El meu heroi Trias Fargas (FCO)

L’altre dia vaig llegir al diari Avui un article del meu bon amic Jordi Amat sobre Ramon Trias Fargas. Amat reivindicava el gran polític català i destacava el seu paper en la reinstauració de la democràcia a Espanya. Si ho vaig entendre bé, l’article relacionava el descrèdit de la política amb l’oblit de figures com la seva i, aquest oblit, amb el menyspreu que els catalans dispensem als “èxits” de la Transició.

Segons Amat no som prou conscients que Trias Fargas forma part de “la millor generació de líders que hem tingut durant segles”. Tot i que em sembla una afirmació exagerada, l’accepto provisionalment, sempre que també admetem, per no caure en mitificacions, que cap altra generació política no havia treballat en un context internacional tan favorable a la democràcia.

El que vull discutir, però, no és l’èxit de la Transició, sinó una idea associada a la tesi de l’article, segons la qual l’independentisme és fruit d’una combinació fatídica de benestar i de manca de memòria. És un tòpic, aquest, que comença a molestar-me. Hi ha dos arguments dels defensors de la unitat d’Espanya que m’emprenyen. El primer és que mai no havíem gaudit de tanta llibertat i el segon, derivat del primer, és que l’independentisme respon a un impuls frívol i emotiu, sense una tradició política consistent.

Em sembla que l’Amat defensa aquest parer. Jo defenso el contrari. Trobo que si hi ha un moviment frívol, sentimental i cofoista, sense tradició política consistent, ni memòria, a Catalunya, és el que avui defensa la Constitució. Crec que l’auge de l’independentisme és producte directe de figures incòmodes com Trias Fargas, igual que Trias Fargas és fill de la feina feta per Prat de la Riba. Crec que, més enllà de modes i etiquetes, aquest país s’ha fet a través dues grans tradicions polítiques: una que ha buscat el profit de Catalunya i una altre que ha buscat el profit d’Espanya. La primera ha mirat d’enfortir sempre, amb més o menys encert, les dinàmiques del país, i l’altre ha treballat per dissoldre-les dins l’àmbit espanyol. Contra el que sovint es pretén, Espanya no ha sigut mai una prioritat del catalanisme, ha estat sempre una contingència. Ha estat un mercat, ha estat una monarquia o una república, ha estat una amenaça, però no ha estat mai una prioritat política, un demos, l’imaginari de la decisió última.

No comprendre la importància d’aquest fet, o no voler-lo reconèixer, només ens ha dut i ens durà desastres. Desastres com els provocats per ERC o per la Lliga que, volent salvar-ho tot, per poc no ho perden tot. Enric Ucelay da Cal ha explicat molt bé com la Lliga va alimentar el frankeinstein falangista mirant de construir una monarquia binacional, inspirada en l’imperi Austrohongarès, en plena decadència dels imperis. Jo, en el meu llibre sobre Companys, vaig mirar d’explicar fins a quin punt els escrúpols espanyolistes del president màrtir van acabar de perdre’l en els moments decisius de la seva carrera.

A diferència de cèlebres contemporanis seus, com ara Miquel Roca o Pasqual Maragall, crec que Trias Fargas sempre va tenir clar el seudemos. El discurs econòmic i lingüístic que feia, avui perfectament vigent, en seria una prova. El preu que va pagar per la política sospito que també és un fet orientatiu. En la biografia de Trias Fargas publicada per l’Amat, tan excel·lent en alguns aspectes, es recorda a cada capítol que Trias Fargas no era independentista. És una qüestió que hem discutit alguna vegada.

– Si Trias Fargas hagués volgut la independència, ho hauria pogut plantejar?

Les etiquetes són importants, però canvien amb cada època: val més tenir en compte la base del pensament que les genera i la direcció cap on apunta. Trias Fargas pertany, com l’independentisme d’avui, a la tradició marcada per la voluntat de ser de què parlava Vicens Vives. Ésser té un preu que cada generació ha de revisar i debatre segons les circumstàncies. Consolidada la democràcia, és curiós que el principal argument de l’espanyolisme català sigui el fantasma de la Guerra Civil i la dictadura. És un argument pobre, i que cada dia ho serà més. L’experiència traumàtica del passat va afeblint-se en l’imaginari del país. Això, per qualsevol que no visqui de la psiquiatria, hauria de ser una bona notícia. No crec que l’auge de l’independentisme s’expliqui per una manca de memòria, sinó per la superació de la por i dels seus apriorismes, que és diferent. Les idees han d’alimentar-se de la vida, no només dels llibres. Justament perquè som una generació afortunada que ha gaudit d’un període de pau i llibertat sense parió, no tenim cap dret a posar la por ni el fantasma de la violència al centre del nostre discurs. Semblaria massa una excusa -com aquelles que tants amics de Trias Fargas es van posar durant la Transició per no complicar-se la vida com ell.

Clica aquí!

lg-cap-ona

Advertisements

3 pensaments sobre “El meu heroi Trias Fargas (FCO)

  1. Bravo Vila, un article que fa diana. Encara ens vénen amb l’espantall de la guerra i de la dictadura per justificar la nostra submissió actual, com si la democràcia fos el fruit d’una llarga lluita clandestina, quan de fet és el que dicta la situació geoestratègica:¿ us imagineu un estat espanyol amb dictadura a la Unió Europea del S. XXI?. Sense tants discursos i tanta autosatisfacció sobre la transició “exemplar” avui tots els països de l’Europa de l’est, excloent-ne Bielorússia i la mateixa Rússia, gaudeixen de règims democràtics, tot i que el seu punt de partida era molt més precari, després de la devastació comunista.Si els espanyols volen ser algú al món d’avui han de mantenir un règim democràtic, i si els catalans volem ser algú hem de tenir un estat propi, òbviament democràtic.

  2. Molt bé Enric, ja n’hi ha prou de venir.nos amb les pors i les meravelles d’on som, les pors son per a superarles o per a patirles sempre més, i les meravelles del sistema no ho son, no tenim un sistema democrátic, ho sembla, la transició es va fer amb una pistola al darrere i ens va portar on som, “café para todos”, pagant nosaltres amb l’expoli fiscal sostingut per sempre més , i asentant les bases del “tot lligat” amb el finançament opac dels partits, cosa que posa en mans de la banca el poder polític real i les llistes tancades, apa, ja ho tens, la meravella que tots admiren no es res més que una gran mentida, una gran i buida representació de democracia on, el catalans paguem gran part de la festa ( la resta la paguen els empresaris a l’ultim graó del poder peró al primer de pagar i córrer els riscos ), la banca ho domina tot, els polítics a fer el numeret i a sobre hem de sentir la canço de que som insolidaris…com diría el gran Pere Sampol ” Aixó es es colmo”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s