L’esperit del 13 de setembre (V.III)

A mesura que diguem adéu-siau als tòpics del franquisme i de l’exèrcit espanyol les oportunitats de plantejar debats polítics seriosos s’aniran multiplicant. El plebiscit d’Arenys de Munt és la punta de l’iceberg d’un fenomen que emergirà cada dia amb més força. Hi ha un país clandestí que comença a bellugar-se. Hi ha un país clandestí que no apareix als diaris, ni a la tele ni als debats electorals, i que ara ha començat a caminar. Hi ha un país que no es va rendir el 1714, ni el 1939, i que esperava molt més de l’Espanya democràtica. Hi ha un país amb 300 anys de paciència a la memòria que manté intactes els seus afanys. On arribarà? Això dependrà de la gràcia i de l’amor amb què es desplegui. Però una cosa és evident: la transició ha servit per civilitzar la dreta i ha servit per civilitzar l’esquerra i, en canvi,  no ha servit per consolidar la unitat de l’Estat  -potser perquè aquesta unitat només la garanteix la força bruta.

Espanya no serà mai un país madur mentre hi sigui Catalunya. D’una banda, perquè l’instint de supervivència fa que els catalans ens resistim a admetre que l’Estat pertany als espanyols i a deixar que el dirigeixin en pau; i de l’altra, perquè l’obsessió dels espanyols per assimilar-nos  afavoreix les dictadures i els polítics populistes, i forja identitats ruïnoses, poc compatibles amb els valors que fan avançar el món. Els pessimistes poden dir que el plebiscit ha sigut una collonada. Però hi ha un país que mai no s’ha resignat a viure dins del gueto i que ara creu que pot sortir-ne. Per més que vingui la falange, per més que treballin els fiscals, per més que els polítics continuïn fent els seus discursos automàtics, el procés que s’ha posat en marxa té la força de la història i difícilment s’aturarà. 

Són 300 anys de por, els que han acabat de liquidar les urnes. Tenim l’ànima rovellada i haurem de treballar-la, queden molts murs per aterrar. Però en política l’important són els conceptes i el fet que cal considerar és que, malgrat les lleis i les admonicions, l’independentisme ha passat de ser un pecat de radicals a convertir-se en una festa. Com m’ha dit una amiga, la diada nacional de la Catalunya lliure l’haurem de celebrar el dia 13 de setembre. La gràcia és que, si ens en sortíssim, no només hi guanyaríem nosaltres; la llibertat de Catalunya és l’únic fantasma del franquisme que encara espanta Espanya. Ajudem els espanyols a créixer: “Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i els podrem alliberar.”

 

Entrada patrocinada per:

logo_rostiseria_boqueria

16 pensaments sobre “L’esperit del 13 de setembre (V.III)

  1. Fantàstic. “Hi ha un país que no es va rendir el 1714, ni tampoc el 1939, i que esperava molt més de l’Espanya democràtica. Hi ha un país amb 300 anys de paciència que manté intactes els seus afanys. On arribarà? Això dependrà de la gràcia i de l’amor amb què es desplegui.”
    Els que saben analitzar bé la situació i ho veuen més clar que els altres, els necessitem per tal que ens descobreixin les trampes i obstacles que ens hi posaran. Hem de tenir clar l’objectiu final que és la llibertat i la independència, i evitar el pactisme fins que no hi arribem.

  2. Molt bona aquesta de celebrar la festa nacional el dia 13. És pesat explicar que el dia 11 no es celebra una derrota. En canvi, celebrar el primer referèndum té un aire fundacional, constituent. El missatge és molt nítid, el nadó surt sense fòrceps, dóna ganes de viure.

  3. L’Enric Vila ha revelat el pais clandestí.
    Gracies.
    Ha estat el de la meva joventut, lluitant contra la dictadura i per la llibertat en la democràcia.
    Com que tampoc he cercat la glòria, les hosties que he rebut els dos temps, mai no m’han fet mal ,personalment.
    Sabia que vindrien i d’on vindrien.
    Ara Vila , quan evoca el pais clandestí, no com un estrat passat o fòssil, sinó com un ésser viu, puc sentir amb força el que ens manté dempeus.
    Eduard Cardona

  4. Compte amb les “rendicions del 39”. Cal filar filíssim, ja que algú podria incloure-hi el nostre Pla. Potser, sense oblidar -a diferència de falangistes-, caldria mirar endavant, i el present!, per a no enredar massa la troca?

    • Si Pla s’hagués rendit l’any 39 no existiria l’obra impressionant i incomparable que llegà a les nostres lletres, al país que no s’ha rendit mai.

  5. Vist no només el desprestigi dels polítics sinó també, la seva rendició total a Espanya (ERC donà el govern de Catalunya a un partit espanyol), només ens queda confiar en el “poble clandestí” per desmpallegar-nos de la sangonera espanyola.
    A Mallorca deim, “un mal te toc pesta no és dolent per tothom” per això la crisi econòmica haurà estat oportuna per acabar de convèncer els timorencs, ja que si repassam la història veurem que quasi sempre les revolucions s’han fet en darrer extrem per la fam.
    Tanmateix el dret a l’autodeterminació és un dret reconegut en el dret internacional encara que alguns estats unitaristes com Espanya no ho vulguin reconèixer.
    Aconseguirem la llibertat sense modificar ni una coma de la constitució espanyola. tenim el dret internacional que ens empara, només es tracta de saber aplicar-lo.

  6. ” El país clandestí” del que parles el porto a dins des.de que tinc consciencia i l’he vist als ulls dels meus grans sempre que em parlaben, de petit, i ara l’he tornat a veure al rostre de molta gent gran a Arenys el pasat Diumenge, es el que més em va impresionar, la excitació que transmetíen aquells homes i dones de més de 70 anys que s’emocionaben fent cua a la riera per votar i molts altres de fora que pasejaben llur orgull de ser catalans i poder.ho fer saber al món. Aixó només ho atu

  7. Aixó només ho aturará una dosis excesiva d’imbecilitat per part nostra, sinó , som la generació de la Independéncia i hem de fer les coses bé. Fem história.

  8. Mireu. Jo no sé si el referèndum servirà per alguna cosa. Ni sóc gurú, ni vident, ni polític. Deu me’n guard. Però sóc observador, i només mirant i sense entendre-hi rès, es veu que la merda sura. Els polítics de dretes, d’esquerres, els independentistes, i els del més enllà, no em diuen el que vull sentir. Què vull sentir: que madurem, que pensem per nosaltres mateixos, que no tinguem por, que no ens autosabotegem, que no hi són per salvar ni la pàtria ni l’economia, ni per salvar-nos de nosaltres mateixos perquè no veiem el que ens convé, sinó per gestionar-nos colectivament amb un mínim de sentit comú. Vull que diguin que no són ni la única ni la millor opció per fer-ho, però que creuen en la seva feina, que passaran auditories de patrimoni “antes” i “después” de passar pel càrrec, que adoptaran d’una vegada el sistema mixte alemany de llistes obertes. I que si tot i així creiem que mereixen el nostre vot, els votem.
    Tot això, tant si giro el cap cap a la dreta, com si el giro cap a l’esquerra, ni ho veig ni ho intueixo.
    Sisplau, donem-nos permis per pensar. Dins o fora d’Espanya, això caurà com fruita madura.
    Salut i tapeu-vos, que ve la fred.
    R.

  9. Pere Agustí, jo també crec que Pla no es va rendir, però dit així: “Hi ha un país que no es va rendir…” a alguns sonarà massa èpic per inclore-hi a Pla, i a tants altres -Sagarra p.e.-, que van fugir per escapar d’una mort segura. A mans de…qui? Després van tornar i tal i tal. L’eterna canço.

    Crec en la força de la tradició per construir el futur, però depen quina “tradició” i remenar certa “memòria” és contraproduent, si més no sobrer.

  10. Sobre la tradició, la transmisió del pensament i els retornats-adaptats, crec que la postura més intel·ligent es, assumir-ho tot, o gairebé tot, en la mida de les possibilitats de cadascú. Es igual que Plà es rendis. El país es ben segur que no, i aquest pais ha d’assumir-ho. Penseu en llargs anys on no es veu cap més perspectiva que la dels uniformes grisos amb els edificis grisos al fons. Van passar anys on la gent neixí, moría, parlava i escribía, igual que ara. No ens podem inventar 40 anys de cop i volta a la nostra conveniencia.

    Ara, sempre hi han limits. França no pot rehabilitar mai un Pétain. No el pot perdonar ni disculpar. Catalunya no pot reabilitar tampoc un Eugeni d’Ors, ni perdonar ni disculpar. Es simple, en tota nació hi ha un punt d’intransigencia, perque una nació es bàsicament una construcció irracional.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s