Lluny del galliner (Catalunya Oberta)

Estimada Àstrid,

Aquesta és l’última carta que puc escriure des de Londres (ohhhh). Tu sempre em dius que les dones sou princeses i que els gestos gratuïts dels homes els necessiteu com les flors l’aigua per viure. Deixa’m quedar com un gentleman abans de tornar a Barcelona. Digues als teus pretendents que no s’alarmin, explica’ls que la carta és un d’aquests gestos estètics que les senyores que s’ho mereixen inspiren als senyors que valen la pena. Les converses de mascles, a més, s’han tornat difícils. A Catalunya tothom viu amb els sentiments a flor de pell però molt lluny dels altres. La banalitat és l’única matèria de conversa que s’accepta -com sol passar en els guettos. Per tant, jo ara em poso a escriure les meves ruqueries i tu fes com les parisenques, que són les reines en l’art de fingir interès, mentre pensen en una altra cosa.

Com saps, els mesos que he estat aquí m’he fet un tip de rumiar. He pres notes sobre el que he vist i he llegit molt. Els diaris són intel·ligents, fins i tot a tu t’agradarien. En treuries pasta de novel·la, hi trobaries vides marcades per l’atzar i debats morals autèntics, basats en casos individuals. Als diaris no hi surt qualsevol, has d’haver patit com una bèstia o ser molt important per aparèixer-hi. Els debats polítics tenen volada. Sobretot, es parla de la Xina. Es diu que els xinesos marcaran el segle XXI igual que els nordamericans van marcar el segle XX. Sembla que a la Xina les ciutats comencen a fer aquella pudor de nou de trinca que els Estats Units feien tot just fa un segle. Que et semblaria un món a la mida dels xinesos? La setmana passada la professora d’anglès ens va demanar que presentéssim a la classe algun tema que ens “apassionés” i l’estudiant xinès va estar dos dies dubtant entre dos temes: els dinosaures i els virus. Tu diràs: és biòleg, doncs és economista. És un economista apassionat per l’extinció dels dinosaures i la capacitat mortífera dels virus. Em temo que en un món a la mida dels xinesos el friquisme i l’angoixa augmentarien encara més, no trobes?

El món ens necessita. El món ens necessita i nosaltres necessitem el món. Si l’estada a Londres m’ha servit d’alguna cosa és per veure que Catalunya no la salvarem quedant-nos a casa. Cal sortir fora. No només per conèixer d’altres maneres de fer i per donar-nos a conèixer; sobretot per descobrir-nos a nosaltres mateixos! Per escoltar la nostra veu una mica reposadament. A Espanya tothom crida. He quedat parat de la quantitat de soroll que suportem. Cal sortir del galliner o, si més no, viure-hi amb un peu a fora, buscar un espai de transició que ens relacioni amb la vida sense passar per les ofenses de Madrid ni els nostres traumes. La primera cosa que cal aprendre és a viure separat. Quan algú et parla de molt a prop, llançant-te capellans, perds la perspectiva i la capacitat de pensar positivament. És igual que quan estimes molt una cosa o tens por de perdre-la, corres el perill de matar-la tu mateix. Em fa l’efecte que rebaixant el nivell d’excitació, ens queixaríem menys i treballaríem més.

Tot plegat és molt senzill. Si tens un ull de poll, evitaràs passar pels llocs on te’l trepitgen o, si jugues un partit, punyeta, deixa estar el penalty injust, oblida els cracs lesionats i estigues per la pilota. Un país és un punt de partida. Viure dels èxits dels teus avantpassats és gairebé tan patètic com viure de les seves derrotes. Un país ha de ser un estímul, no un quadre per emmarcar. És bo saber que Flandes i el Quebec tenen unes seus precioses, a Londres, amb unes grans banderes penjant enmig del carrer, i que nosaltres només hi tenim un despatxet. És bo saber que n’hi hauria prou amb la vaixella de l’ambaixada espanyola per pagar les nostres delegacions. És bo saber que l’Instituto Cervantes té la seu en una gran casa luxosa mentre l’Institut Ramon Llull passa amb una taula i un ordinador ambulant. (Per cert: diuen que els cursos de català no interessen però has de contractar un detectiu per saber quan els comencen.) Tot això és important dir-ho, però encara és més important de dir que no he trobat cap català servint en les cadenes de menjar ràpid  -igual que no hi he trobat suïssos, francesos o alemanys. En canvi, hi he trobat força espanyols, i dependents d’altres països amb estat. Haver nascut a Catalunya també deu tenir alguna avantatge, pregunto.

Sempre que algú em diu que som uns perdedors penso que ho diu per ell. Un país és un sentit del gust defensat per un exèrcit. Aquesta frase a Catalunya pot sobtar, però aquí l’he provada i ningú no me la discuteix. I bé: quants països sense exèrcit des de fa com a mínim tres cents anys tenen el nostre potencial? Després de tantes bufetades encara hi som. Tenim una experiència a explotar i un sentit del gust per exportar. He llegit el japonès Kenichi Ohmae, que parla de la decadència dels Estats nació i del futur de les regions-estat, entre les quals cita “the Languedoc-Roussillon region, centered on Tolouse, with its tight linkages with Catalonia”. També he llegit el gurú aquest nord americà, el Richard Florida, i he vist el seu mapa basat en l’activitat lumínica. Saps que ens situa al centre d’una de les quaranta “megaregions” megaplenes de talent que diu que han de protagonitzar el futur? No diries mai amb quin espai coincideix el territori de què parlen tots dos: amb el que August Rafanell descriu a La il·lusió occitana, amb l’univers de Pla, de Maragall, de Prat de la Riba i del doctor Trueta. La realitat és tossuda i la base de les coses costa de matar. Però, esclar, tenim el cervell tan estovat que necessitem que les bones notícies ens les donin els japonesos o els nordamericans.

Hauríem d’escoltar més la inspiració. Ara que el món es reorganitza no és lògic que ens preocupi més quin dia desapareixerem que no pas com aprofitarem les oportunitats. Ara que el futur és dels emprenedors, aquest pessimisme només amaga mandra de competir i por a la llibertat. La política és important. La punyetera independència és important. Però qui diu que les coses s’hagin de fer en un ordre preestablert? Ara que l’auge de la Xina afavoreix el Mediterrani, ara que l’afebliment de les fronteres ha ressucitat la geografia, ara que les solidaritats naturals i el treball en xarxa tenen més bona propaganda que el saqueig i l’amenaça, ara que el futur treballa en contra dels estats que ens volen anihilar, quin sentit tenen les nostres actituds tan defensives? Tenim una herència per descobrir i per explotar. Vivim amb una mina sota els peus que ni la de Califòrnia. Però esclar, per treure l’or, hauríem d’agafar el pic i la pala. N’hi ha prou de sortir a respirar per adonar-se’n. En el fons, no hi ha res com ser català. Segur que tu també hi estàs d’acord, Àstrid. Espero que la teva novel·la vagi endavant i que, quan surti, deixis calba d’enveja la Zadie Smith.

Fins aviat, darling

Enric

Clica aquí!

Anuncis

8 pensaments sobre “Lluny del galliner (Catalunya Oberta)

  1. Enric,

    Llegint l’Avui aquests últims mesos (amb La Vanguardia els diumenges) i compaginant-lo amb el Wall Street Journal els divendres, he desocbert que el periodisme en aquest país està viciat d’origen. Ara hi ha una oferta de subscripció al WSJ de 153 euros/any i la veritat m’hi acolliré, donant-me de baixa de l’Avui, diariq ue ha anat cap a baix des que en Vicent Sanchis el va deixar. No és nacional, no és independent i no és bo. I això que crec que és el millor dels que es fan a Catalunya, però noa rriba als estàndards.

    • D’acord amb l’Enric, i d’acord amb l’Oriol. Les coses no tenen un ordre establert per a ser acomplides. I, efectivament, el periodisme en aquest país és molt gallinaci, de pati de veïns, de safareig. I del periodisme polític… bé, quina diferència hi ha entre el periodisme polític i l’esportiu?

  2. Pell de gallina amb la frase rodona, rotunda i perfecte del final del text: “En el fons, no hi ha res com ser català”.

    Encertadíssima sobretot perquè és veritat, mestre Vila.

  3. Benvolgut Enric, a vegades les culpes cal reconèixe-les, no tot és culpa dels espanyols, en molts aspectes malauradament hem estat un país força mediocre. Ara bé, d´aquí en endavant canviarem ??? Tan de bo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s