Espanyolades (Rac 1)

Estaran d’acord amb mi que el temps és un gran discriminador. Amb el temps, tot allò que té valor guanya categoria; la cosa de pa sucat amb oli, en canvi, es despinta i tard o d’hora surt la mona o el mico. Un detall que sempre m’ha cridat l’atenció d’Espanya és la facilitat amb què es creen gegants i la rapidesa amb què es tornen ridículs. És com si no hi hagués prou maquillatge o prou catifes al món per amagar la tara. En la imatge de l’estadista de les Azores enviant a prendre pel recte quatre peluts, hi ha resumida tota la història d’Espanya. Aznar o el Centinela de Occidente parlant amb veu de flauta. Aznar o Isabel la Catòlica més bruta que una guilla. Aznar o el rei esbroncant Chávez com una verdulera.  Un país és un sentit del gust defensat per un exèrcit. El bon gust és el resultat de l’harmonia que dóna la consistència, igual que el mal gust és la victòria de la feblesa i del complex. Quan es comprèn això, no cal explicar perquè l’estètica ha tingut molta menys importància a Espanya que l’exèrcit. Hi ha el gust castellà i hi ha el gust català. Ara: el mal gust espanyol no té límits. Per això no anem mai més enllà del mal menor. De la monarquia a la República, i d’Aznar a Zapatero. Contra l’heroi de Perejil, el Diàleg de Civilitzacions en mans d’un xarlatà, venedor de serpentines.

Advertisements

6 pensaments sobre “Espanyolades (Rac 1)

  1. Espanyolades com aquests toreros amb aquells trajos kitsch, barrocs, lluents, i ajustats que marquen unes espatlles estretes, uns tors petits, i unes cametes, que em fan esglaiar-me només de veure’ls. Uns toreros amb aquelles mitges de color fúcsia i calçats amb aquelles ballarines que els hi fan donar aquests saltirons damunt l’arena. Al costat d’ells, les drag-queens, els travestis, i les dones sentimentaloides dels films d’Almodóvar formen un conjunt ben consistent. Celebro que amb l’èxit d’aquest director s’hagi exportat aquesta estètica espanyola al món, estètica que reflecteix molt millor la manera de fer d’aquesta gent, que aquella messeta negra, rància, i fanàtica-catòlica de fa unes segles. El fanatisme persisteix però ara l’han colorejat amb aquells vermells i marrons sense matisos i l’estridència esdevé molt més aparent.

  2. exacte… tu, quan t’insulten, no els ensenyes el dit, no… amb el temps, ets tan llest (no seria la primera vegada que ho fas, for instance, amb el teu mestre de croquetes, i de cabres) que, primer, els felicites en públic… i després, et penges la medalla, ni que sigui en forma de comentari… oi que sí, santa llúcia del have you got in your mid the sistine chapel?. [Jo escric, no aspiro a representar ningú, ni molt menys ser president d’un Estat. Prou me’n guardaria.]

  3. Sou una colla de burgesos elitistes. Si, entesos, una personalitat més asiatica que europea, però, i que te la cultura catalana a oferir? a oferir al poble, vull dir. Estem fossilitzats en el moment d’abans la guerra civil i per això l’espanyolada, amb empentes, s’ha ficat a casa i tendeix a ocupar aquest nitxol. Estic parlant del mercat, però aviat serà una actitud general. Us molestaría baixar de tant en tant d’aquest paradís joseplanià i pensar en l’avui?

    • Ja hi toques, però o fas trampa perquè dius les coses a mitges o no has llegit El nostre heroi Josep Pla que justament explica això que tant t’escandalitza. L’absència del pensament català del mercat no és desídia elitista, sinó el resultat del combat continu d’Espanya per mantenir-nos en el gueto i la prova irrefutable que som un país ocupat. Paradís Joseplanià? D’on ho has tret aixó? L’obra de Pla no és escapisme, conxo, sinó esforç titànic per fer mitja amb el país, fer-se entenedor, per plantar la llavor de la Catalunya triomfant que vindrà. A més em sembla del tot correcte que es mitifiqui el país dels anys trenta. És el moment de màxima potencia contemporània d’expressió de la Catalunya catalana. Amb tota la precarietat que es vulgui és la nostra edat d’or.

      Però és que l’Enric no és ni un nostàlgic ni un esteta, sinó que escriu pensant en l’avui –i justament i ves per on, perquè serà que el van fer fora de l’AVUI-. A recordar la frase final de El nostre heroi que escric de memòria “Adéu, Pla gracies pel que m’has ensenyat, ara comprovaré si les ales que tinc serveixen per volar o són de cartró”

      • Això del pais ocupat, mira, si penses en termes de confrontació de dues civilitzacions, estàs en els llims. El pais s’ha adaptat, i hi ha hagut una aculturació irreversible. Ocupat era als anys 40, ara es una altra cosa, un nou estadi resultat de la readaptació a les circumstancies.

        No es pot dir que sigui un pais ocupat, però tantmateix els mecanismes de dominació son els mateixos, i els mitjans més eficaços. Qui li diria a en Franco que podría disposar d’una cosa com Telecinco a la llar de cada català?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s