Pujol sempre té raó (Rac 1)

És bo que el president Pujol hagi sortit a dir que l’acord de finançament incompleix l’estatut, i que no soluciona res. Encara hi ha molts catalans que necessiten una figura paternal, que vagi sobre segur i que canti les veritats amb moderació; que es carregui de raons abans de pronunciar-se sobre els temes més incòmodes i evidents. Si la paciència és una virtut, Pujol ja fa temps que s’ha guanyat el cel. El president sempre té raó, i per això són importants les seves declaracions. El PSC ha interpretat la comèdia amb tan talent, i tan ben acompanyat dels mitjans d’informació, que encara podria passar que algú se la cregués. El guió s’ha seguit de meravella; s’ha dominat el ritme de l’acció, i tothom ha ballat al ritme del PSC. Tot i així, si jo fos convergent, no perdia més temps amb la qüestió. Guardaria amb tot luxe de detall la propaganda de l’acord que fa el govern i la posaria en una carpeta que digués: campanya electoral. L’embolica que fa fort és tan gros que ja petarà sol. Vull dir que ja vindrà Madrid a desfer-lo brutalment. El problema no és només que l’acord no compleixi l’estatut; és que, a més, les xifres que es donen són pura fantasia. No hi havia cap necessitat que el conseller Castells es jugués el prestigi de la institució, ni el seu propi d’economista, amb aquests brindis al sol, a tres o quatre anys vista, que cap organització seriosa no s’atreviria a fer. Vull dir que no n’hi hauria hagut cap necessitat, si el nou sistema de finançament fos tan bo com diu.

Advertisements

17 pensaments sobre “Pujol sempre té raó (Rac 1)

  1. El més trist és que aquestes xifres imaginàries que ens volen vendre com estratorfèriques no servirien per a res. Els 2.151M€ que en teorien han compromès per al 2009, no són més que la meitat del nostre dèficit! És a dir, aquest any ens endeutarem la meitat que l’any passat. Estarem la meitat d’arruinats.
    El PSC ha dominat el mitjans però no ha convençut a ningú. Tohom veu l’estafa. Jo encara o he sentir ningú que se’ls cregui. Ningú.

  2. Tu també? No entris en aquest fangar de l’autonomisme, que l’única cosa que fa és obstruir la nostra pulsió de llibertat. El Mas ja ha dit que la seva gran prioritat quan torni a governar és fer complir l’estatut. Del dret de decidir i del conflicte amb Espanya ja només en parla el doctor Carretero. Potser que li fem cas, doncs. [Em sembla que no has entès l’article]

  3. Si jo fos convergent, hauria de pensar si tants esforços valen la pena. No seria millor anar pel dret cap a la independencia?. Que hi podem perdre?. Pitjor no estarem, ja t’ho asseguro i pero aixo votare a qui es presenti amb aquesta opcio, que de moment nomes hi ha Reagrupament.cat. Esta clar que tot es propaganda i tactisme de tots els partits de cara a les properes eleccions, per continuar igual amb els mateixos problemes endemics. Deixant fora els sentiments i buscant nomes la racionalitat, si volem sortir d’aquesta crisi, nomes ho podrem fer si anem sols, ja que posar a treballar i controlar que ho facin, 7 millons de persones es mes facil que fer-ho amb 47, que a sobre no en tenen ganes. Es aixi de senzill.

  4. Segurament sí que CiU hauria d’abandonar la batalleta momentaneament sobre l’Estatut, encara q tinguin raó i que en tota aquesta història només se’n pot treure una conclusió: tothom se n’ha cansat, batalla perduda. Ep però només batalla!
    El PSC cada dia està demostrant amb tot el seu pla de màrqueting que el final de l’episodi que han marcat és simplement una segona o tercera part, dolenta per cert, i que no s’acaba aquí. S’han resolt els sous això sí.
    I estic d’acord en que Pujol és com un pare. Però és que des de que s’en va anar… amb qui podem confiar els catalans? Carod va demostrar el que era, en Saura també, llavors la defenestració de Maragall, i ens foten un robot cibernètic que ara estudia el català fent de presi!

  5. A mi em fa pensar aquest paper d’autoritat moral que li otorguem a Pujol com a “pare de tots”. Es possible que aquesta figura s’aprofiti de la manca de lideratge, doncs el politics actuals els veiem com a ficats en un partidisme molt estret i curt de mires.

    Tantmateix, sense rebutjar la figura d’autoritat d’en Pujol, el que convindria al pais es més aviat un lider o uns liders vius que no pas un pare espiritual mort políticament.

    No cal un senyor que en piqui els dits quan fem les coses malament (“això caca, nen”) sino un senyor capaç d’ilusionar per exemple recolzant fortament les iniciatives socials, que n’hi ha, per sortir de l’estat d’infantilisme nacional en que ens trobem.

  6. M’ho estic passant d’allò més bé llegint el llibre sobre J.Pla i, sobretor, descobrint que darrere la generació dels meus pares i ara ja de la meva, hi ha
    qui obre la finestra amb empenta i follia per respirar
    aires nous. Nosaltres encara tenim les seqüeles del vòmit, de la dramàtica ressaca, del “nen no t’emboliquis” i tants altres verins…
    Encara era un nen quan vaig sentir dins meu una veueta que em deia que aquell no era el meu món, el que jo volia i desitjava… Beneïda veueta que reneix en cada generació per anys que passin i circumstàncies que patim. Hi ha una llavor misteriosa que resisteix el pas del temps i de les persones.
    Actituts com la teva il·lusionen.
    Ah! Sóc addicte a Pla; necessito llegir-lo sovint.
    Gràcies, enhorabona i tots el ànims que calgui!
    Cordialment,
    Josep Ma Pous
    Girona

  7. Peixera: lloc on els uns compren peix bullit al cove que no compleix la reglamentació, i on els altres diuen que accepten el peix si els primers reconeixen que l’han comprat per la urgència financera i que l’han comprat sense complir les normes.

  8. El primer estatut post-franquista no va incloure el concert econòmic “mercès” als socialistes, al PSUC i a la UCD, amb la qual cosa anar s’havia d’anar a Madrid a la recerca d’escaiola, com va dir el senyor Guerra, i el president Pujol va agafar el cove i va anar posant-hi peix, com va poder.

    Amb el segon estatut post-franquista no cal anar a buscar peix ni cal cove, només esperar que la ratera ens faci mal. Ells n’han après i manen més, molt, massa i a casa. Com diu en Jan Laporta, casa nostra és una diputació i ells són prepotents, imperialistes i viuen de la ganga.

    Salutacions.

  9. Amb permís:

    El nou model es pot veure com un got mig plè o mig buit.

    – Mig plè:
    1) Hi ha més diners (no fem demagògia amb això, que són faves comptades amb previsions o sense).
    2) S’introdueix, tímida i reprimidament, una lleugera idea que només eufemísticament se’n pot dir “límit a la solidaritat”.

    – Mig buit: (fa massa que ens afeitem):
    1) No rebre finançament per sota de la mitjana NO ÉS aplicar el principi d’Ordinalitat.
    2) El nou model es basa en la primera proposta Solves, reciclada: més participació en la cistella d’impostos.

    És veritat quan es diu que el nou finançament és “millor”, però també és evident que no és per això pel què vam desgastar la moral del país fent un nou Estatut.

    Salut, i fins les properes eleccions.

  10. Només faltaria que el finançament no fos millor, després de publicar les balances fiscals i de l’increment d’1,2 milions d’habitants (o més?).

    “El millor de la història”, canten els tripibotiflers. Gràcies, senyors…

    Aquest debat demostra el nivell que hi ha en general en aquest país. I si ens tracten de ximples és perquè ho som.

  11. No entenc per que parleu del “prestigi d’en Castells” ja que entre economistes no en té cap; en Castells no es economista, sino un funcionari, que no ha fet res de bo en tota la vida; es una vida estèril, entregada a Espanya per robar als catalans; no entenc per que el tracteu com un català quan només es un espanyol que va assessorar al Felipe Gonzalez per robar als catalans; i per cert, continua defensant el PER andalús; Enric, NO VALORIS indiscriminadament a un espanyol com el Castells; i no parlem de Filesa, que ….

  12. Enric, podries comentar el paper galdós que està fent Omnium. La visió del finançament que ens va enviar als socis… vaig tenir l’impuls de donar-me de baixa, desprès vaig pensar que això és el que voldrien els espanyols. El problema de Catalunya és la condició humana. La dignitat és baratissima, som un pais venut.

  13. Un pais venut, però amb mala conciencia i sentiment de culpa d’anar entregant el pais a uns estranys. Quan estigui consumada la fusió sentimental, quan siguem u amb els de Palència o Huelva ja serà diferent, pero encara no es aixi, vet aqui el problema: tenim certa entitat nacional. (ni de lluny una nació, digui el que digui l’Estatut)

    Els de Madrid creuen que no ens poden donar més corda perque el país es podría desenvopular massa i no es bò per a la cohesió de l’Estat; error, perque una Catalunya contenta dins de l’Estat sería una garantia de fidelitat. Però una Catalunya cada cop més pobra, trista i maltractada només es garantia de problemes.

    Per a mi, el pacte al que varen arribar amb Espanya els nostres pares i avis està vençut perque no hi ha cap motiu per a mantenir-lo; ni el pacte del s.XV, ni el del XVII ni el del XVIII. Es més, jo em sento amb autoritat moral plena per a denunciar-lo, el pacte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s