Dietari (Aterrar)

Dijous

Només fa tres o quatre dies que sóc a Barcelona i ja se’m fa estrany de pensar en Londres. Em sap greu no ser una mica més enyoradís. Això m’humanitzaria, cauria més simpàtic a la gent. Si depengués més del món exterior, potser el món no se m’oferiria amb tanta grolleria. Tot està tan ben muntat per esclavitzar-nos que, com menys necessitats tenim, més s’abarateix gènere i amb més facilitat ens és servit.

M’agradria trobar a faltar una mica més les coses, no caure en la baixesa d’enyorar-les només en el moment que penso que n’hauré de prescindir. Si de sobte ara fos transportat a Londres segur que trobaria molts motius per enyorar la ciutat i la vida que hi feia; exactament igual que ara em resulta increïble haver passat tants mesos sense el pis de Barcelona, que té aquesta llum i unes vistes tan magnífiques.

Acabo d’arribar i ja em fa l’efecte que podria viure tota la vida sense sortir del barri. Com ho trobava a faltar!, penso, i després dic: però què t’empatolles, si no hi vas pensar ni un dia. És com si per mi gairebé tot fos intercanviable, com si fos un home primitiu o visqués en una altra època, anterior a les pel·lícules, amb unes pors i unes necessitats d’un altre temps.

Diuen que quan tornes d’una llarga estada fora vas desorientat, però jo crec que aquests dies d’aterratge són els més lúcids i tranquils, els que vius més desenganxat del món i del sistema natural de xantatges i exageracions; després entres en el joc i, si no vigiles, acabes visitant el psiquiatre.

Barcelona com sempre. Saps que no és una gran ciutat perquè a les hores punta desapareix entre la gent.

Divendres

A mig dinar, el pare s’aixeca, va cap a la nevera i ens diu a mi i a la mare: us partireu una altra cervesa? És una escena típica de la meva vida a Barcelona, impensable a Londres, on tothom es fotia la cerversa a litres i l’estalvi no era tema de conversa. Allò que deia de l’enyor; davant dels plats de macarrons picants que em feia la mestressa viure a Londres em semblava imprescindible. Només m’enyoro a través de petits detalls concrets, massa banals per recordar-los a distància i fàcilment substituïbles. A la professora d’anglès que he contractat li passa el mateix. Diu que no va tenir paraigües fins que va començar a viure a Barcelona. Fa vint anys que no passa per Anglaterra i només hi pensa els dies de pluja; no perquè plogui, sinó perquè ha d’arrossegar el paraigua a tot arreu. Si ets una mica receptiu i curiós trobes pocs motius per enyorar-te, i val més que sigui així.

L’enyor és un dessagnar-se de l’ànima -terrible. És com mirar una cosa per la banda equivocada del telescopi, una fàbrica d’imatges sensualíssimes, d’una concentració i una nitidesa enganyosa, dolorosament llunyanes.

Potser enyoro una mica l’Evening Standard, el diari gratuït del metro, però només perquè aquesta tarda he repassat els diaris de Barcelona.

Diumenge

Ahir a la nit una amiga d’A. explicava que la setmana passada, tipa d’avorrir-se en una discoteca, va anar directe al manso més guapo de la festa i li va dir:

–  Vols venir a follar a casa amb mi?

–  What? –era anglès, però això no té cap importància, tot i que era la gràcia de la història.

Cap de les seves amigues no ho va trobar extrany. Els catalans de Londres es fan un tip d’explicar anècdotes d’aquest estil. Diuen que les angleses són les reines de tirar pel dret. Uns escocesos em van explicar que havien baixat de cap de setmana només perquè “al Sud les noies van més calentes”. Un don Juan espanyol em va dir: “Bah! Follarse una inglesa es como follarse un perro” –frase brutal que volia donar a entendre que al llit fas el que vols amb elles.

Ara recordo que quan hi va haver les grans nevades va circular una foto de portada pels diaris anglesos on es veia una noia amb minifaldilla, estesa a la neu, amb coma etílic. Em penso que era de Manchester. No semblava gaire difícil aquella noia.

Si les noies es tornen tan fàcils què en serà dels princeps blaus? I de la intel·ligència?

Recordo haver llegit un poema del  Valentí Puig que distingia entre dos models de dones: Les prostitutes i les estadistes. La prostituta, interpreto, és la dona que vesteix a la moda, és a dir, mig despullada, i s’ofereix als homes amb possibles; és pràctica i previsible, i no cal esperar-ne gaire conversa ni  problemes mentre funcioni la logística. Les estadistes són molt més sentimentals i intel·ligents. Tenen idees pròpies i discuteixen. Es casarien amb un poeta o amb un pobre, tot i que tenen el sentit de la propietat igualment viu. La diferència bàsica és que no se’ls nota el maquillatge i que, en comptes de la teva cartera, volen la teva ànima. Els agrada cardar -com a tothom, suposo-, no és que siguin reprimides, però se’t resisteixen per comprovar que ets una mica llest i que al teu costat no es moriran d’avorriment. Si les enamores, es tornen més fidels a tu que tu mateix. Això vol dir que tant et poden fer un gran home com deixar-te a l’intempèrie convertit en una ruïna.

Bé, aquesta és la meva interpretació, però el tema és un altre: si ara comencen totes a cardar amb el primer que passa com ens orientarem, els homes? Tot i que també podria passar -i no ho dic com a amenaça- que, com més ganes en tinguin elles, menys n’acabem tenint nosaltres i que, finalment, vegin que tanta disbauxa no els surt a compte.

Advertisements

9 pensaments sobre “Dietari (Aterrar)

  1. Retroenllaç: Albert Forns » Arxius » Calidoscopis

  2. El que tu tens es un problema gran amb les dones, Enric. Ni les coneixes, ni les vols coneixer, i vas perdut. Tot el que en penses son palles mentals propies no basades en l’experiencia. Les dones sembla que son per tu com aquella bola seca que se’ns feia a la boca quan erem petits i que no ens posiem empassar.

  3. Has de trobar una estadista que sigui una mica putota.

    “Ara recordo quan van haver les grans nevades”: Els pronoms febles son substitutius del sexe? [?]

    • Ho dic perquè jo crec que te n’has menjat un, tot i que no goso afirmar-ho. A mi realment la frase em sona fatal i jo diria “Ara recordo que quan HI van haver les grans nevades…”. [Té raó, sí.]

  4. Compte, perquè fas una generalització excessiva. Que hi ha putotes que van directes al manso més maco no vol dir que totes s’ofereixin de la mateixa manera al primer que passa.

    Vull dir que, la majoria, som molt, mooolt normals: duem ulleres, no tenim músculs ben desenvolupats, tenim entrades o calvície directament, de vegades tartamudegem o no tenim la virtut de dir el que toca adequadament… Aquests som els que no som follats a la primera de canvi. És més, com cada victòria implica una inversió considerable de temps, diners i energia, ens ho mirem força a l’hora de provar-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s