Pretòria

M’ha trucat S per donar-me l’enhorabona. Diu que el meu nom també apareix en els paperots del cas Pretòria. Vés per on. Potser E. tenia raó, potser l’ordinador que em va desaparèixer fa un parell d’anys de casa no me’l van fotre uns lladregots sinó la policia secreta, potser el capitán Moreno existeix de debò i escolta les meves converses. Això ja comença a semblar un thriller de Hollywood. Encara em descobriran una fortuna que no sabia que tenia, o hauré d’aprendre el suahili per poder parlar amb els amics per telèfon.

Que jo aparegui al sumari del cas és realment la prova inequivoca que aquesta gent ha arreplegat tot el que ha trobat; justícia a pes, 11.000 folis de mala òstia. Si necessites 11.000 folis per demostrar un delicte, és probable que l’autèntic delicte sigui el teu interès per demostrar-lo. Tota aquesta pedanteria de la justícia: ni que fos una trama internacional de tràfic d’armes. El teatre que s’ha muntat, aquestes fotografies que circulen dels implicats, tan cinematogràfiques; els fragments de converses que es publiquen; la moralina de fons, tan adaptada als fantasmes de la tribu; tot plegat ja dóna una pista que la justícia, aquí, és l’element anecdòtic.

No ho sé: si tan li preocupaven a Garzón les trames urbanístiques, haver investigat el creixement dels voltants de Madrid, que li queia més aprop. 11.000 pàgines, i el meu nom entremig. Jo veig un despatx ombrívol i un home a la seva cadira reclinable, dient a un gos perdiguer: busca millor, no pot ser que estiguin nets. O en versió macarra: foteu-los una paperina de coca a la butxaca.

El poder té aquestes coses, la corrupció, quan tens influència política, només depèn de la relació entre la força de l’enemic i la capacitat dels teus amics per defensar-te. És un problema de guany/cost. Quan t’acusen de corrupció és perquè els teus amics ja no et poden protegir o t’han abandonat. Al Laporta l’estan esperant; per això fa bé d’administrar les seves cartes. N’hi ha prou d’haver vist quatre pel·lícules per saber aquestes coses. Ahir t’acusaven de traició a la corona i avui de corrupció. Abans hi havia els torturadors que treien confessions i ara hi ha aquests insectes de bassa que fan el mec amb campanyes difamatòries disfressades de periodisme o de compromís social. Per això les nacions necessiten estats propis: perquè una cosa és jugar a aquest jocs perillosos entre germans, al voltant d’uns interessos comuns, i l’altre jugar a David i Goliath amb uns desgraciats que t’ho volen prendre tot.

Anuncis

25 pensaments sobre “Pretòria

  1. Ànims Enric, esperem que tot plegat no sigui res. Si van mal dades et suggereixo que aprenguis castellà per parlar per telèfon: ells segur que t’entenen, però ells ja s’entenen.

    Oh, potser si sóc el primer en comentar em guanyaré el privilegi de ser la pàgina 11001.

  2. Critica tant com vulguis el periodisme tendencios etc, pero no culpis al Garzon, que nomes estava fent la seva feina, i molt ben feta (fins que se l’han carregat injustament – a aquest si!): que es aplicar la llei.

    No se com no teniu vergonya, tu i el teu amic d’en Sostres, de justificar incondicionalment unes persones (per molt amigues vostres que siguin) que segons tots els indicis han comes delictes molt importants (i perdona que compari la teva intel.ligencia, a vegades sublinm, amb la porqueria mental d’aquell individu). Deixa’t estar de paranoides politiques: aquest no es un cas de persecucio de l’Estat espanyol a Catalunya. Aixo, mal que et sapiga, es un jutge fent la seva feina ben feta en una democracia (per molt imperfecte que sigui, que ho es) on hi impera la llei, i no la forca bruta dels especuladors i mafiosos.

    Em sap greu per tu, pel disgust que aquesta situacio obviament et causa, pero deixa-ho estar. Pots seguir essent fidel als teus amics sense haver de fer un ridicul quixotest descomunal. [Albert, em deprimeixes. Ets l’explicació més perfecte que he conegut de tots els nostres problemes.]

    • El fet que Catalunya sigui un pais ocupat ens eximeix als catalans (o alguns catalans molt patums) de subjectar-nos a la Llei? Que els catalans haguem refusat a bastir un Estat independent vol dir que els nostres patriotes no se’ls pugui imputar per un presumpte delicte? Que siguem subjectes d’un ordenament juridic que veiem i percebim com a estranger i imposat ens dona la llibertat d’actuar al marge de la Llei? I l’aplicacio de la legislacio penal espanyola, per part dels jutges espanyols, a personatges importants del mon economic, politic o cultural catala es sempre un atac a Catalunya? I quan Lluis Millet roba milions de pessetes, d’una institucio cabdal de la nostra cultura, aixo no constitueix un delicte? Pero tu, en quin mon vius noi? [T’he respost a dalt, i és l’últim cop. La teva pedanteria em deprimeix, i mira que t’estimo, perquè ets ben bé l’encarnació del poble aquest nostre a mig educar i sistemàticament enculat. Pel que fa al senyor Millet, la comparació és insultant, i demostra que des de lluny tot es veu molt confós]

      • Moltes gracies per escriure el teu blog (i els teus llibres); per deixar-me fer-hi comentaris; i per prendre’t la molestia de contestar-los. Evidentment, aixo es casa teva i tens tot el dret a ignorar-me completament, i certament no cal pas que em responguis a aquest ultim comentar meu.

        Pero, si us plau, deixa’m demanar-te un favor: com diuen en angles, don’t patronize me. (Ho sento, pero no se com dir-ho en catala; algu ho sap?). Trobo increible que em diguis pedant; si mes aviat es en tu on jo hi percebo un aire de suficiencia bastant insultant. Ja saps a qui/de qui estas parlant realment quan m’acuses de pedant?

        I deixa’m dir una ultima cosa. Jo no dic que en Macia i n’Alavedra siguin uns delinquents. Espero i confio que siguin exculpats (tot i que malauradament la cosa no pinta be). El que critico es que es faci una defensa irracional d’unes persones, nomes pel fet que son “dels nostres” i pel fet que la justicia es espanyola, quan el sumari publicat revela indicis molt importants d’actituds que en el pitjor dels casos acabaran declarant-se criminals, i en el millor seran sens dubte considerades, per qualsevol persona amb un minim sentit moral, d’eticament reprobables.

        Es una questio de valors. Valors que van mes enlla de tota ideologia o opinio politica. Hi ha coses que estan ben fetes i n’hi ha que no. Hi ha coses que constitueixen delicte i com a tal, s’han de penar. I la nostra emancipacio nacional no justifica tots els mitjans ni la demonitzacio patologica de l’altre (Espanya).

        La millor arma que tenim en aquest combat amb Espanya (que no es res mes que un combat amb nosaltres mateixos, en el fons), es l’enfortiment moral/etic del nostre discurs i del nostre fer. El de la integritat de les nostres conviccions i el de la veritat, en la mesura que la veritat es humanament possible. Ja se que molts se’n riuran d’aixo que ara dire: pero jo crec que el millor del pujolisme, es precisament aixo.

        Que passis un bon cap de setmana, Enric.

    • Doncs senyor Vila, si vostè es deprimeix pel que li ha escrit el senyor Albert Llussa, llavors vostè ha esdevingut una clara il.lustracio de la manca de tremp moral del nostre pais.
      Ser un pais ocupat, no tan sols no ens eximeix de les responsabilitats morals i ètiques, sino que ens obliga a ser encara molt més exigents. I no es pot utilitzar la coartada de que no som un pais normal (que no hom som certament), per a justificar l’injustificable.
      Que en Garzon i tota aquesta patuleia no els mou el sentit de justicia, aixo ja prou que ho sabem tos. Ara bé, si algu ha robat i delinquit, sobretot aprofitant bens publics per a fer diners privats (i publics vol dir que pertanyen a tots nosaltres), se’m refot qui sigui el delinqüent i qui sigui el jutge.
      Certament, senyor Vila, vostè en quin mon viu ? Perquè afirmar alegrement que “Quan t’acusen de corrupció és perquè els teus amics ja no et poden protegir o t’han abandonat”, sense deixar altra possibilitat, és una mostra de deliri o demagògia sostrians. Tan de bo que l’Alavedra i el Prenafeta siguin declarats innocents si ho son, pero mentrestant, calma i bons aliments i que muntin una bona defensa per demostrar que son innocents.
      Que passi un bon dia. [calma i bons aliments doncs això, senyors inquisidors. Si se’ls jutgés a la cort, jo no escriuria aquests articles; ni caldria. Vostès saben, les vegades que el senyor Prenafeta ha estat absolt? No, perquè els diaris això no ho han dit mai. Això vol dir alguna cosa? pel que fa a vostès evidentment vol dir que no saben gaire de què parlen o que són una mica hipòcrites. Tremp moral: Deixin l’educació moral de la seves filles o de qui sigui que estimin al criteri del sistema espanyol, i que els aprofiti]

      • Escolti senyor Vila,

        A part que vostè molt sovint és un maleducat i un pretencios, no cal que s’esveri tant pel fet que no sempre ni tots compartim les seves dèries, filies i fobies. Cadascu té dret a tenir les que vol o li han encolomat.

        Ara bé, dir que si som una mica hipòcrites, que si el senyor Llusa té un baix nivell educatiu, que si (sense venir a tomb, el que demostra que o llegeix massa rapid o no sap llegir o no vol comprendre el que llegeix)deixem les nostres filles al sistema educatiu espanyol per a que obrim els ulls i ens aprofiti, em fa sospitar que un mati vostè es va veure el culet i es va excitar tant, que va perdre l’oremus. I des d’aleshores creu que tots som tietes prestes a riure-li les gràcies.
        Altra feina tenim, nano, per si no ho sabies.

        [No, no, excitat res. Deprimit. Em deprimeixen. Amb el Llussà tractant-me de Quixot i vostè de noi [ja em dirà qui és el pretensiós?], em va semblar que es mereixien un comentari tan franc i compromès com el seu, i és el que han tingut. Crec que són l’encarnació perfecta de la pedanteria de parròquia que ha dut el país on és. Mans netes i Companys deixnt les armes als anarquistes per no fer “un bany de sang”. Amb tots els respectes naturalment, poden pensar el que els doni la gana, només faltaria; jo penso això. Pel que fa a la feina: justament el que seria una fatuïtat és no perdre el temps amb vostès, sent els meus sentiments, els que són. Cal assenyalar els punts millorables de les persones quan les persones te’n donen tan clarament l’oportunitat. Em sap greu si les meves opinions l’ofenen sr. Agustí. Ah, I sí, crec que tenim un problema d’educació i no d’aquesta que el preocupa tan a vostè.]

  3. Quin numeret tot plegat! Quan no tens un Estat que t’ampari, una organització sòlida que t’aguanti de les embestides de fora i de les febleses de dins, qualsevol trasbals recorre el país de punta a punta i no deixa res al seu lloc. Ja veurem com s’acaba tot això del cas Pretòria i quins delictes s’han comés i qui els ha comès, però això no treu que des de Catalunya, si volem alguna cosa més pel país que fer-nos rics comprant, venent i rebentant trocets de terra un darrera l’altre, hauríem de ser especialment escrupulosos i actuar amb una rectitud moral heroica. S’hauria de llegir més l’Espriu i molt menys el Sostres, per entendre’ns.

  4. Sí, sí, vinga tots a rosegar la pastanaga de la justicia i la moral. Que la cosa no va d’això, conxo. A veure com m’explico? Mireu, hi ha un subgènere de la novel•la negra ambientada al Tercer Reich, que s’anomena negre-feldgrau i es coneix així pel color gris dels uniformes de la Whermacht. Aquest subgenera desenvolupa els temes habituals del noire de recerca de la justícia i la veritat al voltant de la investigació d’un crim, amb la singularitat que la història d’esbrinar una malifeta – que en tot cas és un tema seriós: un robatori, un segrest o un assassinat – es torna un assumpte irreal o sospitós quan el context és una guerra (mundial per a més informació) i circulen tots els tòpics de la vida en un Estat totalitari (i nazi) que està perpetrant un genocidi industrial que tothom intueix, però que ningú no vol saber. El desenllaç , però, és el típic i tòpic de la novel•la negra: el poder –que en l’Estat nazi pren una forma ben contundent – com a força irresistible que designa quins comportaments són criminals i quins no, quins actes seran objecte d’acusació i quins seran arxivats. El poder establint la moral i la memòria d’una comunitat, assenyalant els bocs emissaris; perquè el tema, que ho sàpiguen els moralistes que han escrit més amunt, és qui té poder per dictar acusacions i empresonaments. Com a dit l’Enric, que ho sabeu quantes vegades han estat absolts? I el Cullell a mitjans norantes? Resulta que el van absoldre, vailets! Quina casualitat que el pasacalle davant l’Audiència Nacional en que els acusats (i per tant presumptament innocents, a no ser que resulti que si ets dius Prenafeta o Alavedra ja no se’t aplica l’Estat de Dret) van ser exposats a l’escarni públic emmanillats, marejats, obligats a ajupir-se pidolant bosses d’escombraries, quina casualitat que aquesta vexació no es va aplicar ni a Mario Conde, ni a la tropa de Marbella, ni a cap dels pàjarus que s’han muntat paradetes sota el règim (espanyol) de torn es diguin Ibercorp o Gescartera. Ves-los a parlar a aquests de la integritat de les nostres conviccions i de la veritat humanament possible.
    I no us equivoqueu, que no dic que si hi ha indicis no s’hagin d’investigar. Jo no soc relativista. El que dic és que la cosa no va de justícia ni d’ontologia jurídica i que no us en vulgueu adonar explica perfectament la situació del país. Lluitar és feina d’homes, lluitar i guanyar és feina d’homes intel•ligents. I per cert Albert si ets de Manresa ja sé qui ets. Una abraçada, xicot, però no emboliquis la troca i creu tot el que diu el mestre Vila.

    • Hola Pere! Si, soc de Manresa. I voste, qui es? Ens coneixem personalment?

      Precisament, per l’analogia que has fet a traves del subgènere de novel•la negra-feldgrau es veu que voste i jo habitem en univers bastant diferents. En Vila segurament pertany al seu. Jo segurament pertanyo al del meu admirat comentarista, Sr Agusti (a qui no tinc el plaer de coneixer).

      Si que son importants la justicia i la moral, en la constitucio d’un Estat i en la permanencia/existencia de l’Estat. Ja ho sabem que el poder corromp. I que l’exercici del poder com diu voste pot dictar la justicia i la memoria d’una comunitat. Pero un Estat sense sentit de justicia i de moral es un Estat feble que pot degenerar en un Estat totalitari.

      Pensar que tota actuacio de la justicia espanyola dirigida contra persones emblematiques del catalanisme (o hauria de dir de CDC) es una actuacio d’Estat contra Catalunya em sembla francament delirant, paranoic, demagogic, i injust. Estic totalment d’acord que el tracte rebut pels imputats en el cas Pretoria, quan ni tan sols eren imputats, durant llur trasllat d’un lloc a l’altre fou vexatiu, humiliant i a parer meu una clara vulneracio del dret a l’honor, a la propia imatge, i al respecte per a la propia privacitat. I penso que d’allo se n’haurien d’haver dirimit responsabilitats administratives o judicials.

      Pero digui’m: voste (i el Sr Vila) esta disposat a acceptar que es possible que els imputats del cas Pretoria hagin comes alguns dels crims dels quals se’ls acusa (associacio il.licita, blanqueig de capitals, suborn, trafic d’influencies, defraudacio a l’Hisenda Publica, frau de subvencions, frau i exaccions il.legals, falsetat en document il.legal, i encobriment)? I diguim tambe: si aixo es una operacio d’Estat contra Catalunya, ho es perque han imputat nomes a l’Alavedra i al Prenafeta, o tambe perque han imputats a persones que membres o properes d’altres partits politics? I si aixo es una operacio d’Estat contra Catalunya, com ho reconcilia amb el fet que aquest Jutge ha actuat amb igual valor i contundencia en altres zones de l’Estat, contra persones vinculades als principals partits politics espanyols?

      El vostre argument no s’aguanta en la rao, em sembla a mi.

      La cosa, contra el que diu voste, si que va de justicia i de dret. Jo li tinc un gran respecte al Jutge Garzon. Dic aixo sabent que no es popular dir-ho arrel de la seva actuacio en contra independentistes l’any 1992 etc. Pero les actuacions del Sr Garzon en el camp dels drets humans internacionals demostren precisament que te un altissim sentit de la justicia i dels drets humans. I aixo es molt important, i molt bo, per a la justicia espanyola i per a la justicia universal. Tan de bo quan siguem independents comptem amb jutges de la valentia i integritat del Sr Garzon.

      I per acabar, jo al Mestre Vila el llegeixo normalment amb molt d’interes. Tinc un gran respecte pels seus coneixements, per com escriu, pel seu amor pel pais, per l’autoestima i orgull que ens infon etc. Pero les seves formes a vegades, he de dir, son nefastes. Es impertinent amb mi i amb el Sr Agusti nomes perque gosem estar en desacord amb ell. Suposo que si em publica aquest comentari ho fara afegint-hi un moc envers la meva persona. Llavors, jo deixare de llegir-lo durant un bon temps. Perque es un toca collons, a vegades. Pero espero que segueixi escrivint, i li desitjo el millor com a escriptor.

      Saltuacions cordials, i diguim qui es, si us plau.

      • Albeeeert, que sí que ens coneixem. Soc en Pere Saló, xicot, amb qui vares coincidir una temporada de militància política. Recordo bastant bé una intervenció teva (inicis dels noranta) apel•lant a la maduresa democràtica de les persones com a via veritable per a resoldre les picabaralles internes dels partits i avançar cap a horitzons de llibertats i creixement espiritual, que no dic que no tinguis raó, però desprès resulta que les persones són com són i les coses surten com surten; cosa que també val, no sé si per a la justícia espanyola però sí per a l’Audiència Nacional que és una altra història, i en tot cas pensa que aquesta justícia ha posat a la presó a tots, tots, tots els presidents catalans del segle XX i desprès diuen que hem d’actuar com gent normal d’un país normal i la veritat és ben diferent. Tres segles d’ocupació tenen aquestes coses, que tots plegats hem quedat una mica xarbotats i amb dificultats per a raonar (llevat dels que dictaminen des de torres d’ibori que no es veuen turmentats per dubtes) i torno a dir que els delictes han de ser perseguits d’acord a un codi i tal i que no soc pas relativista, jo.
        Sobre la pasacalle dels imputats, que dius que hauria d’haver fet dirimir responsabilitats i tal, home , el que és segur és que no va ser una atzar còsmic, sinó un exercici de poder, tal com l’operació Pretòria és la resposta d’Estat a les consultes independentistes. No ho dic jo, pobre de mi, que soc de poble, ho diu el mateix corresponsal de La Vanguardia a Madrid que alguna cosa ha de saber més que jo.
        També dius que no podem dimitir del sentit de la justícia i de la moral i tal i sí tens raó, però el que et dic és que ara mateix aquest discurs no serveix als interessos de Catalunya. El president Prat de la Riva havia escrit sobre això mateix no sé on. Deia que un país que arrossega segles d’esclavatge ha de fer primer un aprenentatge de la llibertat, de la mateixa manera que els jueus escapats d’Egipte van haver de purgar quaranta anys al desert per poder entrar a la terra promesa com a homes lliures de debò i arribat a aquest moment serà en el que usant tota la intel•ligència, els catalans ens dotarem de funcionaris aplicats com aquest tal Garzón que dius que és un exemple i un model. Ep, però primer hem de sortir d’Egipte.
        Finalment, sobre el mestre Vila que ens ha obert tants horitzons de creixement i higiene mental, mentre vosaltres us dediqueu a fer els reticents, resum planià de la vostra actitud, he de dir que m’admiro de la seva paciència. Fer servir la intel•ligència com si fóssim un país normal, habitat per gent normal, quan resulta que no ho som, no pas avui, no pas ara, ha de ser esgotador, com ho ha de ser viure i escriure al límit de l’abisme, entre cops de colzes i punyalades i escoltes telefòniques i consti que no dic pas que vosaltres aneu d’aquest pal, el que dic és que mentre ell assenyala la Lluna, vosaltres només mireu el dit que assenyala la Lluna.
        Apa, una salutació, Albert, i disculpa si resulto massa vehement expressant-me.

      • Benvolgut Pere!

        (No em deixen respondre directament al teu comentari, i per aixo aquest apareixera com a resposta a mi mateix!).

        Estas parlant del Consell Nacional Extraordinari de la FNEC celebrat el dia 27 d’octubre de 1990,a l’Aula 5 de la Facultat d’Econòmiques de la UB (http://clubfnec.cat/histFNEC.html)??!!

        Deu ser l’unic discurs que jo hagi fet que recordi ningu! T’agraeixo l’amabilitat i la memoria. El meu ego es troba molt be avui!

        En aquells temps jo havia expressat la meva opinio contraria a una operacio de la JNC (de la qual n’era llavors membre) destinada a acabar amb la FNEC, perque estava controlat per algunes persones que “no eren dels nostres”. Evidentment, em van titllar d’innocent i en Recoder fins i tot em va invitar a deixar aixo de la politica, si m’havia de portar tants conflictes de consciencia!

        Mirant enrere, a aquest episodi, em fa adonar que segurament en Vila i alguns dels seus correligionaris/seguidors, tenen rao quan diuen jo vaig amb un ciri a cada ma. Ha, ha! Que hi farem, em deu venir de familia. El meu pare em va dir un dia que un bon amic d’ell li deia “Ai Llussa!, que et sortiran ales!” (com a un angel), de tan innocent que era a vegades. A mes a mes, per acabar-ho d’adobar, en el meu cas jo vaig fer d’escola durant uns quants anys! I es que hi coses de les quals no ens en podem lliurar tant facilment…

        En fi, els que no exercim la politica activa (professionalment parlant) tenim tot el dret a exigir uns ideals de conducta i de principis en els nostres liders i les nostres patums.

        Espero que siguis on siguis, et vagi tot molt be. Qui sap, potser algun dia ens retrobarem en algun projecte comu d’emancipacio nacional.

        Salut i alegria.

  5. No em sembla gens prudent, senyor Vila, d’acusar-nos de pedanteria de parroquia, ja que si hi ha algu que la representa molt bé en els seus comentaris es vostè mateix.
    I no prengui dreceres perilloses situant-nos al costat d’en Companys, que potser podria prendre mal (intel.lectual).
    A veure si ho entèn d’una punyetera vegada: les filies i fobies son molt personals i que cadascu prengui les que vulgui o pugui. Ara, “de grâce”, no redueixi la visio de la realitat a la visio distorsionada que els vidres de les seves filies i fobies li proporcionen. I encara menys no es dediqui a insultar pedantment als qui no compartim exactament la seva visio. Es molt senzill, no li ho sembla ? [Miri sr Agust, vostè guanya per pesat. Ara: “gens prudent”, “dreceres perilloses”, “mal intel·lectual” “de grace”, “filies i fòbies”. N’hi ha per apuntar-lo a un concurs]

    • Senyor Vila,

      Sap quina és una de les coses que cal aprendre per fer-se gran: doncs aprendre a que et puguin dir tranquilament “No” (no a dir “No”, que això ja ho fan les criatures), sense perdre els papers, ni fer esclarafalls, ni fer que les coses surtin de mare.
      Nota: per si no havia quedat clar, li assenyalo que he escrit que vosté podria prendre mal (intel.lectual) i no pas que fos un “mal intel.lectual”.

  6. A mi el que em deprimeix es veure gent tant segura del que escriu sobre gent a la que no ha saludat mai i sobre conceptes que no s’ha molestat mai a definir. I pensar que molt al començament vaig arribar a imaginar que l’Agusti era un heterònim de l’Enric Vila! Vols dir que paga la pena seguir patint per aquesta Catalunya eixorca i estupida, tant ben representada fins i tot entre els teus més fidels seguidors? [Va tu tinguem la festa en pau. Ja me l’envaino. Això se’n va de mare.]

    • Doncs ho sento senyor Josep de decebre’l, però no cal que això el porti a insultar-me tractant-me d’eixorc i estupid. No fa falta i queda lleig, molt lleig. Prengui’s un bon got d’alguna veguda alcoholica a la nostra salut !!

      • Que en vostè hi ha un punt de pedanteria era cosa sabuda, però se li podia excusar pel contingut del seus comentaris, sovint notable. Avui veig que vostè perd els papers d’una manera lamentable. Espero que retorni el seny.

      • No puc deixar d’expressar el meu suport al meu camarada comentador, el Sr Agusti, els comentaris del qual, per a mi, no han estat mai pedants, sino exposats amb el maxim de respecte, i sempre han estat d’un excel.lent qualitat. Ni ha perdut els papers ni el seny. Nomes ha demanat poder exercir el dret a discrepar sense esser insultat.

      • Retiro lo de representant de la Catalunya estupida, pero no lo de representant de la Catalunya eixorca. Qui pontifica no te fills.

  7. A mi m’agradat l’article perquè assenyala la lluna, tal com diu un comentarista. I l’articulista escriu “…. busca millor, no pot ser que estiguin nets”. D’això es tracta. Quan el desgavell i la corrupció es tan gran, com passa a Espanya, els pocs casos que surten són els que estan moguts per interessos obscurs o perquè els teus amics ja no et poden defensar i no pas pel sentit de la justicia, tal com es veu que creuen alguns comentaristes. Aleshores, quan algú assenyala aquests interessos obscurs, el titllem d’embolicar als pressumptament delinqüents amb la senyera; i això si que és ser càndid i anar amb un lliri a cada mà. Hem de mirar la lluna i no el dit o fixar-nos mès en el contingut i no en com ens l’emboliquen.

  8. Jo em quedo amb la frase “Si necessites 11.000 folis per demostrar un delicte, és probable que l’autèntic delicte sigui el teu interès per demostrar-lo.”

    No crec que el tema estigui en si es pot acusar a algú d’alguna cosa, naturalment que es pot fer si hi han indicis i els jutges han de fer la seva feina, però el que estem veient últimament té molt poc a veure amb la Justícia.

    El que trobo criticable de Garzón és haver permès aquesta exhibició obscena dels 11.000 folis del sumari sense respectar res, converses privades, noms de persones que no hi tenen res a veure, és la continuació de les imatges de gent emmanillada que ens van oferir totes les televisions, pura demagògia de baixa estofa per satisfer els instints més primaris de molts que gaudeixen veient humiliar públicament a gent que ha triomfat a la vida i ha guanyat diners, a part de contribuir a la llegenda de que els catalans només pensen en la pela sigui com sigui.

    Ara que estem en època d’estalvi i que hem de suprimir despeses inútils, proposo suprimir els judicis i els advocats defensors, n’hi haurà prou en instruir sumaris i donar per cert tot el que diguin i naturalment que la premsa i la televisió ho acabin de decidir.

  9. El senyor Aureli (un veritable senyor, se li nota), no qüestiona l’interès dels comentaris del senyor Agustí, simplement deixa de manifest el punt de pedanteria tan típic de les seves aportacions. L’educació no està renyida amb la pedanteria, de fet aquesta sol ser molt educada. El senyor Agustí ha demostrat que a la mínima es posa molt nerviós, la qual cosa indica que el seu discurs no està prou assimilat ni interioritzat i que li convindria una cura de silenci. De fet, quan hom és un veritable savi té ben poc interès en entrar en discussions i menys encara en perdre els papers de manera tan lamentable (com bé ha indicat el senyor Aureli).

    • Senyor Joan Pau,

      Si vol veure pedanteria de la bona, doncs rellegeixi’s home, rellegeixi’s i quedarà ben servit.

      Per a la seva informacio, ni amb un bon Sant Cristo Gros de processo em poden posar nervios. No es tracta pas d’això, sino de poder discrepar sense haver de ser insultat, i encara menys pedantment. Em sembla que costa ben poc d’entendre, no li ho sembla ?

      Per altra banda, com que les meves aspiracions humanes son molt més humils que la d’esdevenir savi (de fet tan sols aspiro a tenir un cap ben moblat, que diuen per terres franceses), doncs compto que tinc el seu permis per seguir opinant. Gràcies de tot cor, de veres.

      Ara bé, el silenci que vostè m’aconsella, doncs no em ve de gust, ves per on… I és que he après que els que acostumen a recomanar cures de silenci als altres, molt sovint tenen un cor i un cervell molt xerraires, ni que els seus llavis restin closos… Oi que m’entén el que vull dir ?

      Tot i que soc bastant desordenat, gràcies a Déu, no tinc pas consciència d’haver perdut cap paper, però tornaré a regirar el meu despatx per veure si no me’n he adonat. Gràcies per assenyalar-m’ho.

      Que tingui un molt bon dia, jo me’n vaig a fer nones.

      Passiu bé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s