La desgràcia catalana (Catalunya Oberta)

Estimadíssim Jordi,

Perdona que et torni a distreure amb les meves coses. Ja sé que sóc un corcó i que tens feina. Hi ha dies que la llunyania et fa veure la vida com un camí de roses però hi ha dies molt difícils, que t’enyores, i necessites discutir amb algú per sentir-te acompanyat.

He llegit la teva carta de resposta i l’he penjada al bloc seguint les teves instruccions: sense tocar “ni una coma” (que m’has pres per la guardia civil?). La teva carta està molt ben escrita. Però trobo que no té ni un pam de profunditat. M’ha fet pensar en aquell llibre de Benet sobre Lluís Companys: molt parlar del poble català, molt embolicar-lo amb la bandera, molta llagrimeta i al final res, totes les conclusions equivocades.

Evidentment, encara has de treballar una mica per fer llibres com els de Benet. I per descomptat: Benet era molt més valent que tu. Però hi ha un detall que m’ha fet gràcia. No sé si t’has adonat que t’has posat perfectament d’acord amb tots els “hooligans independentistes” que, segons dius, cada dia m’inflen la vanitat com el globus aerostàtic de Willy Fog.

Si t’he de dir la veritat, ja m’ho esperava. Viure en un país ocupat té aquestes coses. Tothom reacciona amb la mateixa susceptibilitat davant del perill, fins i tot els qui no reconeixen l’ocupació perquè hi tenen massa a perdre -o perquè necessiten una notificació escrita de l’Estat per fer-se’n càrrec. Quan et sents íntimament amenaçat, les crítiques són difícils d’encaixar. Quan has de protegir valors massa essencials, tot ho has de guardar amb formol. És aleshores, estimat Jordi, que la cultura se’n va a fer punyetes. La cultura demana poder veure la vida com una comèdia. La cultura, per desenvolupar-se, ha de tenir garantida aquesta existència tranquil·la, altiva, majestuosa, pacificadora, indiferent davant les imbecil·litats de la gent, que té una llar de foc en una casa de camp anglesa.

Quan la rutina és un calvari, tot s’emmerda; quan els lladres saquegen la casa i esbotzen portes i finestres i la intimitat queda a mercè dels corbs i el vent, el foc perd tot l’encant i s’esvaeix la poesia; per molt prometedor que sigui el fogar.

En una situació d’injustícia flagrant, l’amor i la intel·ligència es divideixen perquè les persones contínuament se senten obligades a prendre partit i a defensar absoluts. Desenvolupar el talent i assolir una mínima harmonia quan no et pots posar al centre de les teves decisions és una empresa difícil. La meva carta pretenia explicar això, a través de l’exemple de París. Volia explicar que la gràcia es perd, quan l’objectiu és sobreviure. A la meva carta no et deia que Benet fos menys patriota que Pla. Jo aquesta demagògia la deixo pels espanyols -pels hooligansde Madrid i pels teus amics set-ciències de Catalunya. Si no et fa res, deixem que les medalles patriòtiques les pengin els neofeixistes i els neocomunistes, i també el senyor Godó, que necessita vendre diaris. A mi el catalanisme no m’interessa, a mi m’interessen els catalans. I sobretot m’interessa la gràcia, que és el motor de la civilització.

Potser trobaràs interessant de saber que, quan va morir Benet, vaig intentar escriure-li un article al diari Avui. Aleshores hi escrivia amb la condició d’explicar prèviament de què parlaria. El cap d’opinió va dir que caldria preguntar-ho a la direcció i la direcció no el va trobar oportú. I què volia, jo? Volia remarcar una obra que crec que explica la seva marginació i que, quan va morir, tothom va passar per alt. Et parlo deL’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Volia parlar de la relació entre llengua i poder, i remarcar la valentia de Benet i el preu que havia pagat per no cedir a la propaganda castellanitzadora. Volia parlar de la relació entre el buit que se li havia fet per aquest motiu i el seu caràcter. Volia preguntar perquè cap universitat ha seguit el fil de la seva recerca i remarcar l’esforç que havia fet per bastir un discurs documentat en un país que, per raons polítiques, ha deixat escassa documentació. Ho recordo perquè vaig poder escriure un article semblant al cap d’un any: “Qui ens escriu la història?” (30.4.2009)

Benet va sacrificar tota la gràcia per picar pedra i no li va servir de res. En aquest sentit celebro que hagis evitat la cantarella del matís que m’havies anunciat per e-mail. Cada vegada que em demanen que matisi penso en la inscripció dels camps nazis: “El treball us farà lliures”. El matís és com la higiene, és una tasca que es fa a casa. El que compta és la creativitat i la creativitat demana capacitat de definir-se i de sintetitzar. No es pot matisar eternament. No trobes curiós que el mateix espanyolisme que ha impedit al país de tenir una base documental sòlida després exigeixi els documents? Jo aquestes situacions tan macabres només les he vist en les pel·lícules de jueus de la II Guerra Mundial. I una altra cosa: per què emboliques Benet amb la bandera i la hi negues a Pla? Això també ho trobo curiós. Benet era més patriota per què tenia menys talent? Seria confiar poc en el país i en talent, no trobes?

Benet era un home que es pensava que era un geni i que, ja de vell, va haver de dir que perdonava als que li havien fet la vida impossible perquè li fessin una entrevista a TV3. Si em preguntes quin és el meu model d’home, prefereixo Pla. M’ha ensenyat moltes més coses, entre les quals a defensar-me i a donar pel cul. Ara, el fet que Benet em sembli repel·lent no treu que el trobi important pel país. A casa meva, m’han ensenyat a separar les coses. A casa meva m’han ensenyat moltes coses i per això et vaig preguntar pels pares. Tot i que les he llegit, a mi no em calen les memòries de Benet per saber com es vivia a Barcelona durant el franquisme. Jo el poble català del que tu parles no sé què és. Al poble català no l’he vist mai enlloc. Jo el que he vist són els meus pares i els meus avis i els meus tiets, i el dolor que m’han transmès, tot i l’esforç que han fet per dissimular-lo. Jo el que veig són els meus amics i els pares dels meus amics -quan me’ls presenten. La cultura ha de sortir d’una reflexió sobre la vida. El que la vida no t’ha ensenyat, els llibres no t’ho poden fer veure. Per això, sense voluntat d’ofendre, una vegada et vaig demanar pels pares. No per jutjar-los a ells, sinó per jutjar-te a tu i comprendre’t millor. No entenc com pots arribar a certes conclusions, després de la descripció que tu mateix has fet del món de Benet.

Observa una cosa: Benet no era el tema principal de la meva carta. La carta et recomanava un article sobre l’ocupació de París perquè el posessis en relació amb la Barcelona que estudies. És un article que toca els mecanismes de dominació que jo tenia al cap quan vaig fer el llibre de Pla i em va semblar que t’interessaria. Com et deia, el drama de Benet ja ens l’explicaràs tu. Només volia ajudar-te a posar en dubte alguns prejudicis que, al meu entendre, no t’impediran de guanyar premis, però sí que et restaran profunditat. Per mi llegir literalment Pla i, en general, les coses del país, demostra una incultura bàsica. És una incultura típica d’aquest país de persones meselles o humiliades. I m’explico: els erudits són un instrument dels estats, per això Benet va fracassar. L’erudició té els seus límits, sobretot en els països que no han gaudit de llibertat de pensament. Sovint, l’erudit basa el seu complex de superioritat en la biblioteca però no hi ha cap biblioteca que ho expliqui tot ni que es pugui conèixer prou bé. Per això, quan l’erudit creu que a la biblioteca hi té guardada la raó, el que hi acaba guardant són les opinions més viscerals dels buròcrates de l’Estat.

En la teva carta em dius que Benet considerava Barcelona una ciutat ocupada i que Pla no; m’ho dius amb aquest aplom tan teu, de noi que s’ha après la lliçó. Si repasses les cartes de Cruzet o les cites del meu llibre de Pla veuràs que això que dius fins i tot es pot discutir amb papers. Amb qui dinés Ridruejo no canvia la tesi del meu llibre, ni d’aquestes cartes. Tot al contrari, confirma que el drama de Benet, igual que el drama de Pla, cal explicar-los partir d’un mateix problema, que és l’ocupació i el paper de nazis (més o més afrancesats) que hi han fet els castellans. I ja callo que et deus estar posant les mans al cap. Gràcies per llegir el meu bloc. Gràcies per inspirar la teva carta en un article meu (Xammar perdona’ls). Gràcies per aguantar la meva monstruosa vanitat. La vanitat és l’amor que la intel·ligència no ha pogut transformar en gràcia, i s’ha podrit. Jo sóc força capsigrany. Però, com he procurat d’explicar, a Catalunya les males relacions entre la intel·ligència i l’amor solen tenir una base política, a més de personal. Tingues pietat, amic meu. No em deixis acabar com el pobre Benet. I ara plego que estic molt ocupat. A Londres tothom em vol conèixer, des que escric aquests articles sobre Catalunya. Quan torni dinem.

Molts records

Enric

Clica aquí!

Advertisements

12 pensaments sobre “La desgràcia catalana (Catalunya Oberta)

  1. Em quedo per a meditar-la com es mereix aquesta sàvia sentència:

    “La vanitat és l’amor que la intel·ligència no ha pogut transformar en gràcia, i s’ha podrit”

    Afegint que potser caldria escriure Gràcia amb majuscula.

    Que tingui un molt bon dia

    • No, em sembla que l’autor es refereix estrictament a “gracia”, amb minuscula. Si es referis a “Gracia”, la frase no tindria sentit, car la “Gracia” es un do de Deu cap a l’home, i no depen de la intel.ligencia; adhuc si considerem que Deu actua en la intel.ligencia, tenint en compte que a Deu res li es impossible.

  2. Ja sé que no ve a tomb (o potser sí), però m’ha sabut greu que no deixin anar a la Karmele Marchante a “Eurovisión”, feia dies que no em feien riure tant. Potser hauria d’haver estat una mica més subtil amb les seves dianes (i em refereixo als gachupins i aquest tinglado europeu dominat últimament pels eslaus).

  3. Segueixo sense tenir calr per què gent com tu o en Quim Torra no feu un diari digital que pugui emmirallar-se en el periodisme de Xammar i Pla, així com el de diaris europeus de renom. Molts ajudaríem i ajudarem si ens ho demaneu, i no només parlo de diners.

  4. Alerta que Benet té mèrits i també grandesa, si se’m permet el mot. El problema és que, més enllà de si era antipàtic o molt antipàtic, el seu relat, vida i obra, no porta enlloc. Fer sagnar la ferida és molt important en aquest país sense memòria, però per portar llum en aquesta vall d’ombres has de saber explicar, amb gràcia, on anem i com hi anem. Èpica i alegria. Del contrari tot es torna feixuc i espès i el personal s’espanta i deserta, com passa amb el cànon de literatura catalana que s’estudia a batxiller que és per arrencar a córrer. Penso en el que ha escrit l’Enric que un país (o un Estat, ara no recordo) és un sistema de sensualitats protegit per un exercit. Vet-ho aquí. Quan ni tan sols la seguretat i la llibertat estan garantides és quan es fan coses tan desagradables com llençar pedregades als lectors d’aquest blog (la caverna, els hooligans…molt malament, hi havia moments que em semblava llegir a Joan de Sagarra) o a desqualificar editors fent-ne la conyeta (l’article del cultural de La Vanguardia sobre el volum amb les cartes de Casals i Trueta en que Amat diu la típica gracieta sobre Quim Torra, apta pel consum de votants de Rosa Diez). I no dic que l’Amat sigui antipàtic o que no sigui brillant. Personalment no el conec i el que he llegit d’ell ho trobo ben documentat i explicat, per estirar el concepte, amb gràcia però de tant en tant, que hi farem, surten aquestes guspires, agres i tòpiques.

    Que la prudència no ens faci tornar intel•lectuals francesos, joc al qual, val a dir, Benet mai no s’hi va prestar. El seu relat, vida i obra, estava al servei de Catalunya tal i com va demostrar amb valentia una i altra vegada i la seva intenció no era pas que el personal s’espantés i desertés, ben al contrari. Per això, llegits els textos del mestre Vila i el doctor Amat, m’encurioseix saber quin pot ser el punt d’arribada del relat sobre Benet. On va a parar i també a qui és útil. Ara per ara sembla que a perpetuar, per enèsima vegada, la idea que la condició catalana mancada de fecundació per la genialitat castellana porta únicament a la solitud, el dolor i la incomprensió. Res de nou. I que passa quan no és el cas? Doncs mira tu, que ens traiem un conill del barret, i expliquem que en el fons i ben matisat, Pla és potent perquè, en el fons i ben matisat, era un senyor bilingüe i cosmopolita i tots contents i tot collat.

  5. Aquest debat és interessant perquè és emocionalment patètic però intel·lectualment innocu. És difícil poder contrastar idees amb algú que es fa l’entès sobre el país i les seves figures més importants, però que diu que no sap veure que el país estigui ocupat.

    • I encara mes amb algu que fa judicis de valor sense argumentar-los o sense donar exemples, o que menysprea l’opinio d’altri perque es diferent a la seva, no et fot!

      • disculpa? Què s’ha d’argumentar, aquí? Ell diu que el país no està ocupat (de fet, afirma que ni tant sols en la immediata postguerra ho estava), però és un fet irrebatible que el país ho està. El règim sota el qual viu el país és d’ocupació literal, fins al punt que només pot deixar d’estar-ho fent un acte il·legal segons la constitució postfranquista vigent.

  6. Molt be, has exposat raons per argumentar que el pais esta ocupat. N’Amat no hi esta d’acord. Jo hi estic d’acord – i hi afegiria que ho esta amb el consentiment de la majoria de catalans.

    N’Amat ha fet unes valoracions sobre en Benet en resposta a les d’en Vila. Els dos valoren l’admirable tasca d’en Benet com a patriota, pero difereixen en algunes valoracions sobre el pais. Que t’empatolles tu que no es poden “contrastar idees”? Pero si ja ho han fet! Contrastar idees suposa parlar i escoltar, no menystenir o insultar l’interlocutor, capsigrany.

  7. He repassat les meves intervencions per veure on he insultat algú dient-li “capsigrany” o una cosa per l’estil i no ho sé trobar. Ja m’explicaràs a què et refereixes.

    Sobre les meves opinions personals i judicis d’intencions, tota la discussió que vulguis. T’ho donaré una mica més mastegat, si vols. ¿Com és que algú com Josep Benet, algú que sabia cruament que el país estava ocupat, és lloat fins a la momificació del seu pensament per als qui consideren que això de la independència és un tòpic hooligan? Doncs perquè el pensament de Josep Benet és un pensament fill d’un moment molt concret de la història del país. El seu pensament sobre les relacions institucionals entre Catalunya i Espanya o la pau social van significar una aportació insubstituïble perquè la defensa dels drets nacionals de Catalunya fos assumida pels partits amb electorat d’origen espanyol i per crear allò que se n’ha dit l’oasi. Aquesta tasca va ser vital en un moment determinat de la nostra història recent, en un moment que el país necessitava reconstruir-se en democràcia. I Josep Benet hi té un mèrit cabdal -no crec pas que això ho discuteixi el Vila, més enllà de les seves apreciacions epidèrmiques (ell s’ho sabrà). Però la qüestió fonamental, el que cal denunciar és la instrumentalització que l’unionisme dels amats vol fer amb la figura del Benet: convertir el seu pensament, un pensament òptim per a un moment determinat de la nostra història en un dogma momificat que ha d’hipotecar-nos el present i el futur. Perquè, ¿com es pot justificar avui una relació confederal entre Catalunya i Espanya o actuar amb prudència nacional per evitar un aixecament xarneguista-obrerista? Aquests punts van ser un programa vàlid en el temps de Josep Benet, però allò ja ha passat per sempre. El que toca ara és retre-li honors -més enllà de fílies i fòbies- i no voler fer-lo parlar sobre una realitat que ell ja no ha viscut.

    Per cert, el que em preocupa més del teu comentari anterior és que dictaminis què pensa i què no pensa la majoria de catalans. Aquesta mena d’actitud és la que ens manté com un país ocupat.

    • Gracies per una resposta tant interessant i ben exposada. Unes quantes puntualitzacions:

      1. No sabia que que Josep Benet estigui essent utilitzat per als qui consideren que això de la independència és un projecte impossible. No sabia que aquest tal Amat sigui un d’aquests. Si aixi es, estic d’acord amb tu que es just i necessari (des del punt de vista dels que volem l’emancipacio nacional del pais) de criticar-ho i de reivindicar la feina de persones com Benet per a nosaltres.

      2. Totalment d’acord que no es pot justificar avui una relació confederal entre Catalunya i Espanya o actuar amb prudència nacional per evitar un enfrontament civil a Catalunya (o amb Espanya). Cal parlar clarament i desacomplexada. Com ho fa, per exemple, el Sr Alfons Tena. La paraula es lúnic que ens pot dur la llibertat.

      3. Tens rao que no has insultat a ningu, pero em va semblar que la teva afirmacio de que “es difícil … contrastar idees” amb l’Amat perque ell te una opinio diferent a la teva sobre si el pais esta ocupat o no, era un comentari condescendent i mostrava una certa manca de respecte. A mes, afegiria que es precisament amb persones com dius tu que es el tal Amat amb qui cal “contrastar idees”, perque seran els primers que s’apuntaran al projecte independentista una vegada partits majoritaris d’aquest pais impulsin seriosament el tema

      4. Quant al meu insult de “capsigrany”, disculpes, i pren-t’ho amb simpatia. Al cap i a la fi, el capsigrany es un ocell molt bonic (http://ca.wikipedia.org/wiki/Capsigrany).

      Cordialment,

  8. No era condescendència, l’actitud amb què parlava de l’Amat: era amb irritació. No entenc que algú que es mira amb lupa personalitats tan importants com el Trias Fargas o el Benet per parlar-ne amb una prosa tan bona, sigui tan pusil·lànime de no veure que això no és ni el Quebec ni Flandes. Això és un país que ha perdut unes quantes guerres i no s’ha permès als seus ciutadans de reparar-ho de manera democràtica. Tal com dius, company, espero que més d’hora que tard se n’adonin, els Amats, d’on som i d’on hem d’anar.

    Salut i llibertat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s