Samaranch i els calçasses (Catalunya Oberta)

M’agradaria incidir en un aspecte de la personalitat de Joan Antoni Samaranch que s’ha tocat poc i que trobo que té un valor educatiu estimable. Samaranch era un ambiciós. Més que un franquista o un amant de l’esport, sobretot era una persona ambiciosa. A Catalunya està mal vist tenir ambicions. Els nostres triomfadors poques vegades compten amb l’admiració del poble. Excepte si són víctimes d’una tragèdia, tenen una tara o fan vida monacal se’ls considera un mal exemple per les criatures. Es dóna per fet que són persones insensibles i dolentes.

La popularitat d’un estigma com aquest ha de tenir una explicació històrica, tot i que també deu venir del paper que l’enveja té en les cultures mediterrànies. A Catalunya, les ambicions personals estan mal vistes perquè posen en evidència les limitacions del país però, sobretot, perquè atien la frustració de la gran majoria dels seus mascles. Ens els països que són amos del seu destí, els interessos personals sempre acaben beneficiant el col·lectiu d’alguna manera i l’home pot lluitar per les seves il·lusions, i projectar al món la seva vanitat, tranquil de saber que els seus deliris de grandesa no produiran víctimes excessives. A Catalunya, en canvi, el poder és una fruita prohibida i mantenir-hi relacions et converteix en un perill potencial, en un sospitós d’allò que la retòrica romàntica qualifica de traïdor a la pàtria.

L’altre dia, un d’aquests periodistes incisius que corren per TV3 deia que, per més que es recordés la col·laboració de Samaranch amb el franquisme, el fet és que va portar els Jocs Olímpics a Barcelona: “Ja poden criticar-lo -anava insistint-, que va fer més per Catalunya que tots els antifranquistes”. I és veritat que Samaranch no tant sols no ens va portar la dictadura, sinó que ens va portar els Jocs Olímpics i, a més, va viure com li va donar la gana. Al meu entendre, la mala fama que les ambicions personals tenen a Catalunya, i els pecats que t’obliga a assumir d’entrada, han creat una massa extraordinàriament diversa d’eunucs, ressentits i efeminats. Vull dir que les dones, que mai no se senten prou ben ateses, utilitzen aquesta mala fama per monopolitzar l’atenció dels homes del país i lligar-los a les preocupacions domèstiques, on elles sempre tenen la paella pel mànec. I al final, la pregunta que tot català sense temperament heroic s’ha de fer, és: voldries viure com Samaranch o prefereixes ser un calçasses?

Advertisements

13 pensaments sobre “Samaranch i els calçasses (Catalunya Oberta)

  1. Doncs és veritat que l’ambició té mala fama a casa nostra, però precisament en Samaranch no és un bon exemple d’això, sinó més aviat de tot el contrari. Es tracta d’un senyor amb coses objectivament molt criticables en el seu currículum, que difícilment li haguessin sigut perdonades en un país anglosaxó, per molt que hagi portat a Barcelona els Jocs Olímpics.

    Com tu mateix explicaves en un altre article recent “Les vides fracassades són les que no han sabut gestionar la diferència entre necessitat i utilitat. Les que no han donat tot el que podien esgotades per una idea massa pragmàtica, o bé massa romàntica, del que calia fer.” Per a mi en Samaranch és un exemple del primer. Va renunciar a massa coses i no veig que uns Jocs Olímpics compensin res. A part de tota la colla de turistes que cada any ens visiten, no veig en què ha millorat Catalunya amb els Jocs Olímpics.

  2. Vols dir que a aquestes alçades actuar de català amb temperament heroic no és sinònim de ser un calçasses? Si la veritat no necessita màrtirs, perquè la llibertat de tants catalans que no la volen ha de mereixer herois?

  3. Sembla mentida que puguis escriure articles tan penosos com aquest. T’hi has ben lluït. O ets massa irònic per gent limitada com jo. També es pot ser ambiciós sense ser feixista, sense boicotejar les seleccions catalanes. A mi m’agradroa tenir la pasta que va tenir aquest personatge, però amb sense en tinc prou, i no em cal dir que el Paco va ser un gran professional i millor persona.

  4. Vosté diu en el seu text algunes coses que son veritat, però utilitzar l’exemple d’en Samaranch per il.lustrar-les es pixar fora de test.

    Si vostè ha llegit Incerta Glòria i va fer de la Nuria Font la seva àvia espiritual, ja hauria d’haver comprès que tota ambicio personal només té sentit més enllà, precisament, de l’àmbit personal i individual. L’alternativa de viure com en Samaranch o com un calçasses és una falsa alternativa. La veritable alternativa és entre viure com un calçasses o viure ben calçat.
    Que passi un molt bon dia.

  5. No penso, senyor Vila, que Josep Pla hagués dedicat mai un homenot a Juan Antonio Samaranch, perquè tots els personatges que en foren mereixedors tenien, com a mínim, un punt de patriotisme, geni o generositat, cosa que no sé veure per enlloc en aquest sinistre individu al qual vostè dedica avui un article.
    Cal dir que feia temps que no li llegia res tan poc inspirat, Vila. I, en la línea del comentarista Carles Sabaté, si el millor que ens ha passat en aquest país els darrers 30 anys han estat els jocs olímpics és per posar-se a plorar.
    Li ho dic amb respecte però també amb fermesa: vostè i els de la seva corda (Sostres i companyia), s’estan passant de rosca amb aquest discurs de l’esforç, l’ambició, la lluita, l’heroïcitat. De fet, d’ambiciosos estil Samaranch el país n’es ple i el mal que han fet és clarament tangible en la destrossa del territori, per exemple. És aquesta mentalitat crematística que tant repugnava a Pla. Vostè, com bé li assenyala el comentarista Agustí, planteja en aquest article una falsa alternativa. Finalment, tinc el mal costum de criticar. Li ho dic perquè vostè ha escrit últimament articles francament bons. Avui, però, mereix un suspens.

  6. He quedat estupefacte després de llegir el text amb que avui ens obsequies. Ho he llegit dues vegades i encara he quedat més confús. Potser la clau està en el comentari que fas de les dones. Potser tens problemes amb les dones. No ho sé, no entenc res. Pots refer l’article i explicar-ho millor?

  7. El personatge del Samaranch és d’allò més sinistre i sota la seva direcció el COI s’ha convertit en una casa de barrets. De fet, el que és propi d’aquest país és fer veure que el franquisme no ha existit i que els col·laboracionistes són bellíssimes persones, això sí que és de nen-neneta acollonit. En aquest país no hi ha collons de dir les coses pel seu nom i de assenyalar amb el dit i escarnir públicament els traïdors que s’han venut el país -literal i figuradament- per abaratir-lo intensament i rebentar-lo amb merdes d’hotels i apartaments a dojo. De fet, en aquest país les ambicions personals són el pa de cada dia, i el que ens falta és la grandesa d’esperit de les grans nacions. El Samaranch no fou res més que una rata amb més gana que les del voltant. [Olé. Calçasses i Samaranchs]

    • Com s’ha dit, dubto que en Pla apreciés res de positiu en un paio com el Samaranch. I tant de bo l’Espriu li hagués dedicat uns versos críptics però “self-evident”. L’opinió dels dos prohoms complementaris definiria de forma categòrica la baixesa del cuc i de tots els helmints locals que li segueixen la bava.

      -I, Sr Vila, no es doni per al·ludit en el grup local de cucs, em refereixo als polítics de baratill, als petits o grans propietaris que s’han venut i han destrossat el país, i als aspirants a propietari que han comprat la caseta sobre el cadàver encara calent del nostre passat i de la nostra terra. He dit. [I has dit molt bé. El que em fa gràcia és que un intent d’explicar Samaranch en clau catalana us posi tan calents a tots. No sé on veieu l’elogi. haahahaha, de veritat que em fa molta gràcia]

      • Aquesta rialla, Vila, em sembla un escarni als lectors. No sé com ho veu, vostè. Perquè ara resulta que tot plegat no era més que “un intent d’explicar Samaranch en clau catalana” i que no hi havia cap mena d’elogi per al marquès i exambaixador espanyol a l’URSS.
        Si analitzem amb rigor el seu article el veredicte no pot ser altre que aquest: una declaració d’impotència i frustració personal camuflada de cinisme. Un elogi del tot-s’hi-val, si jo en surto beneficiat.
        Amb tot, jo no crec que vostè sigui un cínic; crec, simplement, que vostè té avui un mal dia. Deixi passar i no intenti arreglar-ho. L’article ha sortit mal parit, però ja està fet i els lectors habituals no li tindrem en compte. [No s’ho prengui tot tan a la valenta. L’article està perfectament. I jo, com vostè diu, no sóc cap cínic. ]

      • Home! És que en el rànking de cucs locals el Samaranch ocupa un lloc destacadíssim i la pilota general que se li ha fet a casa nostra, em repateja el fetge ferotjament.

  8. Jo us recomano una pagina molt bèstia. Es diu http://www.ted.com. Gent amb ganes de dir coses amb una inocència bèstia. Amb projectes. Aquí serien arrasats per la massa envejosa i filla de puta.

    Els jocs olimpics és la cosa més fastigosa, cartó-pedra i puta barata que hi ha al món. Només els jocs dedicats al casino i la prostitució en massa, donen una mica més la talla. Tipus Las Vegas o aquest Casino dels Monegros que volen fer. Aquí de putes a Barcelona hi ha un fotimer.

  9. Es pot ser ambiciós i fidel als teus valors i les teves idees, encara que siguis una mica pallasso, per exemple com el Laporta.

    En canvi es pot ser ambiciós i no tenir cap valor més enllà de l’autopromoció. En aquest cas l’exemple és Samaranch, entenent-se amb Franco, amb els demòcrates, amb els comunistes… Aquesta mena d’ambiciosos a mi em fan bastanta angunieta.

  10. …voldries viure com Samaranch o prefereixes ser un calçasses? Suposo que calçasses o no tothom voldria viure de puta mare (?) com en Samaranch, però la noblesa és abans que l’heroisme…i les peles -per mi.

    No és el teu millor article, no.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s