Xostakòvitx a Oxford

L’últim número del The New York Review of Books publica una carta d’Isaiah Berlin a un amic seu, magnífica, molt fina. La carta ve a ser una crònica de la visita de Xostakòvitx a Oxford, i és un text perfecte per fer-se una idea de què és una dictadura, amb el règim comunista de la URSS com a paradigma. La descripció del llenguatge no verbal del compositor és sensacional. Berlin dibuixa un home aterrit, minimitzat, que visita Oxford de puntetes, permanentment pendent dels dos goril·les que l’acompanyen i de no dir res, ni fer res, que pugui ofendre les autoritats del seu país. Berlin fins i tot observa que Xostakòvitx té un tic nerviós a la cara que li marxa quan perd de vista els dos acompanyants. Els goril·les, diu, són militars soviètics endolcits -guapos, polits, educats-, amb la punta justa de “glamour” per quedar bé davant dels anglesos i no posar en evidència la barbàrie d’on vénen. Segur que tenen les mans tacades de sang hongaresa, li diu Berlin al seu amic, però “són  bons nois”, afegeix irònic, bons nois que “no dubten a disparar al cap de qui calgui si en reben l’ordre”. La senzillesa i la pietat amb què s’explica, donen molta força al seu relat. També hi ajuda, esclar, l’empatia i el coneixement amb què la seva història vital li permet acostar-se a les pors de Xostakòvitx. La carta és de 1958, dos anys abans que el compositor s’afiliés al partit comunista. La pedanteria organitzada s’ha fet un tip de discutir si ho va fer de cor, a causa d’una “evolució ideològica” d’última hora.

Anuncis

5 pensaments sobre “Xostakòvitx a Oxford

    • La gent que aparenta ser humana, la faixista, la comunista, la bondadosa, la màrtir, la visionària, la salvadora, la obrera, la burgesa, la rabiosa, la inútil.. Encara que des del punt de vista de cadescun de nosaltres sempre pensem que som “dels bons”, tota aquesta gent és humana i si no ens afanyem a acceptar-ho mai no entendrem res. Dividir el món entre els bons i els dolents, és un exercici pràctic i necessari, inútil, i imprescindible.
      Tot aixó em fa pensar en aquell progre que deix: jo accepto la diversitat, només que els diversos són els altres.
      Salut.

  1. L’ideari, com a tal, tindria el seu atractiu; el problema, com deia Pla des dels seus falsos 21 anys, és que és un no-sistema i, per tant, un no-ideari que s’acaba regint per les forces de sempre… cruels? sí, però d’eixe món… Al comu-nisme li falta això, sentit “comú”.

    • Ca! Per trobar bolets cal saber on són. Secundàriament i a vegades complementàriament, hi ha olfacte i estimar la terra. Els ceps ja treuen el cap masssivament. Al Central Park només hi ha membrus virilis, molt apreciats per segon quin/a, això sí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s