Núria Folch (1916-2010)

Ahir va morir la Núria Folch. Reprodueixo l’entrada que vaig publicar a El Nostre Heroi Josep Pla. No sabria escriure res millor.

17 de Febrer 

«La ironia t’acosta a Déu, el sarcasme te n’allunya».

Aquest dies he pensat molt en la Núria Folch i aquesta frase. «Ja us llegeixo, ja -em va dir la primera vegada que vam parlar. Els vostres escrits m’agraden força però hauríeu de mirar de no dir les coses tan enfadat».

– Quin mal hi ha? –vaig protestar. Estic enfadat de debò!, la situació no fa riure.

Aleshores em va dir:

– Mireu jove. La ironia sempre us acostarà a Déu; en canvi, cada vegada que us deixeu portar pel sarcasme, encara que us sembli justificat, penseu en realitat el que està passant és que el dimoni us fa la traveta.

Sempre que se m’escapa la mà en un article, fins i tot quan deixo que se m’escapi expressament -perquè no es pot defensar cap causa sense atacar amb fúria de tant en tant-, em revé aquesta primera conversa amb la senyora Folch.

L’alegria d’aquest matí ha estat trobar-me-la al diari. Li feien una entrevista i veure que encara circula m’ha posat content: la sentia parlar amb aquella veueta de follet savi i matusalèmic. Hi ha gent que l’atzar t’ha posat lluny però que no pots evitar estimar-la com si la tinguessis a prop.

La senyora Folch té noranta-dos anys i és la vídua de l’escriptor Joan Sales. Si tot va bé, i sembla que sí, encara deu treballar a la caseta de color rosa on viu, encastada dalt de la muntanya del Carmel, amb la màquina d’escriure i una lupa per poder llegir bé. Vaig anar a veure-la fa quatre anys, just després de llegir Incerta glòria, l’obra mestra del seu difunt marit. Va ser una experiència espatarrant i mira que la novel·la m’havia agradat.

Incerta glòria és d’aquests llibres que t’enforteixen el caràcter, que sempre tens present. Només els clàssics saben acostar- te a la vida a través de la intel·ligència. Això distingeix l’art de la pedanteria en qualsevol camp; però hem sacralitzat tant la literatura que sovint oblidem que és tant sols per aquesta mena de llibres que val la pena llegir.

I bé: en plena febre lectora vaig ensopegar amb aquest gran llibre. Volia donar-li publicitat i a falta d’autor vaig pensar: «Entrevistaràs la vídua».

Llavors tothom llegia una novel·la de Javier Cercas sobre la Guerra Civil. Se n’havia fet un film que és pura propaganda d’extermini contra la cultura catalana. Em va indignar que Sales no fos conegut. Pensava en una frase del seu llibre: «No sols haurem d’acceptar la mort sinó la infàmia». Incerta glòria també parla de la Guerra Civil, però seriosament. L’escriptor hi va combatre i va perdre-hi amics i família, i la joventut, el paisatge, i els ideals de la Renaixença. El buit que li va deixar la guerra li pesava massa per escriure’n a la lleugera.

No parlo de literatura nacionalista. Per comprendre la Guerra Civil, el paper que hi van jugar les ideologies i, encara més, per què es fan les guerres, s’ha de llegir Sales. No hi ha llibre més universal sobre la carnisseria del 1936-1939: ni Tres días de julio, ni Los cipreses creen en dios, ni cap altre. Les motivacions poderoses no són mai ideològiques sinó passionals, i Sales és més shakespearià que ningú.

Incerta glòria és un llibre total, un gran tractat sobre la relació entre les passions i la moral, amb la guerra, l’amor i la política de fons. La guerra va posar Sales davant d’una veritat: que l’home és un ésser assedegat de misticisme que tot ho fa per omplir el buit que l’orgull i la manca de fe deixen dins seu. Per això oscil·la entre dos impulsos: la possessió i la destrucció, l’amor i la mort.

El llibre esprem deliciosament aquesta idea i ja he dit que és corprenedor, no s’acaba mai, es pot rellegir sempre, es nota que l’autor s’hi va deixar la pell. Però la visita a la Núria Folch em va convèncer que sense ella no se n’hauria sortit. Tota la saviesa, tot el temperament destil·lat en el llibre, el vaig trobar en aquesta senyora. Vaig entendre per què el seu marit l’estimava i per què va poder escriure una obra tan excepcional. Una gran dona rere un gran home? Em sembla que sí.

Sales va escriure un llibre més gran que ell. Incerta glòria és un triomf de l’esforç i la paciència, una reacció del caràcter contra unes adversitats avui difícils d’imaginar. Sales va fer fins a cinc versions del llibre aprofitant cada estovament de la censura franquista. L’última versió té més de nou-centes pàgines i la primera no passava de tres-centes. Sales comença la novel·la quan torna de l’exili el 1948 i no la dóna per acabada fins al 1981. Es diu aviat, mitja vida. Ni tant sols el gènere és un capritx. La novel·la està inspirada en unes cartes escrites al front: Sales sabia que la censura no permetria que es publiquessin i volia testimoniar una experiència que no el deixava dormir. Volia honorar el país arrasat per la guerra i la dictadura; com Pla, però des de la sensibilitat d’algú que va combatre a la guerra.

En el via crucis, Folch devia empènyer molt, recolzar, opinar a l’ombra. Encara avui empeny. Veig que a l’entrevista només parla del seu marit. Tota la vida ha fet proselitisme de Sales. Quan li vaig trucar ara fa un any treballava, en una precarietat que cap país civilitzat permetria, en un estudi per deixar ben fixada la figura del seu marit. Vaig buscar-li una secretària però hi va renunciar: a partir d’una certa edat la intimitat és l’única llibertat que et queda.

Tot i que no l’he tornat a veure mai més, li he anat trucant i sempre dic que és la meva tercera àvia, una àvia espiritual, atàvica. Té una ironia fina, una intel·ligència aguda i una tendresa amb la punta justa de duresa. És un esperit encantador, una fada de conte, una barreja màgica d’intel·ligència i de caràcter.

La recordo asseguda al sofà d’orelles, parlant-me de Sales. Tenia un halo sobrenatural. Vaig quedar-ne immediatament enamorat. Em va doldre que no hi hagués cua per entrevistar-la. Vaig pensar que és per gent com ella que el cel hauria d’existir.

Anuncis

17 pensaments sobre “Núria Folch (1916-2010)

  1. “Tots estalviem per a la vellesa, els uns diners, els altres glòria; nosaltres estalviem bon humor, és per això que ara no ne gastem gaire. Ara lluitem i patim i ens malhumorem i critiquem perquè no ens queda més remei. El dia que podré dir: Nuri, ja ets vella ¡tot això s’haurà acabat! Que facin mala cara els joves, que tenen l’edat de fer-ne. Aleshores no diré mai que no a ningú, no criticaré res; seré una espectadora benèvola de tota la comèdia del món i trobaré la felicitat menjant bombons amb els néts d’amagat dels fills. Aquest terbolí de la lluita per la vida on els pobres joves ens trobem arrossegats, potser ens semblarà aleshores, vist de lluny, un riu ample i calmós. ¡Quines converses, quins silencis i quines becaines farem aleshores! Serà deliciós.”

    “Carta de la Nuri” (1941)
    Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales. Club Editor, 2007, p. 579-560.

  2. L’alegria aquest vespre ha sigut trobar-me a la Nuria Folch al teu blog. Gracies. Hauriem d’aprendre a fer com en Quim T que sempre troba temps per estar a prop de la gent com ella.

  3. “Veueta de follet savi i matusalèmic”, això, això, no hauria sabut descriure millor la veu de la Núria Folch! Celebro no ser l’única que se’n recorda d’ella, avui.

  4. En el recull de Cartes a Màrius Torres, igual de recomanable, es veu que la novel·la es basa clarament en la seva experiència de la guerra i les moltes voltes que hi va donar tota la seva vida

    Fa poc la vaig recordar llegit “el dia revolt” del Guillamón, on parlen de l’experiència de l’exili de tota la família.

    Quina escombrada més criminal va patir el bo i millor de la nostra literatura (exceptuant-ne algun que van tractar molt bé els vencedors), i en tornar les noves generacions els van ignorar i maltractar, fins i tot es van maltractar entre ells…

    encara avui ho paguem

  5. Indignant la necrologica que escriu avui Julià Guillamon a La Vanguardia. Un exemple més de com es manipula la memòria. N’hi ha per emprenyar-se i no dic res més.

  6. Hola Sr. Vila,
    vaig descobrir la Núria Folch a través del retrat que en feia aquí. Després vaig descobrir que la meva mare la cuidava des de l’ambulatori del Carmel. Me’n parlava sovint, era una pacient atípica per la història que acumulava i per la tenacitat que transmetia. Sense conèixer-la, se’m va fer molt propera. Això em va dur a llegir Incèrta Glòria.
    Gràcies per donar-me aquesta oportunitat. [Gràcies a vostè per escriure’m, i per llegir-me. Era una gran dona.]

    Raül

  7. Enric, aviam si aconseguiu amb en Quim que es publiquin alguns pensaments d’aquesta dona; segur que en aquest casalot que descrivies hi ha desats manuscrits de primera qualitat…

  8. Enric,
    Excel·lent escrit, no cal dir-ho, que evoca la gran novel·la catalana del segle XX. Per cert, tu saps si hi ha disponible una versió en anglès d’Incerta Glòria?
    D’altra banda, has llegit la introducció que Joan Sales va fer de les Poesies de Màrius Torres (3a edició)? és un text bellíssim, magnífic, sobre el poeta de la Nova Catalunya… i al 2010 fa 100 anys que va néixer el gran poeta de Lleida…
    Vindré a Londres a presentar la versió anglesa del meu darrer llibre a finals de juny, encara hi seràs?
    No deixis d’escriure!
    Ramon

  9. Gràcies Enric pels teus escrits. És un plaer llegir-te i meditar-te, perquè darrere de cadascun sempre hi trobes una gran intel·ligència, cosa que molt pocs intel·lectuals que escriuen per aquests blogs de déu t’aporten. Salutacions

  10. Benvolgut senyor Vila,

    No vaig poder anar al funeral de la Núria Folch, però un amic que hi anà em transmeté part del contingut del recordatori que crec que us interessarà a vos i als vostres lectors :

    “Núria Folch i Pi (1915-2010), viuda de Joan Sales. Nascuda a Barcelona el 29 d’octubre del 1915, hi morí cristianament el 22 de març del 2010. Mai no es vinclà. Recordeu-la.”

    Amb un versos del gran Màrius Torres:

    “Això és la joia –ser un ocell, creuar
    un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
    I això és la mort –tancar els ulls, escoltar
    el silenci de quan la música comença.”

    Que descansi en la pau dels justos i que el seu exemple ens ajudi a viure la vida sense vinclar-nos.

    Que passi un molt bon dia

  11. “Soldados de Salamina” és “pura propaganda d’extermini contra la cultura catalana”? ja tenia raó la Núria Folch, ja. No ets més que un pobre paranoic emprenyat amb el món.

  12. Magnífica entrada, que lamento no haver pogut llegir abans. De fet, el millor homenatge que se li pot fer a la senyora Folch és parlar de Sales i ‘Incerta glòria’. Crec que ella ho hauria volgut així, tot i que no la vaig conèixer personalment. Em permeto actualitzar amb un enllaç a la vostra entrada la que jo vaig dedicar-li (molt més modesta): http://elsexilis.blogspot.com/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s