La llibertat i el català (Catalunya Oberta)

Benvolgut Sr. Córdoba,

Li responc en la llengua de Cervantes, com vostè m’ha demanat, convençut que així m’entendrà fins i tot millor que si li escric en anglès, idioma que celebro que domini. Li he de dir que a mi també em resulten dignes d’estudi actituds com la seva o la del programa en el qual em va escoltar. Entenc que el català desperti, a Espanya, un interès folclòric considerable i que els polítics i els mitjans de comunicació mirin de guanyar-se les garrofes. Jo sóc sensible a l’audiència, no es pensi. Sóc conscient que la gent necessita oblidar les seves preocupacions i tenir algun ase dels cops a mà per apujar-se l’autoestima i desfogar la mala llet. Però comprenent això ben cristianament, sàpiga que aquesta carta és l’última concessió que faig a discutir el tema.

Per començar m’agradaria que repassés el vocabulari del seu correu i el vocabulari del conductor del programa que em feia les preguntes. Hi ha dues paraules que dominen i que trobo tendencioses o, de fet, un insult encobert. Vostè em demana que tingui l’amabilitat de respondre el seu “humil i discret correu” però abans s’ha apropiat de dos conceptes que m’obliguen a justificar-me: exclusió i llibertat. Vostè fa veure que em vol entendre però en realitat m’ataca, igual que el conductor del programa vostè no pregunta per saber sinó per refermar-se en les seves opinions. Per tant, no esperi que li dediqui gaire temps.

Hi ha un altre detall: vostè parla de llibertat però em demana que li escrigui en castellà com si la delicadesa i la bona educació no l’obliguessin a vostè, que al capdavall és qui diu tenir interès en allò que jo li pugui dir, a fer l’esforç de traducció que jo ara estic fent. Ni que fos per aquest motiu ja estarien justificades les lleis de protecció del català. No es pot obligar la gent a triar entre ser maleducada o haver d’anar contra els seus propis interessos. Si hi pensa, veurà que és exactament contra aquesta mateixa mena d’abusos que es fan les lleis de la propietat. La funció de les lleis és assegurar una convivència que premiï l’esforç individual i no la mandra o la força cega del col·lectiu; les lleis del català es fan amb aquest esperit. Es fan perquè jo no hagi d’oblidar el castellà per poder viure tranquil en la meva llengua.

Així mateix, vostè apel·la a l’esperit liberal però igual que el conductor del programa obvia que les nostres lleis les aprova un parlament democràtic. Parla de la Constitució, però obvia que fins ara la política lingüística ha estat sistemàticament refrendada per les sentències dels tribunals, i que, siguem clar, de fet és fruit d’uns pactes, igual que Gibraltar.

Com volen que em prengui seriosament les seves apel·lacions a la llibertat si destil·len el mateix menyspreu que expliquen el nefast currículum que el castellà té a Catalunya? El liberalisme és més que una paraula, és una actitud. En comptes de plantejar els problemes en termes insultants, mirin de guanyar unes eleccions a Catalunya. O encara més, facint-se aquesta pregunta: per què el català continua viu?

Després de dos segles de censura reial i de tres més proscrit per llei; després de dues dictadures feixistes i de diversos allaus immigratoris que haurien resultat definitius en qualsevol país i que encara s’intenten utilitzar políticament, la cultura catalana hauria de ser una cosa residual i, en canvi, continua sent l’eix vertebrador del pensament a Catalunya.

On és el misteri? El misteri és la realitat. La realitat és interpretable però fins i tot els ases, quan topen amb un mur, canvien de camí. No el fa rumiar que els socialistes catalans hagin acabat defensant un Estatut on s’estableix el deure de saber el català després de passar-se anys fent el mateix discurs de la llibertat i l’exclusió que fa vostè? Senyor meu, el català no és només una riquesa per Catalunya, és la base de la seva riquesa i del seu progrés, igual que el castellà ho és per a la resta d’Espanya. Pel mateix motiu que la Constitució espanyola estableix el deure de saber castellà, a Catalunya hem establert el deure de saber català. Si la seva llibertat com espanyol és que jo sàpiga castellà, la meva llibertat com a català passa pel fet que vostè no vingui a Catalunya sense aprendre el meu idioma.

La insistència a parlar d’exclusió i les comparacions que s’estableixen entre Franco i la Generalitat són d’un cinisme tan gastat com el tòpic que les llengues serveixen per comunicar-se. No s’exclou ningú pel fet de ser castellanoparlant, sinó pel fet de no fer l’esforç d’aprendre català. Per què els catalanoparlants hem de ser bilingües i els castellanoparlants no? Jo no hauria triat mai aprendre el castellà de segona llengua, i no en faig drama. El drama és que vostè es pensi que el seu temps val més que el meu, que la seva sensibilitat mereix més respecte que la meva; el drama és conviure amb una cultura tan petulant i invasiva. A mi, senyor, la cultura espanyola no m’ha ensenyat gairebé res que no tingui a veure amb barra i la testosterona. Totes les lliçons de llibertat i de tolerància les porto apreses dels pares i dels avis, és a dir, me les ha ensenyat la meva cultura, que és la catalana.

A l’universitat, que era el tema que ens ocupa, cada professor pot donar les classes en l’idioma que vulgui. No obstant, és lògic que protegim els interessos del país demanant als professors que aprenguin l’idioma nacional. Catalunya té una tradició acadèmica i cultural que no es pot ignorar; no per motius de trompeta i bandereta, sinó perquè és la que ha donat les millors aportacions al país, a l’Estat i al món. Si agafa les figures que ha donat Catalunya veurà que totes bevien (en la mesura que Espanya ho va permetre) de la cultura catalana. Com ja deu saber, excepte els genis, que mengen apart i viuen d’acord amb sistemes de valors originals, la gent corrent necessita inscriure’s en tradicions culturals per fer alguna cosa de profit. Malgrat els obstacles, la tradició forta a Catalunya és la catalana. Això és així perquè la cultura que històricament ens ha fet provincians ha estat l’espanyola. Això és així perquè la gran majoria dels catalans veuen Barcelona com la capital d’un país i no pas d’una província. Per això la gent vota partits que defensen el català -tan se val quina llengua parli a casa- i per això és lògic que els professors universitaris el sàpiguen.

És molt senzill. Si les llengües només servissin per comunicar-se, ens comunicaríem per gestos, com els micos. Les llengües són el vehicle de la intel·ligència i, per tant, una eina que refina les persones i els països. Les llengües recullen una experiència destil·lada pels parlants de més talent d’un territori al llarg de les generacions, i això no és un patrimoni estètic o sentimental, ni un quadre que canvies de paret. Les llengües tenen un valor econòmic decisiu perquè vinculen la feinada que costa aportar alguna cosa al món a la comunitat que promou aquest esforç. Sense el català no s’explica per què hi ha més espanyols que volen venir a Catalunya a estudiar que no pas catalans que volen anar a d’altres universitats de l’Estat. Si fos pel clima, tots aniríem a Mallorca. Per tant no pateixi tant per la qualitat de les nostres universitats. Aprendre una llengua no ha fet mai mal a ningú, ni tant sols una llengua com la catalana, tan menyspreada per un Estat de currículum tan brillant com l’espanyol.

Cordialment,

Enric Vila

.

Pels amants de la gresca, he rebut aquest complement.

JUDICI CONTRA EL CATALÀ

El passat 3 de setembre al matí jo, Àngels Monera, i la meva família
vam perdre un vol a l’aeroport de Girona en direcció a l’Alguer. El
motiu és que vam gosar adreçar-nos als guàrdies civils en català. La
seva actitud prepotent i de menyspreu cap a la llengua i la nostra
insistència en que teníem el dret d’usar-la, va suposar la meva
retenció a les dependències de la Guardia Civil dins l’aeroport. Allà,
a més de constatar que a l’aeroport de Girona es deu poder parlar
qualsevol llengua menys la nostra, vaig ser interrogada sobre
geografia i filologia política, -Reconoce Vd. que Gerona està en
España?-, -Reconoce Vd. que el español és la lengua oficial de
España?- i quan finalment em van deixar anar, sense que hagués signat
res ni m’haguessin informat en cap moment que em denunciarien, el vol
estava tancat i ens vam quedar a terra.

Vam haver de passar tot el dia a l’aeroport, comprar nous passatges a
una destinació molt allunyada de l’Alguer, la ciutat de Càller, a
l’altre punta de Sardenya, pagar una nit d’hotel -vam arribar a les 11
de la nit-, i llogar un cotxe per desplaçar-nos a l’Alguer, on teníem
reservada una habitació que també vam haver de pagar.

En tornar a casa, vam denunciar-ho a alguns mitjans i a la Secretaria
de Política Lingüística. Potser com a resposta a això, he rebut una
citació com a acusada en un judici que tindrà lloc dilluns que ve a
Santa Coloma de Farners. Es tracta d’un judici de faltes per
“desordenes públicos”.

Lloc: Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3
Ctra. Sant Hilari, s/n Sta. Coloma de Farners

Data: 22 de Febrer del 2009 a les 10:45 hores

Us agrairem que feu difussió d’aquest cas per ajudar a que situacions
com aquesta, per desgràcia encara massa freqüents, deixin de produïr-
se.

Gràcies per endavant, Àngels Monera

Anuncis

12 pensaments sobre “La llibertat i el català (Catalunya Oberta)

  1. Benvolgut Enric, no t’esforcis. Això d’intentar explicar-los als espanyols allò que és obvi, referent a la llengua catalana i als desgraciats que insistim en parlar-la, és picar ferro fred. O com diuen els anglesos és un wombat: waste of money, brains and time.

    Cordialment,
    Sebastià

  2. El teu article és brillant tot i que crec té un punt feble. Quan dius que hi ha més estudiants de la resta d’Espanya que venen a estudiar a Catalunya que al revés, potser no has tingut en compte que grosso modo hi ha un català per sis o set espanyols a Espanya. Gent com el Sr. Córdoba només busquen la infàmia i detalls com aquest quan puguin potser te’l retreuran.

    Salut

  3. Estic d’acord amb el Sebastià. Prou de pedagogia o d’haver de defensar obvietats. És esgotador i ens allunya d’allò realment important. Enric, volem més llibres teus analitzant els nostres herois i pallassos, no perdis el temps amb els espanyols. Salvador, gràcies per l’expressió wombat, no la coneixia i és ben divertida!

  4. Hola a tothom.
    Us aconsello que aneu a denunciar el cas als mitjans de comunicació (premsa, ràdio, etc). Feu una nota de premsa o truqueu algun periodista que conegueu a la demarcació de Girona.
    Us afegeixo que el subdelegat del Govern central a Girona és en Francesc Francisco-Busquets (PSC), i com a tal, és el responsable final de les Fuerzas de Seguridad del Estado en la provincia de Gerona (CNP i Guàrdia Civil).
    I per què dic això? perquè a cap polític li agrada sortir als diaris embolicat en merders… Recordeu que cal lligar a nivell periodístic el triangle Subdelegat-guàrdia civil-atacs i menyspreus al català.
    Sort!!!

  5. Fa molts anys, Cuadernos para el diálogo va editar un número especial per a “cultures perifèriques” (del seu centre). En l’apartat literari, una sèrie d’escriptors i pensadors responien un petit qüestionari. Una de les preguntes era “¿Porque escribe Usted en catalán/gallego/vasco?”.
    Bé, Salvador Espriu, poeta i home meticulós, va desgranar paràgraf rere paràgraf i amb una lògica esclafant allò de la llengua materna, la naturalitat, les Homilies d’Organyà, les cròniques medievals, Narcís Oller i la repressió franquista. Joan Fuster, càustic assagista valencià, va ser més directe: “Porque me da la gana”. És hora que passem de la pedagogia eixorca a la “voluntat fusteriana”.

  6. Jo no tinc cap versió, per tant la meva no pot ser dubtosa. El que tinc, com dic, és una opinió, que podrà ser més o menys encertada, però no dubtosa. La versió dubtosa és la de la Sra. Àngels Monera, perquè pertany a un grup de gent dubtosa, maliciosa i fanàtica.

    Certament, cal una mica més d’esforç, especialment si es pretén sermonejar.

    No li escric per a que ho publiqui, sinó per a que se li baixin els fums. [Gràcies, gràcies. L’afegiré a la llista de medicaments]

  7. Sobre la carta de resposta, francament, no tan sols està meravellosament construida sino que m’ha emocionat, on parles de la educacio trasnmesa pels teus pares i avis; m’he sentit com tú orgullós d’aquesta herencia. Gracies de tot cor.

  8. Per cert, la senyora Monera ha estat efectivament condemnada pel Jutge de Santa Coloma de Farners per una falta de respecte a l’autoritat. Es considera acreditat que sense provocació prèvia va començar a anomenar “franquistes” als guàrdies civils que hi havien acudit alertats per un vigilant de seguretat. Ara podríem considerar el jutge de Sta. Coloma un altre franquista, malgrat celebrar el judici en català. Potser es diu Miguel, i això ja el desacredita. O almenys el fa sospitós.

  9. Retroenllaç: La llibertat i el català (Un article repetit) « Enric Vila

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s