Botxins (Rac 1)

Si volen que els digui la veritat, el cas Fèlix Millet ja em surt per les orelles. Aquest senyor l’ha fet molt grossa però l’explotació mediàtica del cas no és gaire més edificant. Aquests dies alguns diaris no es poden ni llegir. La baba d’enveja i de ressentiment amb què determinats comentaristes parlen del tema fa venir ganes de tapar els ulls i les orelles als menors. Alguns diries que s’han ofès perquè Millet no els va convidar a sucar; d’altres semblen tant contents de poder empastifar de ràbia els valors que representava que cridaries els Cascos Blaus de l’ONU, per si de cas. L’ús polític que s’està fent del robatori fa vergonya. Retirar-li la creu de Sant Jordi ara. Hauria estat més lògic esperar que es dictés sentència, ni que fos per mantenir les formes. Potser Millet era com el màgic Andreu i realment va robar el piano de cua sense que ningú no se n’adonés. Però el dolor demana una mica de silenci. Fins i tot per castigar un culpable declarat cal una mica de pudor.  La sentor de fanatisme i terregada que ha generat el  cas Millet m’ha fet pensar en el comentari que em va fer el pare d’un amic meu el dia que li vaig dir que estudiaria periodisme.

– Em sap greu perquè per ser un bon periodista cal ser una mala bèstia
-Per què, vaig exclamar, si defensaré la veritat!
– No, va respondre, faràs de botxí, i per quatre rals.

Doncs això. No només hem descobert que hi havia lladres al Palau; ara ja sabem que, a Catalunya, per la feina de botxí mai no ens faltaran voluntaris.

Clica aquí

lg-cap-ona

Advertisements

4 pensaments sobre “Botxins (Rac 1)

  1. Tota aquesta hipocresia, totes aquestes esquinçades de vestidures realment fan una mica de fàstic.

    Em recorda la guerra de l’Iraq. De tant en tant, els humans necessitem concentrar-nos en un episodi d’aquests, d’adhesió majoritària, per desfogar-nos i calmar les nostres frustracions.

    Aquests dies, llegir i escoltar segons quins comentaris, no solament de periodistes (alguns de RAC-1), et fan venir ganes de vomitar. Quanta hipocresia, redéu.

    De millets n’hi ha a tota arreu, al nostre bloc de pisos, potser a casa nostra i tot.

    I els partits polítics, que és el tema, com es financen? A canvi de què?

  2. A mi m’encanta el cas Millet. M’encanta que aquests grimpaires condecorats, les glòries del país, siguin linxats convenientment per l’opinió pública. L’altre dia veia per la tele com Pujol -amb aquell posat de Paterfamilies- li feia entrega de la creu de Sant Jordi a Don Millet i em descollonava de riure. Sí, sóc així de vulgar i aquestes coses em fan molta gràcia. Són tan poques les vegades que aquests aprofitats són processats, que cal aprofitar la ocasió per fer-ne escarni. Ara espero que tots els altres patrons i patrones, sociates, convergents, és igual, comencin a obrir la tapa dels seus waters i que hagi de tapar-me el nas per no olorar tota la seva merda. Com m’agrada encaixar les mans amb la massa, ser la massa, i no un d’aquests pocavergonyes que vola per damunt com si fos un àguila que tot ho sap, quan en realitat és igual de mediocre que la resta de l’espècie humana. Ohhhhh ser home, sentir la baixesa de ser home, no sabeu el que us perdeu….me’n vaig al labavo! [No és igual de mediocre que tu, no t’equivoquis. Ell s’ho ha passat bé i tu només tens l’enveja, un cop has descartat la possibilitat de no definir-te en relació al seu exemple. A més de baixesa humana, hi ha homes alts i baixos. Ves a nedar al lavabo. I procura no ofegar-t’hi.]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s