El moment de Mas (FCO)

El principal enemic de Mas quan esdevingui president de la Generalitat no seran ni els socialistes, ni l’atur, ni l’Estat espanyol: serà la famosa ambigüitat de CiU. No cal tenir gaire nas per veure que vivim un final d’etapa. El món viu una època de transició. La sacsejada és general i, com passa en tots els moments de canvi, hi haurà guanyadors i perdedors, països que sortiran reforçats i països que diran adéu al tren de la història. Per ara, encara tot és possible. L’avantatja d’aquests processos és que democratitzen les oportunitats; però, per contra, cada decisió té repercussions més grans que en les èpoques tranquil·les.
 
A Catalunya, com ja va passar durant el primer terç del segle XX, la desorientació podria sortir-nos cara. La crisi de la política a tot el món, per força s’ha de sentir més a Catalunya, on els polítics tenen tan poc poder. El desprestigi de la política catalana cal buscar-lo més en aquest fet, que no pas en el tripartit. La crisi de valors és general. A tot arreu, el sistema ha ensenyat el llautó i el polític ha esdevingut un rei despullat. A tot arreu, l’elector escolaritzat és un analfabet moral. El primer que hem d’entendre, per sortir del pou, és que no som tan especials, ni en els defectes ni en les virtuts. El model sorgit de les guerres mundials, al qual Espanya va arribar tard a causa de la dictadura, s’ha esgotat i ha escombrat tota una cultura política.
 
Si als països importants, els polítics miren de refer el seu lideratge amb un discurs moral i nacional potent, aquí, on les institucions són tan febles, la recepta val per partida doble. Com en tots els moments difícils, el futur del països dependrà de l’exemple que donin els seus líders. Dependrà de la seva capacitat de destriar el gra de la palla i de dir cap on cal anar. Els gestors de la calma, els tecnòcrates i les vedettes, fracassaran. El poder ara cal crear-lo i tornar a legitimar-lo, i això vol dir que cal picar molta pedra i fer-ho amb molta audàcia. 
 
Dic això perquè Mas, que va ser designat pels seus dots de bon gestor, haurà de canviar de pell. No crec que pugui administrar cap herència. Més aviat haurà de decidir si vol liquidar el negoci o reformar-lo de cap a peus, si vol representar el principi del final o el principi del començament. Mas haurà de liderar un moviment, més que no pas un partit o un govern. Per aturar l’espiral autodestructiu en què ha entrat el país, haurà d’explicar quina Catalunya vol per d’aquí 15 anys i situar les seves decisions en aquest marc. Per motivar els catalans, els haurà de deixar somiar, i encarrilar el país en alguna direcció. Haurà de definir horitzons i els mitjans per arribar-hi, posant al centre Catalunya i no pas la voluntat d’Espanya. L’oportunitat de Mas vindrà en un moment d’importància decisiva. No podrà governar veient-les venir. La seva situació recordarà aquella sentència de Roosevelt: “En una situació difícil la pitjor decisió és no prendre decisions”. De la tenacitat de Mas, ningú no en dubta; caldrà veure, però, amb quina audàcia pren la iniciativa.

Anuncis

9 pensaments sobre “El moment de Mas (FCO)

  1. aquest horitzó que ha de definir un Mas audaç és l’estat propi; qualsevol altra història serà una pèrdua de temps que sepultarà Mas sota la seva grisor i pot sentenciar el país a la provincianització definitiva.

  2. eps, tens una falta d’ortografia greu : “L’avantatja d’aquests processos és que democratitzen les oportunitats; però, per contra, cada decisió té repercussions més grans que en les èpoques tranquil·les.”

    No seria l’avantatge? [Totalment, ho canviaré quan la pengi al bloc]

  3. Sr. Vila,
    primer de tot felicitar-lo. Felicitar-lo pel seu darrer llibre que estic devorant i que m’interpel•la constantment i segon per ser tan lúcid en el pensament i en l’escrit. Un bon exemple és aquest darrer article publicat a la FCO.
    En segon lloc, una petició. No es despulli tant en públic. Si necessita comprensió o companyia cridi als amics, que segur que hi són i que respondran. El públic, el lector no ho farà. Potser és trist, potser és el millor, però els qui el llegeixen no cerquen la persona. Cerquen el talent. Cridar o plorar al vent és desesperançador
    De la mateixa manera que en el líder polític, a l’intel•lectual se li demana que esbossi el somni i indiqui el camí per atansar-s’hi. Per això, primer cal voluntat, audàcia i capacitat. Vostè té les tres coses. Endavant! Continuï criticant l’avui i explicitant un demà millor.
    Els meus millors desitjos, que en bona part són compartits.

  4. Crec que tens raó bàsicament, però transcric una ironia de Borges perquè m’hi has fet pensar: “Vivió, como todo hombre, en una época de tránsito”.

  5. Suposo que no és cosa teva, però al segle XXI no em ve gaire de gust llegir un text en cursiva. Ja me’l llegiré aquí en rodona. Això és com les dones: molt millor una de rodoneta que una cursiveta. [d’aquí un dia el penjaré aquí]

    • OK. Molt millor. Pe cert, encara penses que el Carretero s’hauria d’haver quedat a Esquerra? Creus que Rcat és un error? Estàs d’acord amb el Sostres que a hores d’ara el bipartidisme és CiU i Reagrupament? I una pregunta sense cap més intenció que saber-ho: ets diguem-ne proper a l’Uriel Bertran? Segur que a molts lectors els agradaria un article que anés per aquí.

  6. Uf, que bo! Jo no votaré CiU fins que no em diguin cap a on volen anar. La Casa Gran podria ser aquest moviment si es comencés pels fonaments i no per la teulada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s