Maquiavels de pa sucat amb oli (Catalunya Oberta)

El meu amic Joan Castillo, de qui ja he parlat alguna vegada, em porta un d’aquests llibres sense ànima que es fabriquen, a base de quatre idees simplificades, per millorar el rendiment dels executius estressats. El llibre es titula No pensis en un elefant!, i és del famós lingüista nord americà George Lakoff.

– Si vols saber quin mètode fan servir els socialistes, llegeix això- em diu.

El llibre és una mena de tractat maquiavèlic per guanyar eleccions. Lakoff hi desenvolupa una teoria que ja va explorar Walter Lippmann, als anys 20, amb molta més sofisticació i sentit crític. La base de la teoria és que les persones no reaccionem tant en funció dels nostres interessos, com dels nostres prejudicis inconscients. El que Lippmann advertia espantat i Lakoff constata amb una notable dosi de cinisme és que, en una societat mediatitzada, l’opinió pública no depèn tant de la contundència dels fets o de la riquesa del debat intel·lectual, com de l’efectivitat de la propaganda.

La feina del bon propagandista consisteix a crear el marc mental necessari que per tal que sigui el mateix públic qui ressalti els fets o els ignori. Com ve a dir Lakoff, la gent té una relació més sentimental que racional amb la veritat. Para atenció a tot allò que reforça les seves conviccions i es torna sorda quan alguna cosa les fa trontollar. L’elector no escolta els fets que no encaixen en el seu marc mental, per greus que siguin. Els mateixos fets, però, un cop modificat el marc, o explicats de forma adaptada al marc imperant, poden esdevenir escandalosos.

Els marcs mentals encobreixen anhels i pors col·lectives que el polític ha de conèixer i saber manipular. La seva força explicaria tant que el PSC hagi hagut d’adoptar formes pujolistes per accedir a la Generalitat com que, en les últimes generals, tragués 25 diputats estigmatitzant el PP. També explicaria que Sarkozy emuli Napoleó posant el seu fill de 23 anys al capdavant del nou projecte urbanístic de la Défense, o que Obama hagi guanyat el premi Nobel de la Pau, abans d’haver tingut temps de fer res concret.

En les societats benestants el poder no consisteix només en la capacitat d’oferir protecció física o solucions materials als ciutadans sinó sobretot en la capacitat de representar i donar sentit als seus valors. Per això en política es pot mentir però mai no es poden trair les conviccions hegemòniques, sinó que s’han de modificar. Per aconseguir-ho, diu Lakoff, és important triar bé les paraules per encaixar el discurs en el marc mental que es vol imposar; cal elaborar un llenguatge propi i evitar el llenguatge de l’altre; cal protegir i promocionar els intel·lectuals i institucions afins; és important jugar sempre a l’atac i mostrar-se alegre davant la càmara. Ara, més important que tot això, em sembla a mi, és tenir un líder amb moltes més ganes de guanyar que no pas por de perdre.

– Què és el lideratge Joan?

– Una combinació de visió, passió i estratègia, per aquest ordre.

Doncs això. La visió i la passió no s’aprenen en cap manual, i són valors que tothom entén i davant les quals tothom reacciona. El màrqueting polític pot enlluernar però és una cuirassa de paper en els líders que se l’agafen amb paper de fumar. Lakoff és a la política, el que la retòrica és a la literatura. Per damunt de la tècnica sempre hi haurà la independència i la tenacitat de l’home que té alguna cosa per donar. Aquesta és la força de la democràcia, encara que, atemorits per les enquestes i els clixés que ells mateixos creen, els polítics sovint ho oblidin.

Advertisements

9 pensaments sobre “Maquiavels de pa sucat amb oli (Catalunya Oberta)

  1. Ens pensem que som racionals, però lluny de la veritat, ens movem molts cops per impulsos irracionals. Sinó, no s’entén com aquests tan intel.ligents van promoure directa o indirectament els préstecs per comprar cases a uns interessos baixíssims a gent insolvent, posant en perill tota l’economia mundial. Igualment, no s’entén com mentre els catalans voten majoritàriament als socialistes, hi hagi aquesta tírria contra els del PP, quan uns i els altres són el mateix. No ho va dir en Josep Pla que el que més s’assembla a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes? (estic a la pàg 193 “6-8 de febrer” i encara no he constatat l’autoria de la citació).

  2. Maquiavel és el fundador de la ciencia política. Abans d’ell, hi havia una pràctica “maquiavèlica” estesa, pero sense un saber organitzat. Ell no va inventar res, simplement va reunir una serie de “bones pràctiques” per tal de fer-se amb el poder i conservar-lo. Josep Pla era un gran admirador de Maquiavel, per cert.
    Crec que el nom de Maquiavel no hauria de ser associat al maquivelisme, la manipulació, etc. El valor de Maquiavel va molt més enllà d’aixo.

    • Cert, cal diferenciar el Príncep i Maquiavel. Però posar a l’abast de tota la patuleia política futura totes aquelles pràctiques ja exteses -o no tant, no exagerem- s’ha demostrat molt perillós.

  3. No sé si fou la única opínio de Pla sobre M.

    “En una carta fictícia, Josep Pla
    assenayala les virtuts i foscors de
    Maquiavel: un pintor desacomple-
    xat de les entranyes polítiques, de
    les vísceres del poder; un inútil a
    l’hora de saber per on van, verità-
    blement, els fils de la història.”

  4. “Tots els profetes armats han vençut, i els desarmats s’han enfonsat. Perquè […] la natura dels pobles és voluble: és fàcil de persuadir-los d’una cosa, però és difícil de mantenir-los en aquella persuasió. I per això convé estar organitzat de tal manera que quan deixin de creure, se’ls pugui fer creure per la força.”

    ‘El príncep’ (cap. IV).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s