Saramago

Amb perdó, però vaig trobar sensacionals, per emmarcar, els articles plens d’insults que el Salvador Sostres va dedicar a Saramago en motiu de la seva mort. Jo el vaig entrevistar fa uns anys i era exactament com el descrivia el Sostres, un imbècil amb cara de pomes agres. Tenia aquesta expressió de gripau, aquesta cara eixuta i amarga de les persones que a còpia de falsa modèstia arriben al final de la vida sense haver aconseguit estimar res que no sigui la seva vanitat. Parlava com escrivia, amb una sonsònia lleugerament pedant i avorrida que si no feia badallar era pel nivell d’irritació que provocava. Era tot impostura, el típic escriptor modern fet per omplir diaris i explotar l’esnobisme de la gent que es pensa que ho sap tot perquè llegeix un llibre cada quinze dies. Suposo que ell n’era conscient perquè, malgrat el premi nobel i l’altivesa aquella d’estrella que fa la migdiada, traspuava una desesperació corprenedora. Era ben bé l’últim enciam de la nevera patint perquè no te’l deixessis tot l’estiu a Barcelona, la fulana de luxe rebaixant tarifes a última hora de la matinada. Semblava el president de Portugal en una reunió de la Unió Europea. Quan el vaig entrevistar, Canàries estava col·lapsada per l’afluència continua d’africans sense papers i de pateres que naufragaven. Tot just començar la conversa va dir-me que vivia a Lanzarote “com un immigrant més”. Em va semblar que es mereixa que me’n fotés d’ell una estona. Vaig quedar astorat, tu. No hauria dit mai que fos tan fàcil prendre el pèl a un Premi Nobel. Va respondre les meves collonades amb una seriositat esgarrifosa, semblava un d’aquests columnistes que es fan retratar amb la mà a la barbeta. Veig que la seva muller, no sé si en un atac de folla sinceritat o de pedanteria marca de la casa, ha demanat que “només el plorin aquells que no el coneixien”. Ara que per lamentables causes de força major ens hem tret de sobre aquest gran corcó falsari, espero que no el rellevi la seva senyora. Ves que no sàpiga cantar o escriure.

Anuncis

10 pensaments sobre “Saramago

  1. Sobre el judici del personatge no puc dir res, tot i que amb la cara pagava. Sobre la seva literatura en la qual vaig perdre un cert temps intentant entrar-hi només se’m acut dir que era absolutament il·legible. Quin desastre tan absolut!

  2. Però l’has llegit? I sí, era un pelma important. Ho vaig intentar amb Ensayo de la ceguera i qui va estar a punt de quedar-se cec vaig ser jo….

    • Jo no vaig tenir el plaer o desgràcia de coneixer
      el Sr. Saramago, ara bé, l’he llegit i sincerament
      us puc dir que des del meu humil punt de vista, “ensayo sobre la ceguera” és un dels millors llibres que he llegit. Sóc d’aquestes persones que llegeixen un o dos llibres al mes, una mica de criteri tinc, us el recomano…i mentres el llegiu, penseu una mica més enllà de les seves paraules…

      • Slash, consti que quan el vaig intentar llegir -i remarco el vocable intentar- no sabia res del Saramago, solament que era portugués i d’edat avançada., res més. Tot i així em va resultar un tostonazo absolut! Després, quan vaig conèixer la seva vena, diguem-ne, pseudo-comunista, ja no em vaig prendre la molèstia de tornar-lo a llegir. Potser vaig equivocat i potser si el rellegís de nou m’agradaria, no ho sé, però el sentiment d’avorriment demencial que em provocà l’ensayo fou una cosa monumental i ho dic amb plena sinceritat…deu ser que pa gustos, colores! saludus…

      • Jo vaig perdre el temps amb Història del setge de Lisboa i desprès vaig provar amb Memorial del Convent i subscric modestament el que diuen el mestre Vila i el noctas. Soc incapaç de recordar una sola frase, una sola imatge. Jose Saramago solemnitzador de collonades.

  3. Veig que proliferen per aquí els èmuls de Pedro Pablo Ladrón de Guevara, SJ, http://romera.blogspot.com/2006/11/impo.html i de Martiniano Martínez (Guillermo
    Shakespeare (1564-1616) — Genio inmoral, de costumbres abyectas…). He llegit un parell de llibres de Saramago, entre ells el Memorial do Convento. I discrepo d’en Pere. Ara, pel meu gust, el gran novel·lista portuguès contemporani és António Lobo Antunes, un Faulkner passat per la guerra d’Angola (Esplendor de Portugal)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s