Fuster, “nazi”

Llegint la correspondència de Fuster veig que, en una carta, li explica a Pla que el president de la Diputació Valenciana, Diego Sevilla, l’ha titllat de “nazi”. La carta porta data del 7.2.1963. 1963 és plena dictadura. M’ha fet gràcia aquest insult en boca d’una autoritat franquista perquè és un resum perfecte de la base d’indecència damunt la qual s’ha construït la cultura espanyola, i la seva justificació intel·lectual. Hi ha un fons sagrat de les paraules que, a diferència d’altres Estats imperialistes, Espanya mai no ha respectat.

Fuster, doncs, li explica la polèmica amb Sevilla i, més en general, la campanya que la dictadura ha desencadenat, a través de la premsa, contra el seu llibre El país valenciano. La manca d’una tribuna des d’on defensar-se, angoixa Fuster.  Totalment curat d’espants, Pla li diu que no pateixi. Li diu que les crítiques demostren que està “fent forat” i es posa a la seva disposició. Li aconsella que no sigui displicent: “Tingueu paciència, de la mateixa manera que s’ha d’aprendre a orinar, s’ha d’aprendre a viure en el país. No hi ha més remei.” Abans, en una carta anterior, li diu que el valora com a “ESCRIPTOR, CRÍTIC i HISTORIADOR”, però, sobretot, com a “POLÍTIC”. Fuster es mostra reticent i li respon amb ironia: “Gràcies pels elogis i per les intencions”.

Un dia caldrà parlar dels catalans que van animar -que van empènyer-, Fuster a seguir el camí de la política i després el van abandonar.

Advertisements

12 pensaments sobre “Fuster, “nazi”

  1. Li van fer de tot al pobre Fuster i suposo que el que mes l’entristia es veure com el seu pais no va reaccionar i ana derivant cap al blavisme. No en se la historia, pero pel poc que he llegit, m’el imagino com un altre heroi valencia que va defensar la seua patria i que valdria la pena rescatar de l’oblit. L’Eliseu Climent si que en deu saber de coses d’ell!. Em sembla que es un altre amb una fe i patriotisme fora de cap dubte. Que en penses?.

  2. Realment m’ha sorpres, jo no ho sabia i no podía imaginar que aquest corrent de transformació perversa del llenguatge fos tan primerenc.

    Es possible que aquest fenòmen respongués a una reacció de defensa desde la feblesa moral, d’aquell que ja sap que el corrent general del país no va per aquí, el que ja devia passar al 63. Com que el que sóc jo, ja està mal vist, te connotacions negatives, simplement acuso al de devant de ser-ho, així mato dos pardals d’un tret: em trec l’etiqueta de sobre i li poso a l’altre.

    Ara, això de “un resum perfecte de la base d’indecència damunt la qual s’ha construït la cultura espanyola” em sembla un xic exagerat també, perque no deixa de ser un fenòmen relativament nou, quan l’extrema dreta està a la defensiva. Es tradicional la intolerancia, la crueltat si vols, però no l’indecència, ja que hi havia el component de l’honor, una mena de racionalitat “a la espanyola” que d’alguna manera posava limits a la barbarie.

  3. Sincerament, no ho entenc. Tothom queixant-se de la terrible catalanofòbia, però no hi ha cap, CAP “intelectual” espanyol que escrigui generalitzacions tan insultants i barroeres sobre “la cultura catalana” com les que fa vostè sobre la cultura espanyola. Cap ni un. Però la hispanofòbia és políticament correcta. Queda molt progre. Encara que la practiqui un fatxa.

  4. He acabat de llegir el llibret de Pla “Navegació d’estiu” i, a tomb del que parles sobre Fuster, et reprodueixo algunes cites sobre l’admiració de Pla per les terres valencianes que considerava una continuïtat de la seva “terra catalana”:”De Sant Carles de la Ràpita navegàrem insensiblement–de la manera insensible que es passa de la fonètica de les terres catalanes de migjorn a les primeres terres valencianes” Ja a Vinaròs: “Enfilàrem un carrer molt llarg, inacabable,que anava, segons ens digueren, devers l’església i la carretera. En un moment determinat, Albert es parà en sec sobre la vorera i em digué: -I si reculéssim? – Com vulguis. Et fatiga aquests carrer? -No és que em fatigui. El trobo igual que qualsevol carrer dels mateixos habitants del nostre país. Jo em pensava que ja érem a València. -És clar que som a València, però tot això és igual, no hi ha cap diferència. De diferència, potser només n’hi ha una: fixa’t en les portes de les cases, les portes del carrer, són portes rurals, amples, amb l’amplada suficient per a passar-hi un carro. Aquesta nota agrària, pagesa, és general en els pobles de València, cosa que en molts dels nostres pobles, no diguem en els industrials, ha desaparegut. A mi m’agraden les terres i els pobles de València pel fons de ruralia que tenen. Mira, a més, l’aspecte de benestar, net i arreglat, que tenen aquests carrers…” Peroneu l’extensió.

  5. Estic preocupat…
    Darrerament he llegit força de temes polítics directa o indirectament: Sales, Benet, Cambó, Rodolf Llorens, Carmel Rosa, Pierre Vilar, Preston, Gibson, J.Pla,
    Anasagasti, Gaziel, Jordana, i uns quants més.I el leitmotiv sempre és el mateix, obsessiu i febrós.
    Estem en un estat de dret, diuen, i encara per reclamar normalitat pel nostre país des de la trona mediàtica ens diuen “nazis”. Emmascarats per paelles, paelles plenes del pitjor sutge, de la més negra aberració social que un país pugui produïr. I per més que es vulgui positivar el ritme de la història la febreta s’arrapa a les cervicals i produeix una migranya emprenyadora i morbosa. Com diu aquell o aquells: només vull viure en un país normal, amb totes les seves glòries i misèries, però net de boires tenebroses, civilitzat i lliure!
    Sort que hi ha gent que, malgrat la migranya corrosiva, escriu i escriu fins fer-se llagues als dits informant, lluitant, lluitant i lluitant… Aquests són i han estat el nostre exercit intel·ligent de pau i civisme, de vocació i d’incansable lluita amb voluntat d’acer. Perquè dels polítics no podem refiar-nos-en massa, malauradament.

  6. El poble valencià elegirà el camí que vulgui, justificat sempre per la seua sobirania popular. No hi ha més.

    Que el camí elegit pels valencians sigui antagònic al que alguns voldrien irrita força als “panindepes” (els del “sense València no hi ha independència”) i qualsevol intel·lectual que es pronunciï al seu favor al sud de l’Ebre és elevat a la categoria de “lliri entre cards” o semidéu patriota per propi interès… Ni més ni menys, un fet idiota.

    ¿Quan interioritzeu que ni València ni Balears [llurs ciutadans] volen formar part dels “Països Catalans” (?!!) què fareu, plorar o emplear la violència? x_DDDD

    Au, quan entengueu que d’haver-hi independència (causa a la que sóc favorable) només incumbirà al Principat sereu més feliços i menys feixistes, a més de coherents.

    Si s’ha de potenciar alguna cosa és la cooperació ESTRICTAMENT SOCIOCULTURAL en l’àmbit catalanoparlant, res més.

    Us sigui lleu, d’un lleidatà.

  7. Si Josep, però un discurs irracional fet amb tota la intenció per gent experta i que cobra uns bons sous per crear un estat d’opinió no es pot combatre amb la raó així com així. Es important tenir suficient esperit crític per distingir el que es un discurs deshonest, pero la solució de veritat es no escoltar-nos les fonts un cop han estat identificades: diaris, webs, manifiestos, etc…
    Trobo que es una perdua de temps el intentar rebatre’ls: no aprofitarà a ningú, ni a l’emisor, que ni escolta ni vol escoltar, ni al receptor, que haurà de pedre el temps en desfer els sofismes construits amb tanta cura.

    I no us penseu pas que els constructors de frases màgiques se les creuen, i per tant es absurd intentar rebatir-los, i segurament el públic tampoc s’ho creu de veres. Es sobre tot un teatre que es dirigeix a alimentar i refermar un cercle de fidels incondicionals, a canvi d’uns quants tòpics per no tenir que fer l’esforç d’enfrontarse amb la realitat.

    També estic d’acord amb en Julià que dir-ne que aquest fenòmen neix d’alguna característica persistent de la cultura espanyola es un abús. No recordo cap ni un pensador espanyol que defensés aquesta mena d’acció tan deshonesta. Ja he dit que em sembla més una nova estrategia d’un sector que aprofita certes circumstancies d’una societat que arrossega certs tics del passat.

  8. Acabo de trobar aquest text tot navegant. El deixo aquí perquè m’ha semblat interessant i perquè he pensat que aquí és el millor lloc per guardar-lo. Apa.

    «I si contra el partit catòlic, que és el que té la majoria intel•lectual i la minoria popular, i contra el partit evolucionista i materialista hi ha d’haver la ciència catalana, fundada al segle XIII, contra el famós partit de l’europeïtzació de Catalunya, que avui impera, hi ha d’haver el partit de la catalanització del món, per les raons que nosaltres vam dar al “Concepte general de la ciència catalana”, que demostren clarament fins allí on ha arribat o podria arribar la nostra pàtria en el camí de la catalanització del món, que dit així sense preàmbuls, sembla una exageració i un programa descabdellat, i dit per peces menudes i especificant-ho tal com s’ha d’especificar, denota que aquestes paraules no solament se poden dir amb tota la boca sense por de fer un paper ridícul, sinó que es poden escriure sense tremolar, com a lema de Catalunya, damunt les quatre barres de sang de la bandera catalana, com les primeres notes dels Segadors, que és el nostre himne nacional, s’escriuen damunt del pentagrama, perquè si ells, o sigui els del partit contrari, diuen i repeteixen que volen la universalització de Catalunya per mitjà de la cultura europea, nosaltres al crit de visca Catalunya, els respondrem, no solament amb tota la barra, sinó amb les quatre barres de la nostra bandera, que anem a la universalització del món per mitjà de Catalunya, i si tots hi posem el coll, podrem dir i repetir, respecte d’aquestes qüestions aquelles paraules finals del programa de la Unió catalanista, que es van fer cèlebres i que parlant de la llibertat de Catalunya deien: «això volem, a n’això anem i a n’això arribarem sense trigar gaire», perquè estem segurs que si catòlics, ateus, tradicionalistes i internacionalistes, i altres companys que volen defensar llurs programes emmanllevats a l’estranger, defensant-los més que dogmàticament mediten, una mica, i reflexionen, ni lluita hi haurà, perquè davant de la ciència universal catalana, tots es posaran a la raó i vindran amb nosaltres, i si per un cantó els catòlics amb el Bisbe i els capellans al davant, veuran que ha arribat l’hora de deixar-se de catolicismes, els ateus materialistes que diuen que tot és matèria i que morta la cuca mort el verí i mort el gos morta la ràbia, volent dir que després d’aquesta vida ja no hi ha res més, obriran els ulls i veuran que fins ara han perdut el temps i tots plegats en comptes d’acceptar les primeres idees que troben, se posaran a estudiar com nosaltres i com que entre tots ho hem de fer tot, mirarem que Catalunya, en comptes d’anar a la cua de les altres nacions repetint el que els altres diuen, sigui el que ha d’ésser segons indica la història de la nostra ciència, que és llarga i gruixuda i que els qui tinguin gust de llegir-la veuran que explica de sobres com i de quina manera Catalunya, no solament ha de rebutjar els ideals que ens vénen de fora, que són falsos de cap a peus, sinó que com he dit i repetim per acabar, és l’única nació del món que pot dar la veritat a les altres que faltades com n’estan la necessiten com el pa que mengen, i que és un toc d’atenció que des de la nostra modesta esfera dem als catalans, que mentre el temps passa i la mentida balla, ronquen com uns porcs, adormits com un soc, amb el cap damunt de coixí de l’error, a l’ombra dels ideals forasters com els pagesos que fan la migdiada a sota les oliveres que es planten al mig de la vinya, que és una comparació que a més de semblar-nos molt exacta ens servirà per acabar aquest article d’una manera arrodonida».

    Francesc Pujols
    El Día Gráfico, 1918

  9. Marc, aquest article dóna la raó hiperbòlicament al principi que la universalitat cal buscar-la en l’aprofundiment de la pròpia essència, o sigui, només sent nosaltres com a catalans ens trobarem universals com a humans.

  10. Hola, Enric,
    veig que estàs traient profit del llibre. Cal afegir que el senyor Diego Sevilla Andrés va ser Catedràtic de Dret Polític de la Universitat de València i, per tant, va en ser professor de Fuster durant els anys 40 (els pitjors). Es coneixien molt bé. De professors, Fuster només en salvava un o dos.
    Dit això, tampoc no podem obviar-ne les circumstàncies. El País Valenciano formava part d’una sèrie de guies de les “regiones españolas” que va editar Destino a principis dels 60. La decissió de concedir-ne la redacció valenciana a Fuster no va caure gens bé a un determinat sector de la “intelligensia” valenciana (Sevilla Andrés; el director de Las Provincias José Ombuena, franquista de pedra picada; i Francesc Almela i Vives, cronista de València que es va veure abocat al blaverisme) que aspiraven a controlar-ne l’edició.
    Cal dir que EPV no oferia cap visió política “agosarada”. Era una guia innocent. Però n’aprofitaren bromes iròniques (típiques en Fuster) per apel·lar a la pell fina de la gent i tirar-li-la al damunt. Nosaltres els valencians, en canvi, era més difícil de combatre. Això, però, encara no era blaverisme, que vingué més tard. Tot i que el 1963, per falles, Fuster va ser cremat en efígie, a la manera dels autos de fe, a la llavors dita Plaza del Caudillo.
    Enric, espere que els documentals també t’hagen aprofitat.
    Parlem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s