La gràcia catalana (Catalunya Oberta)

Estimat Jordi Amat,

Perdona que et distregui amb les meves coses. Com anem? Suposo que deus estar enterrat sota una muntanya de llibres, picant pedra. Ànims: de vegades em fa l’efecte que tu i jo som els únics esforçats que volem entendre aquest país. Encara va endavant la biografia de Josep Benet? No l’abandonis. Ja saps que sempre l’he trobat un personatge repel·lent. Era un home ambiciós que es va oblidar de cultivar l’encant, pobre. La clau per explicar-lo és la vanitat. Darrera de la fira de les vanitats hi ha el gran museu dels complexes, evidentment. Però hi ha la vanitat del gran home i la vanitat de l’home petit. Camus deia que el gran home és aquell capaç de superar la seva condició; jo crec que el gran home és aquell que té un costat ridícul més còmic que sòrdid. No és pas el cas de Benet, em temo, tot i que això ens ho explicaràs tu, amb aquesta prudència teva tan catòlica, que desgraciadament els meus pares em van escatimar saturats per la caterva de capellans i monges que ens va enviar el Franquito.

El tema és: Catalunya va redimir Benet o Benet va redimir Catalunya? Em sembla que no hauries pogut trobar un personatge més adient per explicar la misèria d’on venim, i també el miracle que ens protegeix. Si la poesia és una flor emergint del femer, Catalunya és poesia. Com podria no estimar-la? Som un país fet per homenets però encara som aquí, contra la voluntat dels espanyols, dels francesos i del vaticà. Els anglesos són més malparits. Ho veus llegint l’hemeroteca del The Times o del The Economist. La seva política sempre ha estat la mateixa: tota la simpatia per Barcelona mentre serveixi per frenar el nacionalisme espanyol, que els fa més por que una pedregada; però els catalans lligats, no fos cas que la llibertat els despertés la intel·ligència. Pensa-hi: és un miracle que no siguem més burros; els venecians, els genovesos, els occitans, els napolitans, som l’últim bastió d’un món exterminat per la burocràcia i el nacionalisme d’Estat. Som l’home en el planeta dels simis, l’únic país del món llatí que ha aguantat l’hedonisme mecanitzat dels bàrbars.

Però deixo de divagar. T’escric perquè he llegit un article al The New York Book of Review que m’ha fet pensar en tu. Mirar-te’l, que t’agradarà. És un article sobre el París ocupat, basat en mitja dotzena de llibres. El dia que els espanyols produeixin revistes com aquestes que vinguin a mirar-me per damunt de l’espatlla. L’article està escrit a propòsit de dos dietaris escrits durant l’ocupació nazi. Un el porta una jueva, l’altre un francès gentil. Tots dos són joves i volen esdevenir escriptors. El francès gentil no va tenir prou talent per aconseguir-ho; la jueva era molt més brillant, però va morir apallissada per un SS cinc dies abans que alliberessin el seu camp el 1945.

L’autor explica molt bé com en d’altres països sota l’ocupació nazi hi havia poques opcions entre col·laborar o viure a les catacumbes. A París, en canvi, precisament perquè els alemanys no collaven més del compte la tria moral es feia més dura i complicada. Igual que a la Barcelona de Benet, la gent volia viure, els escriptors volien publicar, els pintors pintar; les burgesetes reprimides per la moral local van trobar l’excusa per llançar-se als braços d’amants poderosos i disbauxats. Tot es va empastifar. Jean Cocteau, per exemple, es presentava com una persona apolítica i predicava que la germanofòbia era un defecte dels francesos, mentre dinava al Maxims amb Ernst Jünger, que vindria a ser el teu estimat Ridruejo. I qui diu Cocteau diu Coco Chanel, que va prendre nòvio, Maurice Chevalier, Mistinguett, Sartre o Gallimard. Tots plegats ajudaven els alemanys a mantenir la façana de normalitat. Evidentment havia zones grises,  lleialtats personals que trencaven principis polítics o situacions vergonyants redimides per actes de resistència. Però em pregunto com seria avui França si els alemanys haguessin guanyat la guerra. Quin relat en farien els alemanys i què en quedaria de la gràcia francesa, fins a quin punt l’amor i la intel·ligència no haurien hagut de sobreviure escindits –com a Catalunya.

Bé, no t’empipo més. Treballa, treballa. I disculpa’m si vaig passar per Barcelona sense dir res, la fama no em deixa respirar. Espero que el Nadal provés. Oi que quan torni dinarem?

Enric

Clica aquí!

Anuncis

20 pensaments sobre “La gràcia catalana (Catalunya Oberta)

  1. “Som l’home en el planeta dels simis, l’únic país del món llatí que ha aguantat l’hedonisme mecanitzat dels bàrbars.”

    “Com seria avui França si els alemanys haguessin guanyat la guerra. Quin relat en farien els alemanys i què en quedaria de la gràcia francesa, fins a quin punt l’amor i la intel·ligència no haurien hagut de sobreviure escindits –com a Catalunya.”

    Això és el que li dius a Jordi Amat.

    Enric, malparit, com t’ho fas per escriure així?

  2. Oimés dic.

    L’obra i la imatge del doctor Benet, canonitzat per les raons que s’expliquen a sensu contrari en el llibre El nostre heroi Josep Pla, sempre em va fer venir mal de ventre.

    Agraixo aquesta nova cerimonia d’iconoclàstia de pàtums nostrades, sempre al límit de l’abisme, tu mestre Vila.

  3. Enric, podries explicar una mica més la figura d’en Benet i dir quines eren les seves ombres? Jo sempre havia pensat que era un dels nostres, és a dir, un lluitador a favor del nostre idioma i país, amb llibres tan importants com “L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya” o amb el llibre en què va desemmascarar en Tarradellas. Què m’he perdut? Gràcies!

  4. En comptes de fotre’t amb el Sr Benet, potser que tinguis els collons de dir, ben clar i ben net, que el teu amic (o ex-amic) i ex-patrocinador/mecenes d’en Salvador Sostres es el mes gran fill de puta que corre per aquest mon. I si no, mira la seva entrada sobre Haiti d’avui. El fet que la teva carrera d’escriptor/historiador hagi estat impulsada -ni que sigui nomes en part- per aquest macabre personatge es una taca negre en le teu curriculum, i una prova mes que, en aquesta vida, la majoria de gent s’ha de prostituir alguna vegada. I un recordatori de que cal anar molt en compte en jutjar els altres… sobretot fora del seu temps, del seu context.

    No et costipis amb el fred de Londres, noi. [Estaria bé que em diguessis quina part del que dic del sr Benet no és certa. No cal santificar ningú per reconeixer-li la feina. Del Sostres ja he dit, by the moment, tot el que havia de dir. Ell té la intel·ligència, benet té l’amor. La gràcia no hi és enlloc, com queda palès amb el teu comentari i tants d’altres. No cal ser Sherlock holmes per entendre el text. Caram, dels collons!]

    • A mi el que em faria molta gracia de saber es el grau de por, de dolor, i de sofriment que tu hagis pogut pogut experimentar al llarg de la teva jove i privilegiada vida que et permeti jutjar i pontificar sobre una persona com el Sr Benet de la seguent manera:

      “Ja saps que sempre l’he trobat un personatge repel·lent. Era un home ambiciós que es va oblidar de cultivar l’encant, pobre. La clau per explicar-lo és la vanitat. Darrera de la fira de les vanitats hi ha el gran museu dels complexes, evidentment. Però hi ha la vanitat del gran home i la vanitat de l’home petit.”

      I tu que saps, mestretites? Massembla a mi que en parlar d'”ambicio”, “vanitats” i “complexos” estas parlant de tu mateix mes que no pas d’en Benet.

      I llavors dius:

      “Camus deia que el gran home és aquell capaç de superar la seva condició; jo crec que el gran home és aquell que té un costat ridícul més còmic que sòrdid.”

      Gracies per aclarir-nos els teus principis: la gracia per sobre del valor. Com es veu que la teva generacio no ha tingut ni por ni gana.

      “No és pas el cas de Benet, em temo.” Evidentment. Ell era un gran home, a la Camus.

    • Per cert, dues coses mes:
      1. Es diu “for the moment”, i no “by the moment”.
      2. El teu comentari a l’estat facebook de la Tikky Kanitta (“philosopher!”) em va fer tronxar de riure. Brutal! Aixo si que es tenir gracia!

      {Llufa: Gracies per les correccions pero estava parlant en catala no pas a classe d’angles, a Barcelona la gent diu by the moment, era una tonteria. “2. jo tambe em vaig morir de riure amb l’estupida frase de la Kanita, per aixo li vaig escriure aixo. No hi ha res mes estupid que un asiatic a Londres. Semblen pops en un garatge. Salut, me n’alegro de veure que et preocupes tan per mi. Mare de deu!}

      • No em preocupo per tu, Enric, sino per quelcom que tant tu com jo estimem i sobre el qual tu escrius des d’una veu important. I es clar, quan la cagues, no puc callar. Com em passa amb el fill de puta d’en Sostres, el qual preten estimar el seu pais, pero no ho fa pas. Es incapac d’estimar, un animal. [Jo ho deia pel tema del facebook. I em fa molta gràcia la facilitat amb què jutgeu els que després us poseu histèrics per un text on us passa com aquell que li assenyalen la lluna i mira el dit. París-Barcelona, nazis-espanyols, miro d’explicar què ens passa. Ara si ja som perfectes ja m’explicaràs que fa déu. Dorm?]

      • Primer, per sorpresa meva, vas ser tu qui em va venir a buscar a facebook per demanar-me que fos el teu “amic”.

        I segon, m’emprenya que quan et critico em diguis que miro el dit en comptes de la lluna, o que “no has entes res”. Es un argument molt simple i gandul, aquest, francament. {bfff sembleu criatures!! No pateixis que ja caura article. }

    • I un ultim apunt, que no me’n puc estar: segons el meu parer, en SS, d’intel.ligencia, en te MOLT POCA. I en cas que en tingui mes de la que em penso, la so-called “intel.ligencia”, of itself, is worthless. The important thing is how you use your intelligence. And SS has demonstrated abundantly that he uses it to offend, to hurt, to humiliate, to insult. He does not use his intelligence with any reason, coherence or consistency. Un pallasso, vaja; de dalt a baix.
      {Llufa: Gracies per les correccions pero estava parlant en catala no pas a classe d’angles, a Barcelona la gent diu by the moment. “2. jo tambe em vaig morir de riure amb l’estupida frase de la Kanita, per aixo li vaig escriure aixo. No hi ha res mes estupid que un asiatic a Londres. Semblen pops en un garatge. Salut}

  5. Salvador Sostres i Enric Vila partint peres de manera feréstega, diuen. Un episodi de la cultura catalana, que per les seves repercussions titàniques encara no hem paït i que encara ha de donar més fruits.

    Desavantatges? Sí, es clar, els catalans confirmem que seguim essent pocs i mal avinguts, una olla de grills, can pixa i rellisca etc etc com els agrada tant repetir als castellans. Una “societat incomplerta” que diu el filòsof Julián Marias, deixeble d’Ortega Cano (perdó Ortega y Gasset) i pare de Javier Marias, novel•lista de El País y llum de la intel•lectualitat catalana ben pensant. Societat incomplerta i per tant necessitada del rigor de la genialitat castellana per no autodestruir-se. Que ens fan un favor vaja i que el cas Sostres és el quod erat demonstrandum .

    Avantatges? Tantes com vulguis. D’entrada enterrem aquesta denominació dels descarats, tan ordinària. Confirmem que Vila i Sostres, obra i vida, coincideixen en ben poques coses, tal i com ens havien adonat de seguida. El fet que tots dos escriguin a frec de l’abisme no fa pas que escriguin igual. La genialitat (en Sostres n’està tocat, no hi ha dubte) val molt poc quan es separa de l’amor, que diu l’Enric, i es trenca la cadena de la pietat natural i el fill de l’home se’n va de la casa del pare clavant un cop de porta i cagant-se en tot. Però tot això ho deien ja les escriptures.

    Ens cal llum com la que ens dóna en Sostres, però no n’hi ha prou. Però que us penseu? Que si l’autor de “Companys, la veritat no necessita màrtirs” posés en venda la seva ploma no trobaria totes les portes obertes? Ens cal llum, però ens cal confiar en aquesta llum, perquè si no ens escalfa ens en buscarem una altra. Obra i vida. I no m’enrrotllo més. Enric, carregat de paciència i ves a la teva, que la lluita continua. La teva causa és justa (i és la meva) i les teves armes nobles.

    • De genial no en te res, n’SS. Pot escriure be quan parla d’un tipus d’experiencia religiosa, de l’amor romantic/sentimenal, de restaurants, i de pornografia. Pero apart d’aixo, d’escriure, no en sap. I, de pensar i reflexionar, encara menys. El que en sap molt es de d’escriure barbaritats perque la gent se’l llegeixi amb el delit amb que es mira pornografia. Cap estimul intel.lectual o moral. Nomes baixesa i moviments de ventre.

      • No pas Llufa. No pas. Però que dius, tu? La literatura de Sostres déu ser l’aconteixement més important que ha experimentat l’escriptura en català d’ençà la crònica de Muntaner, mira que et dic. Durant els tres anys, llargs i tenebrosos, del primer tripartit en què la Catalunya que coneixíem desapareix d’un dia per l’altre (sí, sí un país lamentable de peix al cove i encaix amb Espanya ja ho sé, però això era el tot el que teníem), durant aquests anys el Sostres aguanta l’imaginari del país. I ho fa en solitari (així de precari déu ser el país). Els que començàvem el dia llegint la seva columna ho fèiem perquè era l’únic espai on no hi havia capitulació davant del mal. No eren cròniques de guerra el que escrivia el Sostres. Era l’últim reducte del front on es resistia. L’escriptura del Sostres crea realitats. I ho fa en llengua catalana i pensant en la terra catalana. I que ara mateix el paio estigui navegant per mars tenebrosos no modifica aquesta opinió. L’espai està creat i aquest espai ha preparat l’entrada dels mal anomenats descarats. I això és irreversible.
        Sobre la vida i obra del Sostres, en fi, ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglu, tanta llibertat, tanta magnitut, es meu desert, sempre es meu desert etc etc.

  6. LLufa, en Sostres no és que “sàpiga” d’escriure, sinó que és genial escrivint perquè ho fa amb estil innat, diria jo. A mi el que m’agrada d’en Vila és la passió que s’hi reconeix en els seus escrits. I que per molts anys en seguim gaudint.

  7. Benvolgut senyor Vila,

    A mi em sembla cabdal assenyalar l’escissió entre intel•ligència i amor, entre caritas i saviesa com una de les més mortíferes que pot experimentar la humanitat.

    El treball de madurar és basa precisament en desenvolupar el matrimoni interior entre amor i intel•ligència, dues dimensions que són co-consubstancials. Llavors, un cop més o menys hi arribem, podem començar a actuar sense motiu, sense càlcul, naturalment, perquè cal actuar i no pas per amagar o sublimar complexes personals, ni que sigui amagant-los sota ideals idealitzats (ja siguin Catalunya, família o el que vulgueu). Allò evangèlic que “la teva mà dreta no sàpiga que fa la teva mà esquerra” o de “florir confiats com els lliris dels camps”.

    I certament que “els venecians, els genovesos, els occitans, els napolitans, som l’últim bastió d’un món exterminat per la burocràcia i el nacionalisme d’Estat. Som l’home en el planeta dels simis, l’únic país del món llatí que ha aguantat l’hedonisme mecanitzat dels bàrbars.” (vagi amb compte, que potser els de la Fundació Catalunya Oberta, tan nòrdics com són, no els hi agradarà aquesta afirmació tan mediterrània i certa)

    Si el senyor Benet fou un exemple de manca d’amor, no ho sabria dir, tot i que el personatge mai em va caure simpàtic, però en Tarradellas encara menys. El que més m’incomodava d’en Benet era la seva incapacitat d’acceptar punts de vista diferents al seu, de ser confrontat a una crítica ni que fos constructiva.

    Per acabar, Jaume, si en aquest país encara hi ha gent que considera que en Salvador Sostres és intel•ligent i que escriu bé, és que tenim mala peça al teler. Ni sap pensar ni sap escriure (fora que pensem que escriure bé és escriure amb floridures arnades i no pas argumentar com Déu i els canons manen).

    Molt bon cap de setmana a tothom

    • Com sempre, se li ha d’agrair, Sr Agusti, la claredat i intel.ligencia amb les que escriu. Voste mai no insulta. I veu, quan voste critica el Sr Benet, l’escolto amb atencio.

      Bona nit.

  8. Sr. Agustí: en Xavi és molt més intel·ligent que en Messi o l’Iniesta. Qui és millor jugador? Qui té estil, i qui s’ho ha de treballar? Simpaties a banda.

    • Sr Jaume,

      Considero que l’estil del senyor Sostres és deplorable, no tan sols pel que molt sovint diu, sinó també per la manera com ho diu: no hi ha ni veritable densitat cultural o espiritual, ni veritable llum, ans tan sols foc d’encenalls per excitar jovenalla immadura (o vells ressentits). Ell ha entès perfectament el que és la demagògia: utilitzar veritats per dir mentides (però per fer això no cal ser intel•ligent, sinó tan sols una mica espavilat i molt, molt malparit, ja que fent-ho demostra que no li interessa la Veritat, sinó la seva petita veritat, el que es símptoma d’una gran baixesa moral).
      Per altra banda, diu estimar Catalunya i la seva llibertat, i de fet ha demostrat abastament que no coneix gens ni mica Catalunya ni la seva gent. Confon el seu fantasma catalanesc amb la Catalunya real i l’utilitza com mitjà per desplegar la seva voluntat de poder i domini (si el Sostres fos mínimament intel•ligent jo li recomanaria la lectura de “La pesanteur et la grâce” de Simone Weil, però no val la pena, no comprendria res de res, el pobre, tot i que això no li impediria d’opinar i carregar-se el llibre en qüestió amb quatre frases malgirbades i estúpides).
      Els gols que fa, no els fa a la porteria contrària, sinó a la caseta de la pròpia banqueta (però ell pensa que ha marcat un gol a la porteria de l’altre equip, el molt burro). Almenys en Xavi, en Messi i l’Iniesta saben a on està la porteria contrària, tot i que aquests dos darrers no siguin els que juguin al futbol de la manera més intel•ligent.
      Espero haver-me explicat amb prou claredat, ja que no tinc pas intenció per ara de tocar de nou el tema Sostres.
      Que passi un molt bon dia

  9. Una cosa que no comprenc de les teves anàlisis ad hominem és que siguis tan dur amb personatges com en Benet que, més bé o més malament, han volgut servir el país; mentre ets més aviat benèvol amb personatges com el Carlos Sentís, que l’única intenció que ha tingut a la vida és servir-se del país. Em sembla detectar que la teva anàlisi acaba sent gairebé “estètica” i caus en la desgràcia catalana, a saber: defensar un matís particular, irreductible, encara que et porti a atacar implacablement patriotes de pedra picada i oblidar-te del que ens ha d’unir per combatre els nostres autènctics problemes i/o enemics. [Em sembla que no m’has llegit gaire. Del Sentís n’he escrit claríssimament, al llibre de Pla mateix]

  10. Jo també tinc curiositat sobre la qüestió del Benet. Recordo que a casa era una persona valorada, i voldria conèixer què se li retreu. Pel que fa a l’afer Sostres-Vila, bé, sembla inevitable partir peres amb algú com el Sostres. No negarem que és un paio carismàtic però la seva intel·ligència està molt sobrevalorada, manté una relació d’amor excessiva amb ell mateix, i abusa perillosament de la retòrica feixista.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s