L’escola d’estiu de la JNC

A l’escola d’estiu de la JNC. Només pel paisatge que veus durant el viatge en cotxe, ja val la pena anar-hi. Com cada any, l’escola s’ha instal·lat a La Carrau, prop del monestir del Miracle, a tocar de Solsona. 

Passat Cardona, que és un poble destrossat per l’absurditat del segle XX, arribes a una carretera estreta i elevada, que travessa grans extensions de camps envoltats de boscos frondosos, de conte. No crec que enlloc de Catalunya es puguin veure verds amb un punt de negre tan ferotge i tan selvàtic. Quins boscos! Quins camps! De fons, molt lluny, en últim terme, una serralada de muntanyes magnífiques, coronades per núvols musculats i vigorosos. Era un paisatge operístic, imperial, una gran simfonia a les antípodes del paisatge de miquetes típic del país. Jo anava fent ziga-zagues amb el cotxe mirant a tot arreu excepte a la carretera, que era deserta. Els camps, banyats pel sol d’última hora de la tarda, espurnejaven colors d’or i de verd fosforescent. Els colors es fonien i s’anaven densificant a mesura que la llum es tornava més i més melosa i, al final, el batec de la terra era ja només un badall malencoliós. 

De tant en tant, una masia vella i solitària. La ràdio del cotxe posava banda sonora a l’ocàs. Ah! tant de bo sempre n’hi hagués prou amb un cotxe, una ràdio i un paisatge per celebrar la vida amb tant entusiasme!

He tirat, doncs, a poc a poc i alegrement. Prop del Monestir del Miracle he trobat tres velletes venerables, probablement monges, que caminaven juntes, com si s’aguantessin les unes a les altres. M’han donat les últimes indicacions i he arribat a l’escola com un senyor, sense perdre’m gaire. Com que la Laura tenia feina, he llegit una estona sota un pi. Després hem  sopat –un sopar a la fresca, sota les estrelles, com els Gals. En un costat, la família Tremosa, molt simpàtica i eixerida.  En l’altre, l’Enric Vinyes, que és una ovella negra sentimental i bona, m’ha il·lustrat sobre les saltsitxes grower. M’han dit que alguns sàtirs han esguerrat la nit a les criatures amb els seus gemecs de pel·lícula porno. He menjat molta carn i patates fregides. Amb les postres, ha parlat el president Pujol. Escoltar-lo m’ha fet pensar que entre un sermó i un bon discurs hi ha una línia molt fina. Es tanca una etapa i mira d’adaptar-s’hi. Vull dir que el  “com ens hem d’entendre ”, que representa el seu catalanisme, va deixant lloc al “com hem de marxar” i, encara que calguin 300 anys, ja no crec que es torni enrera -exceptuant que hi hagués una desgràcia.

Cap a les tres de la matinada, he agafat el cotxe i he enfilat el camí de tornada. La carretera era fosca. Hi havia trams de boira en què semblava que el cotxe es fiqués a la gola del llop per no sortir-ne. No hi havia lluna, només un escampat preciós d’estrelles i l’ombra fantasmal de les muntanyes, perfilada sobre una franja de morat fosquíssim i brillant.

Anuncis

11 pensaments sobre “L’escola d’estiu de la JNC

  1. No entenc què hi has anat a fer a aquesta escola d’estiu. Posat a perdre’s per aquests verals, és molt més interessant fer-ho sol i en bicicleta de muntanya com fem els descarats de debó. [regala’m una bicicleta, doncs]

  2. Molt bé. Descrius una terra que no és lluny d’on vaig néixer. Catalunya és això, pagesia, vilatans i pixapins. El problema es que hi ha molts barcelonins que desconeixen aquest pais, com viuen encara els pagesos que queden?, quins problemes tenen?, com s’articula la continuïtat de les explotacions agraries?. Si arriba un moment en que ningú visqui a pagés, qui cuidarà del territori?. Hem de combinar la pagesia i la gran ciutat. El teletreball possibilita que visquis al camp i puguis dedicar-te a fer software, traduccions o el que calgui i si convé també anar a donar menjar les gallines o ajudar a recollir les patates. La major part dels catalans venim de pagés, ja que ho eren els nostres besavis, avis o pares, i si desconeixem d’on venim o reneguem d’això estem ben perduts. M’agrada que descriguis les impressions que tens del camp, com també de la ciutat. Gràcies.

  3. Ara no m’atreviria a fer-ho, però quan era jove, a l’altura del pantà d’Oliana, una nit de lluna plena, amb el cotxe, la ràdio, el paisatge, tanques els llums del cotxe. Res, amb tres-cents metres, a cinquanta per hora, n’hi havia prou per celebrar la vida amb molt entusiasme.

  4. Cardona, és veritat, és un poble destrossat per l’absurditat del segle XX. Com molts altres -la majoria- i això es va fer a l’època de Franco, a la de Jordi Pujol i a la dels tripartits.
    Per què la nova Convergència no lidera una alternativa urbanística sostenible, respectuosa amb el medi, pensada amb el cap i no amb la butxaca desbocada d’ambició?
    Tu parles de la bellesa de boscos i de camps: darrere d’aquests verds hi ha el treball dels pagesos. Doncs fem que no hagin d’abandonar.

  5. I és que Cornellà, Sant Just o Esplugues no devien tenir el seu encant? El que passa és que el que aquest país ha hagut d’engolir no té nom…

  6. urbanisme vol dir poder. Significa que el governant. amb la llei i un model al cap, digui al seu veí que no pot edificar. Als pobles això és molt complicat, els ajuntaments són l’administració més opaca i ineficient.I a més no tenim tradició de poder. Així doncs, vet aquí el que tenim: uns pobles que foten pena. Ara, això sí, el paisatge és molt bonic, l’única cosa que no falla, que deia el nostre heroi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s