Botijos!! (Augusto Assía)

Després de l’estiu hauria d’aparèixer un recull d’articles del periodista Augusto Assía traduït i prologat per mi. Fa uns dies que hi dedico força hores –ara  passo el pinzell a la traducció, ara escric el pròleg. Tot plegat, sumat a d’altres obligacions, tinc poc temps per omplir el bloc de bajanades. Això, que hauria de donar-me una certa tranquilitat d’esperit, en canvi, m’angoixa. Per això mateix, doncs, per fer-me passar el sentiment de culpa, he decidit penjar aquesta crònica de l’Assía. Té poc a veure amb el tema del recull  però l’he trobat força divertida. Potser més endavant penjaré cròniques que toquin més el moll de l’òs de la cosa -que és el nazisme.

Botijos… botiiiiijos! (15.7.1932)

Estem passant, a Berlín, un estiu a ratlles: franja de sol i franja d’ombra; franja de calor i franja de fred, segons el dia. Un dia cau damunt de la ciutat un sol fora de mida que s’enfila pels carrers com una llengua de foc i l’endemà el cel apareix ennuvolat i gairebé has d’abrigar-te. És com si la política hagués radicalitzat el temps i  la divisió entre feixistes i antifeixistes inspirés aquesta oscil·lació entre sol i ombra, fred i calor, a la metereologia.

El dia de l’anècdota que explicaré feia sol. Podríem dir que era un dia de franja blanca. A la tarda, cap a les tres; els carrers del meu barri, Halensee, on només hi viuen estudiants i professors, deserts. En un racó del panorama de balcons encara puc veure, des de la meva finestra del quart pis, un professor endormiscant-se amb un text llatí a la falda. De cop, un crit potent i fort, un crit sec, amb la “jota” esclatant. És un crit estremidor que commou les somnolències divines de la primera hora de la tarda juliana en el Halensee berlinès i les desbrossa damunt les amples baranes dels balcons.

Botijosbotiiiiijos!

El pregó castellà sona en els quatre carrers com quatre aspes d’un molí de vent. D’entrada em penso que somnio, i que sóc a Toledo o a Cuenca. Una altra vegada el crit i el rumor que rebota com un eco a tot el barri. Trec el nas per la finestra i veig, al centre de la rotonda, on es troben els quatre carrers, indiferent a les normes de circulació, l’home del pregó recolzat en un ase.

Baixo escales avall, saltant els graons de quatre en quatre. Quan arribo al carrer encara està en la mateixa postura, no ha mogut ni el cap, l’home del pregó castellà. Baix, fornit, agre, amb una brusa negra, pantaló de pana i camisa de tiretes.

– Bona tarda -li dic-, i el saludo alhora que agafo les orelles de l’ase amb la mà que em queda lliure.

– Bona tarda, em respon, allargant-me la seva mà lacònica, perfumada encara de terra castellana, sòbriament, sense escarafalls ni estranyesa, com si el nostre escenari fos la Plaça Major de Medina del Campo.

Molta, molta gent ens envolta de seguida. El traginer, l’ase i jo, l’únic home que pot entendre aquell ésser arribat d’un món sideral. Mentre miro d’esbrinar perquè aquell home de poques paraules s’ha arriscat a venir a Berlín, la multitud ens observa estranyada. L’ase, el nostre magnífic i meravellós animal, és per als alemanys un ésser de jardí zoològic. A Alemanya no hi ha ases. (Precisament, per a conèixer moltes de les diferències psicològiques entre l’alemany i l’espanyol, caldria tenir en compte el factor bíblic de l’ase).

Amb les estores dels càntirs penjades al llom, l’ase sembla tan indiferent a la curiositat dels berlinesos com el seu amo. Un noi amb un trípode, però, intenta fotografiar la parella. Aleshores, el vell castellà esclata en un reguitzell magnífic d’improperis i l’ase comença a perdre la paciència. No li pregunto al traginer perquè no vol que el fotografiïn perquè ja ho sé; s’hi nega per odi, per superstició contra la tècnica, contra aquests instruments misteriosos, d’una banda, i de l’altre per temor a ser objecte de burla i diversió. Si jo no arribo a ser allà és possible que el jove fotògraf hagués patit en la seva cara la força que la indignació posa en una mà castellana, tan intensa és la irritació de Manuel González -així es diu l’extremeny dels càntirs.

Manuel González, amb dos companys i tres ases, ha sortit d’Espanya, ha recorregut tot França i ha venut tres vagons de càntirs. Ja fa un mes que es troba a Alemanya. Aquí el negoci va molt pitjor que a França.

– Sembla que la gent no begui aigua.

I afegeix amb el vigorós esperit crític castellà:

– Les autoritats ens han posat molts entrebancs. Un diari fins i tot ha escrit que hem vingut a endur-nos els diners dels alemanys i que no hauríem de tenir permís per vendre, quan a Espanya viuen i treballen 50.000 alemanys i tothom els atén i ningú no es fica amb ells. És més: a Espanya la gent compra articles alemanys només per simpatia, ja que els podríem tenir tant o més bons, pel mateix preu, d’altres països.  Però aquesta gent no s’ho mereix. Ho diré a Espanya quan torni.

L’ambaixador ha hagut d’intervenir a favor seu per evitar que l’expulsessin del país. No saben cap dels tres, segons González em diu, ni una paraula d’alemany. S’entenen per signes i donen el preu del gènere amb l’ajut dels dits. Porten càntirs i gerros de fang, terrisseria rural espanyola, incomparablement superior a tota la terrisseria del món. González ha recorregut Espanya venent trastos i ha estat a l’Argentina i d’altres països de Sudamèrica. Sempre amb el seu ase, les seves sàrries, la seva blusa negra, els seus pantalons de pana, la seva camisa de tireta i el seu barret de camperol. Té dona i fills i viu a Extremadura. Allà envia, cèntim rera cèntim, tot el que va quedant de benefici.

Així és com Espanya realitza encara, l’any 1932, una part del seu comerç exterior. Més enllà de la nostra incapacitat organitzadora i de la nostra incúria hi ha l’esperit d’expansió de la raça. A Julio Camba li agrada explicar als seus amics una anècdota que no s’ha atrevit a escriure mai pel gran valor dramàtic que té. Passejava per un carrer de Constantinoble quan es va trobar cara a cara amb un afilador; la seva roda d’esmolar, l’aire que feia i la seva manera de vestir van fer adonar Camba que, sorprenentment, es trobava davant d’un afilador gallec. Tranquilament s’hi va adreçar preguntant-li en gallec:

– E, como veches ti hastra aiqui, oh? (Com has arribat fins aquí?)

L’esmolet, continuant el seu camí, va respondre, mirant-se’l amb prou feines:

– Tral-a roda (Seguint la roda)

¿En el fons no és aquest el destí d’Espanya, seguir la roda com l’afilador gallec o seguir l’ase, com el traginer extremeny, Manuel González?

Anuncis

3 pensaments sobre “Botijos!! (Augusto Assía)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s