Josep Pla, tunejat (Catalunya Oberta)

Benvolguda Patrícia Gabancho,

Vinc de llegir el teu últim llibre, El retorn dels catalans. M’agrada que siguis tan optimista. També estic content de veure’t publicar amb aquest ritme tan xiroi, d’allegro ma non tropo. El país necessita plomes fresques i ordenades, que passin com l’aigua. Necessitem aigua, moltíssima aigua. Necessitem torrentades d’aigua clara per revifar el jardí i fer una mica de neteja. Un ocellet m’havia dit que parlaves de mi, però no m’esperava ser el centre d’una obertura triomfal -amb el permís de la teva gosseta, evidentment.

En les tres primeres pàgines del llibre expliques molt bé la moral d’El nostre heroi Josep Pla. Com dius tu, s’han rendit pocs honors als catalans que van defensar el país durant el franquisme. Com dius tu, l’èpica del país està massa monopolitzada per la immigració. Veig que l’anècdota del meu avi, llançat del tramvia per disculpar-se en català, et va frapar. Dius que ho explico de passada, com si res, i és veritat, està fet amb tota la intenció: la publicitat que em fas del llibre demostra que no calia posar-hi pas més èmfasi.

A Catalunya abusem del lirisme, com a mínim, des d’Antoni de Capmany, aquell savi que es va passar la vida intentant que els borbons li retornessin les propietats que la corona havia robat a la seva família el 1714. El lirisme ens ha permès estimar la utilitat per defensar allò que era necessari. El lirisme ha cantat el doble patriotisme, que ens ha servit per anar tirant. El liberalprovincialisme ha fet discursos llarguíssims, però la crua veritat l’hem dit sempre amb concisió i veu baixa. L’altre dia, un amic m’explicava que el seu avi havia conegut el Campesino, l’insigne revolucionari espanyol. Es veu que abans d’una batalla -no sé si a Belchite o a Biruhega- el Campesino va reunir la tropa. Va fer una gran arenga. Entre d’altres coses va dir que la guerra era culpa de Catalunya i que esperava que l’endemà els franquistes pelessin tots els catalans. L’home acabava la narració amb aquest laconisme: “Així és com la República pensava guanyar la guerra”.

Jo, que tinc tantes coses a dir, admiro el do de la síntesi. La discreció és el llenguatge de la llibertat. La veritat és com la fama, només l’has de deixar treballar. Cal tenir paciència, perquè la gent té molta feina i no pot canviar de prejudicis cada dia. La gent només veu allò que li interessa, i la veritat ja ho és d’interessant, però costa d’empassar. Fa unes setmanes, llegint una biografia de Hitler, vaig ensopegar amb una nota que Thomas Mann va escriure al seu dietari el 1933: “Ben mirat, no és cap calamitat que s’hagi posat fi d’una vegada al domini del sistema legal per part dels jueus”. No només em va sorprendre que l’antinazi per excel·lència escrivís això mentre famílies senceres eren portades a la misèria, sinó també que el biograf, Ian Kershaw, interpretés així la nota: “Mann va incórrer en certes vacil·lacions inicials respecte al nou règim i va insinuar una aprovació de la llei antijueva” (la negreta és meva).

Em vaig adonar que, si Hitler no arriba a posar el gas, potser avui els jueus correrien per Europa menjant herba i nosaltres faríem teories la mar de creatives sobre el seu comportament. Dels crims dels estats, només en percebem el significat moral quan el món els anomena amb grans paraules, com ara genocidi o crims de guerra. Sense gas, és lògic que la història dels catalans generi confusions. Quina importància té el Campesino? A qui pot treure el son que ens hagin “tunejat” a Josep Pla? Celebro que subscriguis la meva tesi, encara més tenint en compte que Pla és un personatge que no t’agrada.

Deixa que t’expliqui una anècdota. En l’apogeu mediàtic del meu llibre, van venir tres senyors de Madrid, vestits de turistes anglesos i suant la cansalada de l’estiu urbà. Em van muntar un plató a casa i em van fer una entrevista llarguíssima, amb l’escriptori del meu avi de fons, damunt del qual hi tinc una bola del món preciosa. Eren l’equip de Culturas-es, de TVE. L’entrevistador va mostrar molt interès a saber si considerava Pla un escriptor bilingüe. Vaig citar cartes recollides a l’epistolari Pla-Cruzet, vaig citar el seu famós article El bilingüismo, vaig mirar d’explicar-li les peculiaritats de la guerra civil i del franquisme a Catalunya, li vaig raonar per què Pla no va rebre el premi d’honor de les lletres catalanes, li vaig parlar dels contactes amb Tarradellas i de com es va treure de sobre Manuel Aznar, quan l’avi de l’expresident el va voler fitxar per La Vanguardia als anys 60.

Vaig mirar de fer-li entendre la importància que té l’autenticitat pels escriptors i que el drama de la censura no radica només en allò que no et permet de dir sinó, sobretot, en allò que t’obliga a dir; per com t’estrafà l’humanitat obligant-te a encaixar els pensaments en lògiques argumentatives i sistemes de conceptes que tu mai no empraries.

Vam parlar de moltes coses. El presentador va fer-me llegir fragments de Pla davant la càmara. No recordo si li vaig llegir aquella carta de Pla a Porcel on li diu que no escrigui sobre Espanya sinó sobre els Països Catalans. Li vaig explicar que la pagesia és la base de qualsevol país i que, per tant, era l’univers que permetia Pla connectar amb la Catalunya políticament decapitada i culturalment emmudida. Tot i que m’entrebanco quan parlo, el presentador em va felicitar per un parell o tres de reflexions “molt interessants”. Va explicar-me que havia entrevistat una colla de catalans més: Xavier Pla, Arcadi Espada, Salvador Panikker, Carles Sentís, Xavier Pericay, Lluís Bonada, Maria J. Gallofré, Jordi Pujol, Valentí Puig. Abans de marxar, em va dir que, a Madrid, Pla no el llegeix ni Déu. El valor que Espanya dóna a Pla l’he comprovat personalment a la biblioteca de l’Instituto Cervantes de Londres, on tenen un sol llibre seu en un racó, entre la resta de literatura indígena. Com ja m’esperava, sóc l’únic de la colla que no surto al reportatge. Ara, per escriure’t aquesta carta, m’he pres la molèstia de buscar-lo a internet i comprovar-ho.

Quan parlen del Premi d’honor de les Lletres catalanes, Boadella diu: “Pla fue víctima de esta lacra catalana que mezcla lo político i lo civil”. Immediatament, la veu en off remata que la marginació de Pla a Catalunya va ser compensada amb “el reconocimiento de los príncipes de España”. Sentís explica l’anècdota de la bullabesa; Pujol com, durant la transició, intentava convèncer a Pla “que Espanya ha canviado”. Espada agafa l’articleRetorno de un catalán a Gerona i l’explica a la seva manera. Aznar s’infla com un periquito parlant de l’amistat entre l’escriptor i el seu avi i diu que Pla és un “gran escritor español”. I afegeix: “Tiene algo que no és muy propio de los espanyoles, que es el sentido del humor”. És un reportatge interessant. Al final, has entès perquè la cultura espanyola té tanta capacitat de matís i tan prestigi al món.

No hi ha res que hagi contribuit tant a forjar la cultura espanyola com la combinació de la lírica liberalprovincialista de Barcelona i la retòrica patriotera de funcionari ras que gasten a Madrid. A mi, com pots comprendre, ja m’agrada que m’ho posin fàcil. Jo escric. A Catalunya hi ha hagut massa escriptors polititzats, pendents de quin país tenien darrera per escriure. Ara fa quatre dies em va trucar un autor que ven novel·les a cabassos. Em va felicitar pel llibre, em va dir que era molt valent: “Jo no hauria tingut els collons d’escriure el que tu escrius de La Vanguardia“. La veritat: si no m’arriba a dir que havia devorat El nostre heroi, m’hauria deprimit. A mi, només m’interessa arribar a escriure prou bé per posar paraules a les nostres petites misèries i heroïsmes; justament perquè són tan petites sospito que han de ser molt universals.

Això que dic, però, ja ho expliques tu a El fil secret de la història. La cultura catalana ha tingut sempre un component d’esoterisme, de subversió subterrània, s’ha desenvolupat a les catacumbes de la història per una combinació màgica d’heroïsme i covardia. En el nou llibre parles com si ara aquest país  hagués de sortir a la superfície. Jo també percebo canvis, però no ho sé, ja en parlarem del “retorn dels catalans”. Em sembla que si tornen serà a poc a poc, com aquestes bèsties esquelètiques i desconfiades que no mengen a la teva mà fins després de moltes vegades de deixar-los el menjar en una safata. De vegades, de tan porugues i escèptiques que s’han tornat es moren igualment de gana, i les seves despulles serveixen per alimentar una bèstia més tonta i més grassa.

Dóna

Advertisements

10 pensaments sobre “Josep Pla, tunejat (Catalunya Oberta)

  1. Tinc la impressió que es prepara el darrer (?) tren de la cultura catalana, és a dir, del país sencer. Som els que ara tenim entre 25 i 50 anys els qui hem de posar en marxa els mecanismes que assegurin a mitjà termini la supervivència del país -whatever that means. Si fracassem, els nostres fills -si mai s’esdevenen- no tindran prou base per fer la feina i haurem entrat en un camí de no retorn. Una mica com el Rosselló fa 40 o 50 anys: molta gent enraonant en català però des de l’esterilitat més absoluta. Ara hi ha gent, hi ha voluntat, però no hi ha valentia i no hi ha un catalitzador que engegui la reacció, i de l’altra banda ens aboquen tot el que poden al got per rebaixar la concentració de la sol·lució i fer la reacció definitivament inviable. Si més no, gent com tu fa la feina que li toca, però falten polítics que no abarateixin el somni i burgesia que hi posi calers, pit i collons. Jo, que sóc un burgès escàs, em comprometo a posar diners si es fa un diari amb cara i ulls, el ja mític Le Monde, NYT o Washington Post català.

  2. Joan, jo que sóc un treballador especialitzat (sóc burgès?) també posaria el que cal en un projecte ambiciós. Per què no començar amb un diari de diumenge seriós?

    • Un setmanari podria ser un bon inici, però que fugi del folklorisme del Temps: vull que m’expliquin el món, no la comarca de la Safor -amb tots els respectes sigui dit (sincerament).

  3. M’ha impresionat molt la teva ultima frase, Enric. Actualment crec que estem en la segona via. Si parlem de cultura, es pot veure a tot arreu gent preparada i tenim una tradició cultural digne i, amb clapes, però suficient.
    Però hi han altres factors que fan que la cosa no funcioni. A part del costum de submisió, una d’elles es un mal cronic, l’esperit de botigueta, i avui no s’hi va enlloc amb això.

  4. El comentari de El Campesino sobre el que pensava fer la Republica Española amb els catalans (pelarlos) es mes creible del que pot semblar. Hi ha ben pocs dubtes de que una Republica guanyadora de la guerra hagues estat controlada pel PC, i els PCs dels paisos ocupats despres de la WWII van seguir fil per randa el model sovietic. Stalin va concentrar la seva ira, i les seves represalies, per nacionalitats: deportacions a Siberia de poblacions senceres del Caucas, assassinats en massa … eren prou habituals. Els nostres esquerranistes farien be de tenir en compte que, si haguessin guanyat “els seus,” el mes facil es que ara ells no existirien.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s