El timbaler del bruc

Dedico els dos textos que segueixen als carallots que s’han cregut la llegenda del Timbaler del Bruc, i tot aquest mite caspós de la Catalunya espanyolíssima durant la guerra del francès. El primer és un informe del comissari general de la Baixa Catalunya, Hubert de Beaumont-Brivazac. L’escriu al duc de Rovigo, ministre de la polícia general de l’imperi, el 13 de febrer de 1813 i el trobareu a l’estudi de Max Canher, Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849), Ed. Ariel, Vol.II.

L’altre és una missiva que la Junta de Barcelona va enviar als diputats catalans de les Corts de Cadis el 1812. La trec d’una història de Barcelona de Felipe Fernández Armesto (Península, 2006), que no és de la corda catalanista, precisament. Tots dos papers deixen prou clar que la concepció catalana d’Espanya ha variat poc els últims segles i que la relació de Catalunya amb Madrid no ha deixat mai d’estar marcada pel principi del mal menor.

El text del comissari general traduït del francès:

“He escrit moltes vegades a Vostre Excel·lència sobre l’esperit dels catalans. Segueix sense variar. S’adapten a totes les circumstàncies, dolços com els anyells, quan nosaltres guanyem; ens ataquen furiosos com lleons quan patim un revés. Els Catalans no saben encara què volen. El més gran obstacle a la pacificació d’aquest país és el dubte sobre el seu futur. Seran espanyols? La majoria no ho volen; seran francesos? Hi hauria molts descontents. Esdevindran els catalans independents de totes les altres potències continentals? Això és el que els demana la vanitat, però els més previnguts, els més entesos, senten que són massa febles per formar sols un estat sobirà. Es pot ben dir que els catalans no saben què volen ni per quina causa es baten. Es pot treure partit d’aquesta fluctuació d’idees, d’aquesta indecisió: doneu als catalans un fantasma d’independència i la província serà pacificada ben aviat. Ells recorden a tothora que Carlemany va nomenar el primer Comte. Catalunya cada dia està més lluny d’Espanya. Les relacions comercials establertes amb el Rosselló deixen a entreveure un futur brillant per les riques produccions que dóna el sol d’aquesta bella província, on tot respira a indústria i a treball. El català és viu, brau, intrèpid i espiritual fins a l’excés, però el seu caracter independent el fa de maneres rudes, indòcil i amb tendència a la revolta.”

La Missiva de la Junta de Barcelona, encarregada de defensar la ciutat de les tropes Napoleòniques.

“Pues aunque hay que admitir que a la postre se producirían ventajas políticas uniformando los derechos y libertades de todos los reinos y principados de la monarquía, para que cuando pase la crisis no apareza como un cuerpo desmembrado, cuando se piensa en otra forma de solución plural, o cuando aparecen obstáculos insuperables para la aplicación de la saludable medida de la uniformidad, puede decirse entonces que Cataluña no sólo debe mantener sus actuales derechos y privilegios, sino además recuperar los que tuvo en los tiempos en que la augusta casa de Austria ocupaba el trono de España; poruqe los incalculables sacrificios que está haciendo en defensa de la Nación le dan derecho a recuperar prerrogativas; y sus extraordinarias muestras de lealtad y amor a su soberano deben bastar para borrar de las razones y los juicios hasta la última sombra de aquellos acontecimientos del pasado”.

Anuncis

6 pensaments sobre “El timbaler del bruc

  1. Gracies! Aquests dos textos ens deixen ben retratats. Segur que fa dos cents anys en Mas hauria tingut majoria absoluta sense baixar del cavall.

  2. Els catalans, irreductibles i acomodaticis. Hi ha coses que no canvien mai, si bé avui per raons demogràfiques, la nació està més amenaçada que mai abans.

  3. Si, també n’hi ha que diuen que el nostre pais es un accident a l’historia, una anomalía. (com si tots els paisos no fossin un accident).
    Som masa petits, un xoriçet entre dos llesques de pà. Només en un marc de col·laboració entre pobles i no confrontació com el que comença a dibuixar-se a Europa podrem subsistir.

  4. Veig que utilitzes el primer text com un gra de sorra més per a demostrar una -suposada- vida i continuitat del catalanisme en la població entre el terrabastall de 1714 i el rebrot que va significar la Renaixença. Crec que hauries de tenir en compte, més enllà de la hipotètica capacitat d’observació d’aquest comissari, quina era d’entrada la política de l’Administració napoleònica. El que jo veig precisament és el prejudici napoleònic de considerar, perque els fets no van acompanyar-ho de cap manera per molt que dolgui, que els catalans es sentien com a un poble sotmès dins Espanya. Els francesos creien que serien rebuts com a alliberadors i que es podrien guanyar a la població local amb facilitat precisament permetent-los recuperar alguns aspectes de la seva tradició política anorreada el 1714, i convertin Catalunya en un protectorat de l’Imperi francès (iniciativa que ja havia estat al cap de Richelieu cent cinquanta anys abans). Però no van ser així. El diagnòstic dels napoleònics era errat. Els catalans no ho volien de cap manera. Ni quan les coses les tenien més fàcils varen aconseguir generar un corrent de simpatia entre laa població. No hi havia un “criptocatalanisme” entre la població, no ens enganyem. Hi va haver Tomàs Puig i uns quants afrancesats catalanistes pero la immensa majoria no va moure un dit per aprofitar l’oportunitat que plantejava l’ocupació napoleònica. Veiem en canvi que va passar a Polònia. L’esperit de 1714 estava oblidat, el record de la Corona d’Aragó no va evocar res a ningú a cap dels seus antics territoris. D’acord en que l’evocació del Bruc, del setge de Girona, de la catalanitat de l’Agustina des de l’espanyolisme fa fàstic, però el catalanisme va brillar per la seva absència, tot i que alguns interessadament, des de fora, el patrocinaren. [Veig que hi eres allà a primera fila. Parlar de catalanisme és una mica anacrònic. Els dos textos parlen del mateix, del doble patriotisme, aquest, que encara arrosseguem. És el doble patriotisme i l’impotència que traspua que m’interessa. Tota manera entre Napoleó i Espanya, no m’estranya que triessin Espanya.]

  5. Vila: tu tampoc hi eres. Saps prou bé que podries també trobar moltes referències documentals de catalans de l’època que no presten la menor rellevancia als drets o institucions de catalunya. De fet, saps prou bé que aquestes referencies són excepcionals i pretén presentar´les “à la Bilbeny” com volent demostrar que s’ha bastit una història falsa.
    Fixa’t que el doble patriotisme pel que fa almenys al primer text no existeix. Només és una fantasia en mans d’uns administradors ocupants que tracten d’insuflar-lo per tal de debilitar la lleialtat al borbó, la tradició, etc. No hi ha tria entre Napoleó i Espanya; es a dir, no hi ha cap moment en que es presenti aquesta opció durant la guerra, ni cap minoria o majoria que així s’ho plantegi. Es una fal.lacia d’historiador. Diferent va ser el cas per exemple de l’època de Pau Clarís.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s