Viure de crèdit (Catalunya Oberta)

Hola Joan,

Ja sóc aquí. Vaig arribar dilluns. Volia anar a veure El cónsul de Sodoma, aquesta pel·lícula sobre Gil de Biedma que ha fet tan soroll, però em vaig trobar els cinemes tancats. Com saps, a mi Biedma m’agrada d’aquella manera. Trobo que és un poeta per gent que es mira el mirall amb cara de pena 10 vegades al dia. La seva poesia és el bell reflex de la depressió que segueix l’eufòria del saqueig: Barcelona-Manila, ciutats famoses pel paper dels militars i dels bordells. Alguns amics del poeta s’han ofès perquè el film no el deixa prou bé. Suposo que esperaven una epifania sobre la tragèdia de l’homosexual reprimit per la dictadura. A mi ja m’està bé que s’ofenguin. Ja és hora que els ultratjats no siguem sempre els mateixos. Biedma: t’estimo molt, quan em sentia un miserable et llegia, però que et bombin. I sobretot que bombin als Senyors del Cinema.

La llei del cinema serà el gran èxit del tripartit. Tot el que soscavi els monopolis franquistes és un mèrit que cal reconèixer, i utilitzo el franquisme com el cim d’una política, esclar. Ja sé que no tota la culpa és d’Espanya. Però l’autocrítica ja la faré a casa, ho vaig decidir després de veure la diferència de criteris amb què es rebien els llibres de Pla i de Companys. Per cert, vas llegir l’article sobre Pla i les “centrals atòmiques”? Sempre que els espanyols ens volen prendre el pèl citen a Pla, em recorda aquell aforisme: “Citar algú és el primer pas per convertir-lo en un mico.” De fet, per això li vaig fer un homenatge. I vas veure com rematava l’article el nostre estilós columnista? “El proyecto atómico ampurdanés habría cambiado la historia de Catalunya”. Si se t’acut una idea més petita de Catalunya i de la història ja m’ho faràs saber.

Tal com està organitzat el casino, el debat no dóna per més. Tot es juga entre el petitisme dels apoltronats i la ingenuïtat dels peluts de les enganxines verdes amb un sol i la inscripció: Nuclears, no gràcies. Tenint en compte la política que s’ha fet a la Costa Brava no hauria vingut d’una central nuclear. En canvi, la llei del cinema és una novetat. Reforçarà la llengua dels homes que han donat més talent i més amor al país. Recuperar el múscul lingüístic és el primer pas per agafar consistència. Els catalans tenim un problema d’inconsistència, però la primera inconsistència és creure que som el país que té més inútils per habitant. Et penses que a Anglaterra no estan esverats amb la barra dels polítics i el gruix d’empleats que es passen el dia parlant de solidaritat i no aixequen una palla de terra? Els dilluns i els divendres els senyors de la City i les oficines del govern es fan un tip de rebre emails de treballadors i funcionaris malalts. L’email ha sigut un invent perquè evita als assalariats la molèstia d’haver de sonar convincents, i als amos, la incomoditat de fer-se els tontos. Les webs també donen per molt: ara n’hi ha una que recull quartos per denunciar Blair davant del Tribunal de la Haia per crims contra la humanitat.

Amb això vull dir que la diferència mai no la marca l’estupidesa, sinó el talent i les facilitats que l’entorn dóna a les persones per desenvolupar-lo. A Londres o París l’estructura t’ajuda, et salven les victòries heretades, igual que a mi em va salvar l’esforç dels meus pares i a tu t’ha salvat l’esforç dels teus. D’on t’ha vingut sinó aquesta segona oportunitat? Tenim el deure de defensar el nostre món perquè els que vinguin darrera ho tinguin més fàcil. Ara els anglesos debaten si volen ser “una potència de primer ordre o un país com Itàlia o Espanya”. S’han quedat sense diners i el govern vol retallar les despeses militars. El públic pressiona perquè es retirin les tropes d’Afganistan sense pensar que si tanquen l’exèrcit a casa acabaran veient la televisió xinesa. Els americans tenen un problema semblant. Obama vol avortar un projecte per anar a la lluna i destinar el pressupost a sanitat. El problema és que els xinesos i els indis no dormen i, com recorda el The Times, perdre la cursa dels estels a la llarga restarà molts més diners a la sanitat americana de la que ara es guanyaran.

“We choose to go to the moon and do the other things not because they are easy, but because they are hard”. Kennedy tenia raó: no tot el que val la pena es pot justificar en beneficis immediats. Aplicat al món nostre d’ambicions microscòpiques això vol dir que o bé fas la llei del cinema i d’altres coses o després no t’estranyi que La Vanguardia sembli La Voz de Castilla. Totes les ciutats importants tenen la seva llengua, i la fan valdre. Les llengües no serveixen només per comunicar-se. Ens podríem comunicar per signes. Les llengües forgen mercats i sistemes d’interessos i reverteixen l’esforç que cal per aixecar el llistó de la intel·ligència al territori que les cultiva. Per això, a les biblioteques de l’Instituto Cervantes, Pla hi té una posició marginalíssima, d’escriptor folklòric. I per això la professora d’anglès m’esbroncava quan, enlloc de dir una paraula anglesa, deia el seu equivalent nordamericà.

Barcelona no és Dublín 1900, on Joyce deia que voler ressucitar el gaèlic era com voler ressucitar una mòmia egipcia. En canvi, sí que és Dublín 1900 pel que fa a l’ambient de ciutat ocupada que l’escriptor descriu a la seva obra. Passeja’t per la web citymayors.com. La davallada de Barcelona contrasta amb la importància que es dóna a la seva marca i els seus actius. En marca i possibilitats, els estudis situen la nostra capital darrera de París i Londres. Això es palpa a les converses i a les llibreries d’Anglaterra. És lògic perquè, ara que a Europa no hi ha guerres, els economistes consideren el pòsit cultural de les ciutats un valor en alça juntament amb el clima i l’esperit bohemi. La gent de talent, diuen, busca l’equilibri entre l’hedonisme i el caliu de les arrels, i tot això ho tenim. En teoria som l’hòstia. A la pràctica potser portem massa temps saquejant l’herència del modernisme i del noucentisme. Per això en els rànquings de toca pela només assolim un lloc destacat entre les ciutats més cares. En les llistes importants tot és baixar estrepitosament -a favor de la capital d’Espanya.

I bé: l’altre dia vaig veure que uns quants amics us aferràveu a una frase de Mossèn Ballarín: “La llibertat és saber dolorosament, pacíficament, silenciosament, que els nostres no arribaran mai. Però que els esperarem sempre”. I una merda (i que em perdoni el mossèn). La llibertat és assumir que “els nostres” som nosaltres. I la resta és transcendentalisme sòrdid de nen malcriat com el de Gil de Biedma, que fa bo de llegir mentre t’empasses les pastilles del psiquiatre.

Estudia molt i saluda la tortuga de l’Ateneu. Aviat us vindré a veure.

Enric

Advertisements

11 pensaments sobre “Viure de crèdit (Catalunya Oberta)

  1. Enric, no acabo de compartir el judici que fas d’això d’en Pla i l'”energia atòmica”. No ens ho podem mirar amb ulls d’avui, ho hem de fer amb els del moment i aleshores aquella proposta segurament era a l’avantguarda del pensament en matèria d’energia i per tant de possibilitats de desenvolupament de país. Un país són també les seves infraestructures; sense elles, seríem a la selva. La comparació amb França és brutal: ens abastim de les seves nuclears, si petessinn lleparíem igual que ells -de moment, cap ho ha fet-, però els beneficis econòmics els fan ells. No estic dient que avui hàgim de posar més nuclears, perquè a banda de tot el que avui sabem de l’energia nuclear cal dir que les reserves d’urani -almenys les conegudes avui- són tan o més limitades que les de petroli, de manera que no són solució definitiva de res, però si s’analitza amb la mentalitat de l’època era una visió extraordinàriament avançada i ambiciosa per al país -crec jo, vaja….-. I un darrer comentari que en Juliana no esmenta: a banda d’especuladors immobiliaris, etc, etc, la central va anar a les terres de l’Ebre perquè el cabal del riu Ter era insuficient per a la refrigeració d’una central nuclear, i més quan ja estava decidit que el Ter seria la principal font de l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir, que la pràctica totalitat del cabal en anys normals quedava segrestat per a sostenir el creixement demogràfic de la Catalunya metropolitana. La decisió va ser que l’aigua del Ter servís per al desenvolupament de Barcelona i rodalies i que l’aigua del riu Ebre, encara no minvada pels aberrants regadius de Monegros, refrigerés les centrals atòmiques.

    [Lluís no sé on no estem d’acord. Jo només dic que el debat es fa en termes de gran frivolitat i covardia intel·lectual. Potser no he estat prou clar. Jo no estic ni a favor ni en contra de les centrals, el problema és que un país que només sap fonamentar les centrals amb enganxines i mòmies no està preparat ni per jugar amb mistos ]

  2. Ets un crac Enric. Que se’m perdoni, però sempre he pensat que si afegeixes un gest un poc amanerat a la lectura dels versos del Gil de Biedma de seguida sembla que estiguis llegint una cosa rotllo Antonio Gala. Per cert que al suplement cultural de La Vanguardia de dimecres, l’autor de la biografia en que s’inspira El consul de Sodoma posa a parir a Joan de Sagarra. És molt graciós (entre altres coses li diu “el nen”).

    Els espanyols estirant-se els cabells en ple atac de gelosia per la propietat del que Catalunya ha aportat de bo a la cultura espanyola per viure de renda.

  3. Ei Enric, no, que em semblava que això ho descrivies com una feblesa de Pla, quan jo en realitat trobo que concorda amb la tesi del teu llibre i la reforça: Pla tenia Catalunya al cap i treballava per fer-la prosperar de nou. Aquesta idea que avui ens pot semblar folla, en realitat era la idea més avançada possible del seu temps (excepte anar a la Lluna, potser!) i en Pla la volia per Catalunya. Trobo molt meritori per part d’ell que, en solitari i des d’un racó de país, seguís rumiant en com fer-ho situar-lo al nivell dels nostres pròspers veïns del nord. Trobo que això sol ja mereix un gran respecte, un motiu més que s’afegeix als molts que expliques en el llibre. Salut!

  4. hola Enric,
    estic contenta que siguis aquí, és per quedar-te?
    no deixo ni un dia d’entrar al teu blog, és el que m’agrada més de tots els que llegeixo. Endavant

  5. No hi ha res com tenir la paella pel mànec i no haver-la de fer servir. Efectivament, mentre la generació dels nostres pares feien discursos pacifistes pancartistes (perquè sí pares, d’enemics sempre n’hi hauran, i com més poderós, més enemics), els americans desenvolupaven la cursa armamentística amb els seus míssils basats en la tecnologia alemanya del von Braun, mantenint així als seus enemics ben quietets i calladets. Aquest sí que és un pacifisme intel.ligent. En el nostre cas, no es tracta de fer “rocket science” però podríem començar per ser una mica estrategs per una vegada, i la llei del cinema, ha estat un molt bon començament. Si aquesta mateixa llei hagués estat promoguda per un CIU al govern, només hauria obtingut el suport d’ERC, i els del PSC haurien fet el mateix paper dels “ciudadanos”.

    Per cert, has llegit avui l’article del també admirat López-Tena? Esteu liderant un gran canvi en la història catalana amb el vostre discurs.

  6. Hola Enric, ben tornat!
    potser si que serà una gran victòria del Tripartit “la llei del cinema”, potser si.
    Tot i així crec que encara som víctimes del franquisme. Doblar películes al català, no deixar de ser la versió catalana de la idea franquista de voler que el Gregory Peck parlés en castellà.
    Jo el que vull és sentir és la Mònica Belucci en versió original a “Malena”, la Diane Lane cridant boja de passió a “Unfaithful”, o a la Julia Roberts riguent amb aquell tros de boca a “Erin Brockovich”, …… Quan resulta que les tres són doblades per la Mercè Montalà (tremenda professional) i mare de la preciosa, guapíssima i tremenda Irene (actriu catalana de molt futur!!)
    Ara, obviament, prefereixo sentir els dobladors catalans que els castellans. Prefeixo anar a veure cinema en català, que no en castellà. Vull que aquest negoci també es quedi a casa!

  7. gi, tens raó: l’ideal és la versió original amb subtítols, que porta l’avantatge que vas aprenent l’idioma; de fet seria la manera més democràtica i barata de millorar el nivell d’anglès dels catalans. Però bé, hi ha aquesta inèrcia dobladora i també que molts catalans no han tingut la sort d’aprendre altres idiomes. Ara bé referent a la canalla, com que no saben llegir, a tot arreu d’Europa els hi doblen les pel.lícules al seu idioma local. Per cert, a Flandes (6 M) i als Països Baixos (16 M), les pel.lícules de Walt Disney es troben doblades al flamenc i al neerlandès, quan són el mateix idioma! (és com si a Catalunya doblessin al català estàndard i al de ponent o valencià). Tinc entès que els de Walt Disney tenen la filial espanyola a Madrid, i crec que d’aquí ve el problema (els entesos podran corregir-me si el que implico no és cert). I ja sabeu l’important que són aquests anys de la infància per a construir la identitat d’una persona, amb la seva llengua i territori.

    Una idea: per assegurar l’èxit comercial que diuen que no té el doblar al català, podrien fer doblar els dibuixos animats amb la col.laboració de la gent respectable del país: per ex. el Jordi Pujol podria fer de rei lleó, en Lluis Llach de trobador, etc.

  8. La veu de Robert Shaw a Tiburon, doblada al castellà, La veu de John Waine a Rio Rojo, doblada al castellà, La veu de Steve Mc Queen a la Gran Evasion, doblada al castellà….com he disfrutat amb aquestes veus! L’art del doblatge és sublim., si no coneixes l’idioma, el doblatge ben fet és sublim, i la versió original amb les lletrotes a la pantalla, una cosa per verduleres histèriques com algunes que entren per aquí. I per acabar, el doblatge en català tb presenta algunes joies, és clar.

  9. Hola Enric, jo l’altre dia vaig llegir l’article d’en Pla i els Srs. de La Vanguardia no van voler publicar el meu comentari al respecte, suposo que no encaixava amb l’actual línia pro-nuclear d’aquest diari. Bàsicament deia que ja cansa que es tracti tothom que s’oposa a l’expansió de l’energia nuclear de ludita, enemic del progrès i ecologista radical, ni aquesta energia representa el progrés (potser si que ho feia en temps de Pla), ni existeix el risc zero (ni aqui ni a Xernobil), per molt preparats que estiguin els proessionals que ho maneguen, menys quan parlem d’horitzons temporals de milers d’anys. Quan sento dir que “avui en dia no hi ha risc” no puc evitar pensar en els que deien que el Titanic era insubmergible o que el preu dels pisos mai baixa…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s