Història del bilingüisme (Catalunya Oberta)

Benvolgut Arcadi Espada,

He rebut d’un amic la carta que cada diumenge escrius pel director d’El Mundo, aquesta que encapçales “Querido J”. No sé si Don Pedro et llegeix gaire. Jo et llegeixo poc, i potser per això m’has fet pensar en la primera vegada que et vaig veure. Estava al Tirsa amb uns amics i vas aparèixer amb la teva banda. Tens el cap gros i em vas semblar més baixet que a la tele. Em va impressionar la teva mirada tigresca i fosca, i el teu pit de pollastre del Prat. També recordo l’admiració que et professava el teu seguici, et vaig trobar un autèntic personatge.

Te’n deus haver oblidat, però vaig venir a felicitar-te pel teu llibreContra Catalunya. Et vaig dir que era una obra patriòtica. Em vas respondre amb un silenci d’estranyesa, et devies pensar que et volia pendre el pèl. Però deixa’m insistir-hi: Contra Catalunya és un llibre patriòtic, és com les xiulades que Julio Camba dedicava a les obres de teatre espanyoles, quan circulava per aquests móns de Déu. Pobre Camba: “¿Cómo convencerlos de que el mal patriota era el autor y de que el patriotismo consistía precisamente en silbarlo?”, es preguntava en un article. He vist que el citaves en la carta de diumenge. Potser tu, quan et sents sol, et preguntes el mateix.

Consti que m’agrada que critiquis les inconsistències del país i que vagis sempre per davant, assenyalant les posicions que prendran els espanyols. En la teva carta a don Pedro deies que el bilingüisme és una càrrega; donaves a entendre que cal ser un pallús o un ignorant per qualificar-ho de riquesa. Felicitats; si bé és curiós, tu que mai no t’estàs de demostrar tot el que saps, que deixessis d’informar a don Pedro de l’article que Pla té sobre el bilinguisme. Pla el va escriure per respondre un elogi enverinat de l’Enrique Badosa, com aquests que tu li has fet quan ja era mort i no es podia defensar. O com aquests que fas als nostres nens intel·ligents abusant de la seva vanitat.

Quan Pla va escriure que el bilinguisme és una tragèdia, el problema tenia una solució relativament senzilla i democràtica. Em sembla que ja saps la història, però te l’explico per si de cas. En un acte d’humilitat i patriotisme, una colla d’intel·lectuals catalans encapçalats per Carles Riba es tapen el nas i juguen l’última carta que li resta al país. Som als anys 50 i el règim no només no s’acaba sinó que està més fort que mai. Aquesta colla sap que el país passa un pont estret i que si la continuïtat es trenca tot anirà pel forat de l’aigüera. Convençuts que han de guanyar temps perquè el país arribi viu a la fi del règim, s’avenen a pactar amb una colla de falangistes espanyols que han sentit la crida de la democràcia, sobtadament.

Aquesta colla, encapçalada per Dionisio Ridruejo, Antonio Tovar i Laín Entralgo, se sent incòmoda amb Franco. S’adona que l’única possibilitat de modernitzar l’Estat passa per Catalunya. El catalanisme és l’única oposició a Franco decent, l’única alternativa liberal. Els comunistes, els monàrquics, tota l’oposició espanyolitzant és una catàstrofe. Si els intel·lectuals catalans necessiten l’ajut dels intel·lectuals castellans perquè el país respiri, els castellans necessiten els catalans per sentir-se espanyols una mica civilitzats. Aquestes són les bases del diàleg i aquesta és la història del bilingüisme. Ridruejo es compromet amb Carles Riba a donar suport a la llengua catalana davant del règim a canvi que els intel·lectuals catalans reconeguin obertament el castellà com una llengua del país.

D’aquí ve la parida que el bilingüisme és una riquesa, que ara tu escarneixes amb tanta valentia. Durant anys, aquest tòpic ha estat una manera de fer de la necessitat virtut. Si durant la dictadura va ser l’argument dels catalanistes, aquests últims 30 anys ha estat la cançoneta hippi de l’espanyolisme interessat en oblidar el passat sense passar per caixa. Naturalment, el gest de Ridruejo va servir de poca cosa. La publicació de llibres en català no va igualar les xifres del 1936 fins al 1977, quan el mercat i la societat de masses havien canviat completament. Tot això està molt ben explicat en un llibre nou que et recomano. Es diu Les millors obres de la literatura catalana comentades pel censor (Acontravent).

“Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo -hi podràs llegir-. Pero a pesar del matiz catalanista de la obra, como la vida catalana se ha castellanizado gracias al Movimiento, y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse.” En un informe sobre Incerta Glòria, es llegeix: “para saber el diario de un miliciano no hace falta escribir una obra en catalán con pujos filosóficos a todo paso y con memeces”Mirall trencat és vista així: “Novela un tanto confusa y de escaso interès”. De Badia i Margarit, en diuen això: “Defiende el bilingüismo pero no he encontrado nada ofensivo al uso del castellano”. Però el resum de tot plegat em sembla que és aquest: “Novela en la que claramente sobran muchos besos.”

Si el problema hagués estat només la prohibició de l’idioma, rai. El problema de la censura a Catalunya és la cultureta que va escampar a través de les generacions. Havent crescut en un context tan pervertit entenc que la intel·ligència et forgés aquesta mala llet de poll ressucitat. Però tranquil, que no ets l’última coca-cola del desert. Com a molt ets l’última coca-cola del neofalangisme desnatat dels anys 70, rotllo Fernández de la Mora. T’has parat a pensar per què, d’un temps ençà, quan busques joves intel·ligents només trobes independentistes? Trobo molt bé que critiquis el país; però quan la crítica viu més de les febleses i els errors dels altres que no pas de la voluntat d’esmena, acaba sent autodestructiva i banal. Fer el fatxenda és fàcil, per pixar només t’has de posar a favor del vent. Però tard o d’hora arriba la factura, i aleshores queda al descobert quant d’amor i quant de fum hi havia en les coses que has anat fent. Per això, la tradició catalana té encara els seus problemes, però la tradició espanyola, a Catalunya, no val res.

Cordiament,

Enric Vila

Clica aquí!

Advertisements

20 pensaments sobre “Història del bilingüisme (Catalunya Oberta)

  1. Ostres Enric, em trec el barret per la capacitat que tens d’etzibar-la i, amb quina classe, a un “intel·lectual” de mena. És que personatges com aquest, si no els coneixes bé, fan un xic de por, eh!

  2. Lectura molt amena, instructiva i divertida. M’agaradaria veure la cara que fa l’Arcàdia llegint articles com aquest. Si ja d’entrada aquest pobre renegat provoca incomoditat per la cara de lluç podrit que fot…

  3. “Quan Pla va escriure que el bilinguisme és una tragèdia, el problema tenia una solució relativament senzilla i democràtica” Aquesta gent volia fer la gara-gara a una elit intel·lectual catalana desvalguda i humiliada per fer-se reconèixer dins un àmbit que li era hostil. Ara van de prepotents donant-nos garses per perdius.

  4. Cal apuntar que el debat dels anys 60/70 sobre el bilingüisme es interessant ja no està vigent. La inteligentsia d’aqui, sociates al devant, ha racionalitzat completament el tema i ja ningú s’enrecorda ni com, ni perquè, i els antics eufemismes son ara ja veritats incontestables:

    1)El bilinguisime es bò, inclos per la ment (ja no podem lluitar contra el castellà, ja es masa tard)

    2)El multilinguisme es el futur (aixi es dissimula el bilinguisime forçat)

    3)Hi ha pau linguistica (gracies a l’autorepressió d’uns)

    4)Que hi hagi una influencia d’una llengua en una altra es bò perque es lo natural (en una sola direcció)

    etc…etc..

  5. Sr. Vila:

    les societats multiètniques, com ara la nostra, són més riques culturament. El bilingüisme ÉS riquesa: riquesa lèxica, musical en les parles, intel·lectual pels que n’aprenen simultàniament més d’una, literària…el trilingüisme és més riquesa, tetralingüisme encara més, etc …s’enten, oi? Que dins el nostre context multilingüe (àrab, urdu, espanyol en variants latinoamericanes, altres) una d’aquestes llengües tingui problemes , és un altre assumpte … L’auto-organització social farà la seva feina, en funció de la força que hi posem els seus membres, entre d’altres factors.

    El sr. Espada escriu molt bé. I amb intel·ligència i erudició. Per això és reconegut i té problemes (fa ben poc, Factual), com els bons 🙂 Catalunya també necessitarà veus dissidents i empipadores com la seva, potser més que les sempres audibles de la borregada interessada, els del xiringuito nacionalista, autèntics botiflers: només cal veure com està el país, després de 25 anys de depredació convergent.

    No cometi l’error de menysprear-lo com a persona (quin lleig, sr. Vila, que no sap escriure prou bé com per a confrontar-lo, i li cal fer riota ad-hominem? Trist, groller …) o com a autor. “Contra Catalunya” és certament un llibre patriòtic, i així ho reconeix l’autor dins el mateix llibre. És un llibre emocionant, “revelador”, imprescindible per a tot bon català que s’estimi la terra i vulgui saber detalls ocults de la seva història recent.

    Volem dissidents, veus incòmodes, els necessitem? O volem gronxar-nos en l’autocomplacència consoladora del “todos a una”? Jo crec que sí, els necessitem, sobretot si aporten informació del nivell de la del sr. Espada. La seva opinió i possició són respectables i legítimes. No cal que tingui raó. Cal, però, tenir-lo em compte.

    miguel

  6. Sr. Badoc o miguel

    Afirmar que les societats multiètniques són més riques culturalment és no només pretensiós de la seva part, sinó que a més és vague i no ho ha provat ni aportat cap referència. No només hi ha discussió sobre el que és una ètnia, sinó que també li recomano que es llegeixi a en TS Eliot “Notes towards a definition of culture” i veurà quines cultures són més riques i com es genera aquesta riquesa cultural.

    Afirmar que “l’auto-organització social farà la seva” és una fal.làcia, perquè aquesta organització social en l’àmbit lingüístic -i en tots els altres- està principalment dirigida i emparada per la legislació espanyola, perquè mentre la Constitució obliga a tothom a saber el castellà, deixa al català en situació miseriosa. L’Estatut, que ho intenta arreglar, està essent principalment debatut per aquest aspecte cultural diferenciador.

    Els bilingües són les persones que de petits aprenen dos idiomes simultàniament, començant l’aprenentatge a partir del seu naixement (Semin Speech Lang 2009; 30:219-233). Diferentment, hi ha estesa la concepció errònia que el bilingüisme o multilingüisme significa conèixer dos o més idiomes, respectivament, independentment de quan comença l’aprenentatge del segon idioma o següent. En un estudi (Lang Speech. 2003;46(Pt 2-3):217-43) es va trobar que els infants bilingües català/castellà, a l’igual que els monolingües castellans, presenten en el seu primer any de vida un desavantatge en el reconeixement de contrasts fonètics de vocals exclusives del català, rebatent la premissa que la simple exposició a un idioma és suficient per a mantenir la capacitat de percebre el contrast.

    Igualment, és conegut que els bilingües neerlandès/francès, que des del naixement han estat exposats als dos idiomes simultàniament, en un percentatge majoritari no aconsegueixen parlar correctament els dos idiomes durant la seva vida. Així, és freqüent l’error dels bilingües de dir indistintament: “Je suis vingt ans” i “Ik ben twintig jaar oud” qual el francès correcte és “J’ai vingt ans”; o “Ça coût cher” i “Dat kost duur”, qual el neerlandès correcte és “Dat kost veel”. Perquè una cosa és tenir riquesa de vocabulari, i l’altra, pronunciar bé i utilitzar les regles sintàctiques correctament.

    De dissidents reals en conec ben pocs, l’Enric un d’ells. L’status quo és sociovergent, i en Espada, Ciudadanos, La Vanguardia, Duran i Lleida, entre d’altres, formen part d’aquest status quo.

    Per donar lliçons d’educació apliqui-se-la amb vostè mateix i no tracti al personal de “borregada interessada”, “xiringuito nacionalista”, “botifler”, o “depredació convergent”. I vostè no en té ni idea del bilingüisme, i aquest no és un argumentum ad hominem, és una veritat. I sí que es tracta de tenir raó, perquè una cosa són les opinions i l’altra el coneixement.

  7. “Volem dissidents, veu incòmodes, els necessitem?”

    Jo crec que no, ara comença a ser el moment de “tots a una”. No podem tenir un pais on es discuteixen les seves bases mínimes permanentment. Ja va sent hora d’una fase constituent.

    De tota manera, el discurs d’aquest senyor Espada no es pot qualificar de dissident, no sería capaç d’aportar res en un país més normal, on l’autoodi fos més aviat un assumpte a tractar al psiquiatra, i no tenirlo psicològicament normalitzat als diaris.

  8. Dissidents, incòmodes, provocadors, trangressors, gent que fa pensar… en el fons res més que pobres pedants que han de recargolar diàriament els seus cervellets per amollar alguna cagaradeta i donar-li projecció. Vells progres que ara van d’avançats perquè són antiprogres, però que conserven els mateixos tics imbècils i modernets dels que encara ho continuen sent sense màscara. Pobres idiotes que cada dia han de bastir un discurs “original” el qual, passats pocs anys, es revela com a perfectament banal, insubstancial i equivocat. Egolatres contents de ser-ho, cínics descarnats que consideren necessari “fer la seva aportació personal al món”, quan el món estaria molt millor sense ells. I concretament l’Espada, no mereix altra cosa que una bona surra.

  9. Estimada Maria:

    parlo habitualment dues llengües, canto i estimo la poesia de les dues (a més d’altres), i visc amb normalitat en un entorn que fa servir indistintament les dues…així, no soc bilingüe, no ho és el país? El que no soc és perfecte, i Catalunya no és el que era fa 100 anys.Si no acceptem els fets, no avançarem.
    També renego i penso de vegades en català, que no és la materna…la definició que vostè cita és terminològica, no del llenguatge popular: són dues accepcions diferents, IMHO.Gràcies pel seu rigor bibliogràfic, sincerament: em permetrà accedir a l’autoritat.

    Créixer amb més d’una llengua i entorn cultural deu ser una passada, i un avantatge evident per la vida adulta. Així m’ho sembla pels amics bilingües (amb perdó 🙂 que conec.Quant a la correcció de la llengua, és un dogma en el que no hi crec: crec en les parles, i crec que els organismes responsables de la “correcció” han de tenir l’orella ben parada per no viure i fomentar entelèquies afuncionals. De tota manera, el sr. Espada opina , com vosté (em sembla), que el bilingüisme és una càrrega, segons cita l’Enric al post que comentem.Em pregunto perquè, mentre escolto (sense entendre’l 🙂 a Mikel Laboa.

    Societat multiètnica = riquesa cultural: de debò no li sembla que la varietat suposa riquesa d’opcions, d’elecció, de possibilitats d’osmosi? De fa ja uns anys, tenim molt més accés a diferents menjars, músiques, parles,paisanatges …no és riquesa, això? Contacte humà i mescla, això no és riquesa? També suposa un pas enrera en altres coses, però el món és el que és … lluitarem contra el vent, ara?

    Dissidents: home, en referia al sr. Espada com a dissident del catalanisme políticament correcte que ens aclapara. El sr. Vila el conec només d’aquest post, encara no el puc jutjar.

    No al·ludia a cap membre d’aquest fòrum amb els meus exabruptes, abans apuntava als governants d’aquest país dels últims decennis. Començant per la renúncia al concert del sr. Roca, el del Partido Reformista, i acabant per la renovació de la concessió de les autopistes 1 mes abans de perdre el Govern.Amb la causa més noble es pot muntar un tinglado, no li sembla? I botifler és i serà qui deixa venut el seu país, per molt que s’embolcalli amb la bandera. Els membres d’aquest fòrum em semblen més radicals que els peperos disfressats de nacionalistes que són, al meu entendre, els corruptes de CiU.
    El sr. Vila assenyalava defectes físics del sr. Espada …això no és una mica …com dir-ho, infantil? No li cal, crec. I a vostè tampoc, però no li tinc en compte: entenc que puc estar provocant amb les meves opinions, tot i que sincerament tinc els mateixos objectius que vostès: viure en una terra lliure, que puguem dir nostra fins i tot els que vam néixer aquí (1970) i no ens vam assabentar on èrem fins molt més tard.

    Puc estar equivocat 🙂 Només escoltant altres veus podré aprendre quins són els meus errors. Gràcies per la seva llarga resposta.

  10. Uf, els comentaris de Tabarca i de Ciurana, no fan una mica de por? D’acord amb avançar junts, una veu forta i la resta, però d’aquí a no necessitar debat o contradicció … hi ha el perill del feixisme tan a prop (dintre de tots nosaltres, imagina’t si és a prop…)

    Quant al Ciurana no sé si contestar 🙂 potser després de l’Arcadi em tocarà a mi , rebre la surra …no, en serio, sr Ciurana,llegeixi’l: jo no hi estic d’acord en moooltes coses, però escriu molt bé, aquest home, i és força assenyat. No es pot desaprofitar, un cap així. O vostè només llegeix els que pensen com vostè?

    Protesta contra els patrocinadors: la cola del Nord val 4 euros la botella, al meu barri … així no farem país.

    Salut x tothom

  11. Benvolgut badoc,
    no acabo de veure que un comentari com el meu pugui fer por i, en canvi, no en faci el discurs del senyor Espada. I prefereixo no entrar en detalls.
    Miri, reconec que les persones que parlen amb els ulls mig tancats i amb aire de perdonavides em semblen ridículs. I si el senyor Espada és de veritat una persona intel·ligent, és a dir, si sap prendre un mínim de distància vers la seva persona i percebre’s amb certa objectivitat, s’adonarà ràpidament del papanatisme que desprèn la seva actitud.
    D’altra banda em sorprèn que vostè es pregunti perquè el senyor Espada veu el bilingüisme com una càrrega. Bé, a mi em sembla que és el discurs que ara queda “in” després de tocar els nassos no sé quants anys amb la llauna del bilingüisme. Quant a què el nostre home pugui dir coses assenyades no seré pas jo qui ho negaré. De fet, penso que molt probablement no hi ha en el món una sola persona que no hagi dit una cosa assenyada almenys un cop en la vida. Encara que només sigui per casualitat.

  12. Bò, començo a sospitar que aquells que tenen a la vora dels llavis la paraula feixista i titllen a qualsevol de feixista, li tenen por perque hi son massa aprop i han de lluitar continuament contra aquesta tendencia. O no saben ben bé lo que és, però li tenen por.
    Manera de treure-se’l de sobre? llençar-lo al de devant.

    Qualificaries la Revolució Francesa de moviment feixista? La revolució Russa? L’Independencia norda-mericana, i sudamericana? La reforma protestant? La caiguda del mur de Belín? La caiguda de l’appartheid?

    En tots aquests casos ha calgut deixar de discutir un cert moment i trencar la legalitat vigent.

  13. Miri, Badoc, A.Espada no em mereix cap respecte, es dedica a épater per que si, perque li demana el cos i li paguen. Li asseguro que si tinguessim un Chomsky que fes la punyeta al nacionalisme català o qualsevol altre corrent d’opinió important, sel respectaría, i hi podria haver un debat aprofitable.

    Perque no respecto a l’A.Espada? (i els de la seva escola). Perque es un pallasso que no expresa res, no aporta res, només s’aprofita d’un corrent popular, un estat d’anim, per comfirmarlo amb apariencia intelectual.

    De fet, encara estic esperant que surti algú que rebati el pensament i la praxis nacionalista des de l’honestitat intelectual i no des de la parcialitat d’uns interessos mes o menys inconfessables.

  14. La majoria dels belgues neerlandòfons parlen el neerlandés de forma diferent a com el parlen al nord de l’Escalda. Al igual que succeeix amb els francòfons respecte del francés de França (huitante per comptes de quatre-vingt, etc.). Això no obsta, sino que reforça, l’existència d’una realitat belga que dura des de Juli Cèsar o des de 1830, tant fa. De la mateixa manera que la majoria de catalans sabem parlar perfectament castellà, sense que això afecti a l’existència de Catalunya, encara que potser sí a la seva natura. Tornar al monolingüisme és impossible. A Catalunya, els monolingües catalans serien esclaus. La classe dirigent, bilingüe.

  15. Voldria denunciar la discriminació lingüística que sofreixen els nens catalans per estar obligats a aprendre el castellà com a segon idioma a l’escola. Els drets individuals dels petits així com dels seus pares es veuen conculcats en no poder triar com a segon idioma l’anglès o el xinès per exemple. És una manca de llibertat inacceptable i un intervencionisme atroç. Dic això amb tot el respecte envers els espanyols, no tinc res en contra d’ells, al contrari m’encanta la seva gent, tinc amics a Madrid i Saragossa i em sembla una gent molt simpàtica i autèntica. A vegades hi vaig de viatge i m’agrada moltíssim menjar “cochinillo”. És més, em sembla una gent molt vital amb l’orgull i passió que posen en les seves festes i tradicions, així com la vitalitat política que demostren amb els seus “pronunciamientos”. Madrid, sobretot, té una riquesa cultural que és una passada, principalment amb els seus museus amb unes obres magnífiques de primer ordre mundial com les de El Bosco, Dalí i Miró.
    “Ceci n’est pas une satire”

  16. ben escrit, vila, hi ha dies que millores.

    però, colta, per donar-li una puntada de peu al cul del de la cabra,
    no cal que apuntis als de la lligacama.

    apa, salut. [et perd el ressentiment, és una llàstima]

  17. Ostres Sandra, sembles sortida d’un pais normal.

    Yo crec que el perfil linguistic que convé, al hipotetic pais normal, es aquest:

    -català

    -castellà, anglès o francès, un dels tres, tothom obligat (el programa de Reagrupament exclou el francès, jo crec que es un error greu)

    -una 2ª llengua extr. optativa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s