possessió de la veritat i que creu que l’univers es desfaria instantàniament si no fos per l’existència de la seva intel·ligència superior. I l’Espada, què es pot dir de l’Espada? Una vegada vaig sentir-li dir per la ràdio que Espanya “és un bon negoci sentimental”. No vaig poder evitar relacionar-ho amb allò de “unidad de destino en lo universal”. Pura xerrameca espanyola.

    Enric, en volem més d’aquests articles!

  7. Molt bo, nano! Es ben cert que tots el politics es van cagar a les calces, comensant per l’Arturito, el Montila fisicament i tot, sobre els opiniatres, els veig tots com si estessin defensant la URSS despres de la caiguda del mur de Berlin. Puivgert quin calsasses…Ara els mes dolentots son l’Antoni Dalmau i el Sarda, be aquest ja no se ni que hi pinta a les tertulies, es creu que Catalunya Radio es un programa de nans, putes i farloperos dels seus. Au Salut!

  8. Això de la por… Jo també en tinc, no tant per l’ofensiva espanyola que ens cauria si decidíssim que volem un estat propi, sinó més aviat per qüestions professionals (en el meu cas, bastant peculiars). M’agradaria saber les vostres pors, si en teniu. Enric, dius que estàs acollonit però estaria bé que diguessis per què. Por de la fúria roja? Por del canvi (que ja és un senyor canvi)?, etc.

  9. Una altra cosa. Sobre l’enciclopèdia folla. No tots els folls han sigut genis abans, però sí que hi deu haver força folls que abans eren genis, o que són genis i folls alhora, o una mica de cada. On és el límit entre la genialitat i la follia? Per què hi ha tantes persones intel·ligents que enfolleixen i no valen res? L’Arcadi deu ser un tio intel·ligent, amb aquest cap que fot. Però per mi és un follet i vaig deixar de llegir-lo fa temps. D’on ha tret aquest odi una persona llegida, culta i intel·ligent? Aquest odi l’ha fet follet? El Sostres, que és un geni, em fa por que no acabi sent un arcadi més. Cosa de la vanitat, també. I l’Azúa? Com es pot tenir un trastorn tan profund i que cap amic no avisi els familiars?

    • Jo aposto per que el límit és la caricatura. L’autofagia factual és un relat tan semblant al de Ciutadans que costa de creure que l’hagin escrit els mateixos, si fa no fa. Em té al·lucinat la seva capacitat per no veure que avorreixen.

  10. Ennric, acceptaries el repte de relacionar la premsa europea de referència amb els interessos polítics i estratègics d’España, atenent a la poca repercussió que es dóna a nivell internacional dels fets que es produeixen a Catalunya, tan ordinaris com extraordinaris. Quines són les aliances internacionals entre mitjans que fan que les notícies “locals” hagin de fer escala a Madrid abans d’embarcar-se cap als respectius destins … Diaris tan nostrats com “La Vanguardia”, quin pes tenen en l’escena internacional … ?

  11. josep, es molt senzill: no tenint estat, nomes som provincia, sense subjectivitat internacional, i per tant perfectament ignorables i menyspreables.

  12. Molt bé Marc. La meva por es que no logrem construir res substancialment diferent d’Espanya, en un mig-llarg plaç. Crec que dependrà molt de còm i quins siguin els que prenguin el poder.

  13. Bon article Enric! Dels comentaris veig que ja passem a preocupar-nos pel què volem construïr en lloc del dolor de no ser reconeguts per Espanya. Els estaquirots aniran apartant-se. Endavant les atxes!

    BDylan:

  14. “Nuestro momento triunfal en el universo futbolístico tuvo lugar 24 horas después de la manifestación en Barcelona contra la sentencia del Estatut, la mayor concentración reaccionaria en la Ciudad Condal (100.000 personas según los cómputos no publicitarios) desde aquella que pidió el “diálogo” con ETA tras el asesinato de Ernest Lluch, organizada por los mismos”.

    Savater, ahir dijous 22 a El Pais l’altre, amb les seves coses, que són com les del Félix de Azúa nostro.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s