100 anys fent el ridícul (Catalunya Oberta)

Salvador estimat,

Espero que t’hagi baixat la febre. Jo ja em trobo més bé. Com saps, el gin-tònic fa miracles i els homes d’esperit de vegades necessitem beure una miqueta per trobar l’equilibri, igual que les dones decents. Vull dir que, així com nosaltres bevem per tocar de peus a terra, elles sovint descobreixen la seva cara més humana gràcies a les copes, i és per això que hi ha barruts que miren d’emborratxar les bones noies per no haver-se d’esforçar. A mi no em sembla bé, i estic segur que a tu tampoc. Estem en contra les dreceres. Estem segurs que si servissin d’alguna cosa no ens costaria tant fer les coses bé! Modèstia a part, jo no contemplo la possibilitat de ser tonto. A la meva edat, ja hauria trobat algun metge o algun capellà que m’ho hauria fet saber.

Però vaig per feina. Ja deus haver copsat que t’escric en l’honorable gènere epistolar que tan bellament cultiva el teu periodista preferit, però segur que no endevines des d’on ho faig: Sííííííííííi! Sóc al bar del The Lanesborough, assegut en un fantàstic sofà entapissat de vellut, custodiat per dues làmpares de porcellana i un quadre magníficament avorrit, d’una senyora que acarona un animal -un cavall, en aquest cas. Estic envoltat de llibres i de coixins. Hi ha molta fusta noble i un silenci d’importància. Davant meu, un gentleman llegeix el The Economist en un oreller de cuir. No sé que coi beu, això m’ho hauries de dir tu. Però rumio què en diria d’aquesta decisió -un poc relativista-, que he vist que has pres últimament.

Fa estona que hi penso: què en diria aquest gentleman tan well-groomed, del fet que també escriguis en castellà? Els gentlemans són homes d’una sola pàtria, d’una sola dona i d’un sol diccionari. Mira si són monoteistes, que van ser els últims a abandonar el monocle. Els gentlemans no es rendeixen mai, és evident. Aquest país és com és perquè als oficials que rendien una posició els afusellaven tot seguit. Aquest país és gran perquè ha crescut a través de la limitació. Si aquí s’haguessin fet com nosaltres, The Lanesborough no existiria i ara jo no em sentiria com un rei.

Val a dir, també, que Catalunya no ha tingut la sort de viure en una illa ni de ser salvada pels nord-americans. Quan els nazis van ser expulsats de França les noies que s’havien embolicat amb els soldats alemanys van ser pintades amb quitrà i esquilades com ovelles. He llegit  que la més intel·ligent es defensava cridant: “Rucs!, el meu cul és internacional, però el meu cor és francès!” Qui tenia més raó, ella o els que la pelaven al zero? De vegades em pregunto quina fila faria avui París, i en quin estat es trobaria la llengua de Baudelaire, si els alemanys no haguessin perdut la guerra. Quants escriptors francesos s’haurien passat a l’alemany o fins i tot a l’occità? Sabies que una de les primeres coses que va fer el general Pétain, quan va obrir la barraqueta de Vichy, va ser autoritzar l’ensenyament de les llengües regionals, que el govern de París prohibia des de feia anys?

Sembla mentida que estiguem envoltats de tan males intencions. Tu t’estimes el castellà, i això t’honora perquè l’amor és un do i mai no s’ha de limitar. A més, l’amor a les llengües és natural, en un escriptor. És tan sa com que els homes estimin les dones i els immigrants el país que els ha acollit. La senyora que em fa el sopar és xipriota; la professora d’anglès és letona. Totes dues van arribar a l’escola sense parlar la llengua del país i, ara, l’anglès és la seva llengua principal. No les veig traumatitzades, ni sento a parlar de les polítiques feixistes del govern.

Tu estimes el castellà, i és un amor que ve de vell. Encara recordo Gil de Biedma responent al teu contestador, amb aquella veu d’ogre ressacós, que s’acaba de llevar: “and the rest is silence”, em sembla que acabava dient. A mi em fa l’efecte que la majoria d’escriptors castellans brutegen, i que són la versió dolenta dels pintors espanyols del segle d’or, que si no pintaven per fer por, ho sembla. Però si tu t’estimes el castellà em sembla perfecte, sempre que no et dispersi del teu deure, que és fer créixer el català.

Jo crec que escriure és com estar casat. L’altre dia vas fer un article molt maco sobre el matrimoni. Estar casat és fer créixer una intimitat. Exacte!, i tu estàs casat, però encara ets un home i segur que has tingut d’altres amors i que veus passar altres dones, amunt i avall, i no per això li dius a la teva senyora mira, esclar que estem casats, però és que aquella noieta de la faldilla curta és una vella amiga de fa molt temps, així que un dia a la setmana, si no et fa res, no vindré a sopar. Home, no fotem! Ni que fos un dia a la setmana, no fotem!

Vivim a través de compromisos perquè el compromís ens estimula la intel·ligència i dóna consistència a la nostra feina, més enllà de la purpurina del moment. Cada compromís és un món. Cada compromís es basa en una jerarquia de valors, i afecta altres persones. Per això ser fidel a diversos compromisos és tan difícil. Ja sé que una cosa és la teoria i l’altre la pràctica i, justament per això, crec que, de vegades, una mica de ginebra ens ajuda a trobar l’equilibri: una mica eh?, un rajolí. Thank you.

Però, en tot cas, la llibertat consisteix a triar compromisos o a trencar-los, no pas en adaptar-los a interessos passatgers. Ep, que si de vegades ho hem de fer, endavant, però sempre amb discreció. Segur que tens les teves raons per fer el que fas. Però, sisplau, mira de no explicar-les tant, perquè en aquest país ens passem el dia desfent malentesos i acabaràs defensant teories més estranyes que les del diari reflector de Gaziel. Al capdavall, el benefici que treu la humanitat  (tu inclòs) de cara hora que dediques al castellà és tan ínfim, comparat amb cada hora dedicada al català, que no cal dir res mes. 100 años haciendo el ridículo, el títol del teu primer article semblava un homenatge a Catalunya.

Bé, jo només volia recordar-te que el món ens necessita. El diaris porten notícies terribles. Els anglesos ja no cedeixen el seient quan veuen una embarassada a l’autobús. The Times parla cada dia del canvi climàtic. Els francesos tornen a somiar a ser els amos d’Europa -és a dir que tornaran a muntar un sidral. L’Obama no fa altra cosa que fotografiar-se amb soldats. A Madrid troben malament que els nostres poderosos follin, s’ho passin bé i beguin xampany. I Garzón, ja te’n deus haver assabentat: ara es dedica a molestar les àvies. La cosa es posa emocionant. No és el millor moment per badar.

Mira, ara entra la Reina.

Fins al Nadal,

Enric

Anuncis

10 pensaments sobre “100 anys fent el ridícul (Catalunya Oberta)

  1. Enric, m’has deixat impressionada amb el teu escrit. Sou uns genis, tu, el Salvador. Com dius, no podeu deixar d’escriure amb aquesta intencionalitat. Us necessitem perquè ens venen per tots els costats. Hi ha esperança però ens ataquen horriblement, descaradament. Continua, si us plau, amb aquestes paraules, excitants. Gràcies.

  2. El color de l’altre bloc és més acollidor. O potser ja estic una mica tip d’aquest gris. El que compta, però, és el tall. N’hi ha que hem de guarnir la paradeta per dissimular, com ses putes de Manacor.

    Escrivint sobre gastronomia, a ca l’Arcadi Espanya, en castellà (llengua en què m’ha semblat que perd bastant), el Sostres no m’interessa. No hi penso tornar més, i no pel fàstic que em fa l’Arcàdia o perquè escrigui en castellà, sinó perquè llegir algú que ja saps de què et parlarà no té gaire al·licient. I a més no podrà dir ‘encabat’. Diu que l’Espanya és amic seu. Doncs vés-hi, home; jo també ho faria, per un amic.

  3. A l’SS el llegim com llegim pornografia. Es pura escombraria que no val absolutament res, pero ens fa passar l’estona. A tu et llegim perque, sovint, tens coses interessants i intel.ligents a dir. La teva consideracio amb aquest “amic”, pero, es un defecte en la teva persona. No el necessites i no li deus absolutament res. I, a mes, es un enemic. Tots els imbecils i bocamolls son enemics.

  4. Doncs jo espero que l’article de la cabra del Salvador no faci referència a tu, Enric, seria una resposta bastant lamentable a una carta ben exposada i argumentada. Vaja, que quedaria en evidència (un cop més).

  5. “Doncs jo espero que l’article de la cabra del Salvador no faci referència a tu”

    I tant que fa referència al propietari d’aquest blog. A mi em sembla que amb molt mala llet, i no és la primera vegada.

  6. Hi ha dos tipus de persones que escriuren bé:

    – Les que saben pensar bé i escriure bé
    – Les que pensen malament i escriuen bé

    Escriure bé no és cap garantia de pensar bé. A voltes fins i tot certes floritures emapalagoses serveixen per amagar la incapacitat de pensar ni que sigui un xic bé.

    Senyor Vila, segueixi pensant bé i escrivint encara millor, que el temps ja s’encarrega implacablement de tornar les trujes que hem tret a passejar a l’enclos d’on n’haurien mai d’haver sortit. Mira que n’arriven a ser de pesades pensant que llurs grunyits son una musica celestial.

    Bona estada a Londres

  7. Bé, el Bloy del Turó Parc (més Turo Parc que Bloy, per entendre’ns) parla de cabres. Miri, Enric, deixi-ho córrer. JRJ, parlant de Xènius, va dir un dia: “Xenia, la esperanta. Terminará bailando la rumba en Cuenca”. Jo penso que el seu amic, a qui ja li agradaria ser el Pantarca, a hores d’ara, ja balla a Cuenca.

  8. En resposta a un escrit elegant i ben argumentat un totxo infumable, reiteratiu i malgirbat. Sembla que el vostre amic s’ha posat molt nerviós, o potser són els primers efectes d’escriure en castellà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s