Estimat mestre Berlin (Catalunya Oberta)

Aquests últims mesos he tornat a llegir Isaiah Berlin. Aquest pensador jueu, russoparlant, nascut a Letònia poc abans de la revolució boltxevic i exiliat de ben jove a la Gran Bretanya, va tenir el seu moment daurat a Catalunya a finals del segle XX, quan jo el vaig conèixer. Me’l va fer llegir un professor canari de la facultat de Comunicació Blanquerna que es deia Carles Ruiz i tenia l’amabilitat de donar les classes en català.

El teló d’acer havia caigut, la reunificació d’Alemanya removia Europa, Rússia havia perdut les últimes colònies i Barcelona era un carnaval de relativistes. Era el temps del populisme multicultural. Qualsevol porqueria que vingués de fora era una meravella. El nacionalisme tenia la culpa de tot i tothom criticava els Estats Units però vivia cofoi sota la seva hegemonia. Ruiz donava ètica del periodisme i ens va fer llegir El fuste torcido de la humanidad, l’obra de Berlin potser més coneguda.

El llibre em va fer molta impressió. Igual que Montaigne uns anys abans, en aquell país mediatitzat pels clixés dels historiadors marxistes, els complexes pujolistes i la caspa de les últimes mòmies de la Gauche Divine, el discurs de Berlin tan intel·ligent i tan flexible, tan càlid i tan sensible a la condició humana, tan empíric i profund, em va enlluernar. En els seus llibres m’hi vaig trobar còmode, amb permís per circular-hi i sentir-m’hi persona. Hi vaig trobar una visió del món que no violentava els meus sentiments de català, ni el testimoni dels meus avantpassats.

El nucli de la seva doctrina, el pluralisme de valors, em va semblar una superació del relativisme i de l’anomenat pensament feble -que n’era la destil·lació més trista. En aquella època, la manera més segura d’arribar a bon port era explicar contes de fades. Tothom podia dir estupideses amb la condició que fossin optimistes i es cantessin amb entusiasme. Recordo un filòsof que defensava el final de la història amb més convicció que Fukuyama. Recordo molts discursos de postal, que parlaven de tolerància, igualtat i llibertat amb l’alegria que els nens fan la carta als reis.

Contra tota aquesta tonteria, Berlin t’explicava que les nacions i els grups ètnics existeixen, que els individus topen, que els valors morals tenen un preu pràctic, que la raó sense imaginació no és res, que els objectius nobles sovint són incompatibles entre ells i que el sacrifici i la tragèdia són elements essencials de la vida individual i col·lectiva.

Com Montaigne, Berlin no deia coses gaire originals, s’explicava amb estil i arguments sòlids. Més que un filòsof acadèmic o un ideòleg amb un sistema clar, em va semblar un moralista amb molt sentit comú i molta cultura. Tot i que acabava de morir (era el 1997), no vaig dubtar que la seva obra duraria. Ara, rellegint-lo, he arrodonit la imatge que em vaig fer d’ell. El clima ha canviat. Hem passat del cofoisme al cinisme, Estats Units ha perdut força i comencem a tenir por. Berlin continua funcionant, però li ha caigut una mica la pintura i se li nota més allò que tenia de producte d’una època.

Berlin es pot considerar, per biografia, un supervivent del nazisme i del comunisme. El seu pensament no s’entén sense les massacres del segle XX i les contradiccions que això li va generar. El seu pluralisme de valors és una doctrina de mínims. En aquest sentit fa pensar en Montaigne i en Josep Pla i es pot dir que és un dels pares de l’Europa d’avui, poruga i escèptica, tot i que això és més responsabilitat dels seus deixebles, que no pas d’ell. Berlin buscava una alternativa al perfeccionisme que havia dut el món fins a la II Guerra Mundial. La seva obra és un intent de refer l’esperit europeu amb els pedaços d’una trencadissa moral apocalíptica. El seu pluralisme no és el pluralisme sense subjecte de determinada demagògia actual que parla a la gent com si estigués tot pagat. Entre la frívola fugida endavant del relativisme i la càrrega vanitosa de l’existencialisme, Berlin va buscar un terme mig, serè i constructiu.

Més moralista que ideòleg, més comprensiu que prescriptiu, amb la seva actitud els jueus no haurien aconseguit un Estat ni Churchill hauria guanyat la guerra. Ell mateix reconeixia que la seva fascinació per determinats romàntics venia de la manca de coratge que trobava faltar dins seu. No amagava la provisionalitat de les seves tesis, ni el fet que eren fruit d’una Europa decadent. Però el seu pensament és fidel a la idea nuclear del seu discurs, segons la qual el valor d’un sistema moral és proporcional al dolor amb què hom sacrifica unes prioritats en benefici d’unes altres. Berlin va voler assegurar la base, perquè d’altres poguessin continuar. No volia deixar passar el centenari del seu naixement sense donar-li les gràcies.

 

Clica aquí!

lg-cola-catalana

Anuncis

Un pensament sobre “Estimat mestre Berlin (Catalunya Oberta)

  1. Fenomenal ressenya Enric. Molt ben descrita l’atmosfera cultural del moment en que va començar a assimilar-se l’obra de Berlin a casa nostra. Penso en aquells anys i em ve febre. Estructuralistes, deconstructivistes, esbojarrades filosofies del llenguatge, Solé Tura, Fernandez Buey, Eugenio Trias etc etc etc. El món del pensament a finals dels vuitanta era tan rigorosament incomprensible com agressivament anticatalà. Fet exprés per fer-nos tornar bojos. Sensació d’estar isolat, acorralat, nedant contracorrent, el darrer dels mohicans. Ni una engruna de naturalitat o d’intel•ligibilitat. D’aquell temps em va agafar el gust per la historia, com més remota millor, que al menys t’explicava coses reals, fetes per persones de debo i escrita amb un estil prou assequible a la pedanteria d’un xicot de Figueres. Guerra dels Trenta anys, campanyes militars dels reis assirians, guerres mèdiques, guerres del Peloponès etc etc. Les meves coses, o sigui. I en això que per pur atzar vaig descobrir al mestre Berlin – ves per on, en un recull d’entrevistes publicat per Seix Barral, molt recomanable però amb un títol com és “Los verdaderos pensadores de nuestro tiempo” que, essent moderat, no crec pas que hagués abellit al mestre Berlin- i va ser com una il•luminació. No vull dir rebre com un llampec el coneixement de la veritat sobre tot, ni tan sols del perquè de la situació tan desgraciada del país, però sí que va desaparèixer la sensació de ser un complet cretí que no encaixava. El professor d’Oxford que em parlava a través dels seus escrits, era un autor que havia travessat bassals del pensament similarment fangosos per alçar-se fins la comprensió de les coses, i tot i que de vegades em desconcerta – es discutible aconseguir una societat abstracta on prosperi la consecució pràctica del seu ideal de pluralisme, més enllà del viu i deixa viure– Berlin no amaga mai la llebre ni fa combregar al lector amb rodes de molí. Per fi, llegir pensament i notar com el rec sanguini del cervell s’accelera. Són moltes i moltes hores plegats en que Berlin m’ha ajudat a fer-me gran, a entendre el món on visc 😉 , a no tenir por de pensar i a saber estar sol. És una ment poderosa que escolta la xerrameca cripto-relativista-marxista (i espanyolista) dels nostres dies mentre et pica l’ullet i fa que no amb el cap.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s