Dietari, amors i llibres

Dimecres
Sempre que em trobo P. a l’autobús allarguem la xerrameca en algun bar prop d’Edicions 62. Se’m carrega Pau Casals. Diu que tindria més suc una biografia de Xavier Cugat. Després vaig a la biblioteca; dubtes. A l’hora de tornar els llibres, el funcionari em diu, volent-me fer una gràcia: “Què senyor Vila, quan tindrem el nou llibre?”

Dijous
Presentació a Badalona. Una lectora que podria ser la meva tieta m’ajuda a trobar la llibreria. Explico què té el llibre d’autoconstrucció i de cavall de troia. Després, sopar amb el Marcel Riera; refinat, amb aquesta memòria meticulosa que jo no tinc. Passegem pel centre històric: la plaça de la constitució, les runes romanes, els carrerons humits i salats. A cada cantonada, saluda algun conegut. Cap quinqui d’aquests que l’espanyolisme diu que són el “país real”. A última hora de la nit ens trobem l’historiador Vilarroya, amb la seva panxa, els seus tirants, i els seus bigotis de federal vuitcentista.

Divendres
Truca C. Tristoi, em diu que l’ha deixat la nòvia. “És la primera vegada que em deixen”.
Deu fer un parell d’anys vam tenir aquesta conversa:
–    M’has de donar una llista de llibres per llegir.
–    Però si tu no necessites llegir més, animal. Tu necessites enamorar-te i patir una mica.

Enamorar-se humanitza. Estimar les dones, fa els homes bons. Ens fa bons perquè, en general, si hi ha una mica de cor, ens fa més compassius. Li recordo la conversa, i li dic:
–    Les dones sempre decideixen. Quan són alegres i inconscients, busquen homes vitals que les domestiquin i les facin anar rectes, i quan viuen amb por busquen mansos que no les puguin arribar a conèixer, pares funcionals, incapaços de posar-les contra elles mateixes, una lleterada que els permeti morir en els fills. Les dones s’equivoquen poc i quan s’equivoquen tampoc no hi ha res a fer.

Com que no em creu i continua trist, afegeixo:

– Mira: Si una dona no et correspon, has d’agrair-li que t’hagi salvat d’un error o bé compadir-la, perquè, s’hi s’ha equivocat, encara que s’hagi equivocat per tots dos i per malament que tu t’ho passis, a la llarga pitjor s’ho passarà ella. Pensa que en el cor d’un home hi caben moltes més dones que no pas homes caben en el cor d’una dona. Si miro enrera és el que em trobo. Si X no m’hagués deixat, per exemple, jo ara seria un pobre funcionari de correus; i si Y m’hagués fet cas, és veritat que jo ara no tindria la desgràcia d’escriure, però ella no tindria la desgràcia de ser mare soltera….
Era una teoria portada a l’absurd, esclar, però bé calia buscar l’humor de les coses per consolar-lo.

Advertisements

7 pensaments sobre “Dietari, amors i llibres

  1. “Pensa que en el cor d’un home hi caben moltes més dones que no pas homes caben en el cor d’una dona”. Bona aquesta! És ben cert. Per aquest i altres motius, n’estic segur que en general els homes som més feliços. La natura, Deu, qui sigui, ha pensat més en nosaltres.

  2. Per això Ulisses fa la Odissea i coneix Calipso, mentre Penèlope es manté fidel.

    Això de la quantitat i la qualitat, és un tema de mai no acabar. No era Petrarca que només n’estimava una?

  3. Enric, no fotis, eh? El proper llibre, sobre Pau Casals. Si us plau, no tinc res contra en Xavier Cugat. Pero encara estem reconstruint el pais i necessitem herois i mestres i llums de veritat.
    Salutacions.

  4. Però Enric, no estaves fent un llibre sobre en Pujol i en Maragall? Necessitem la teva lucidesa d’historiador per poder analitzar el passat més recent i així progressar cap a un futur de llibertat.

  5. A mi m’agradaria llegir un llibre que tractés àmpliament d’això:

    “Aquest nacionalisme que vol duros a quatres pessetes i que munta sidrals per foteses i després s’empassa totes les humiliacions?”
    (Enric Vila.)

    Mentre al mateix diari llegeixo que “Aznar veu Espanya en perill” (jo també), un altre titular ens avisa de l’enèsima humiliació que ens prepara el Govern no nacionalista espanyol: “El català no serà requisit en la justícia.” L’argument del ministre de Justícia (?), a qui alguns han qualificat de polític federalista, sensible a la pluralitat de l’Estat i bla, bla, bla, Sr. Francisco Caamaño, és que “una cosa és reconèixer drets i estimular i una de ben diferent imposar obligacions que vagin més enllà dels consensos necessaris” (ho transcric sense faltes).

    No sé com ho veieu vosaltres; jo ho trobo gravíssim. Molta gent es va escandalitzar amb el ‘Manifiesto en defensa de la lengua común’, però això és el mateix: és la reivindicació del ‘dret’ de ser monolingüe a tot l’Estat, el ‘dret’ de quatre funcionaris ignorants i imperialistes per sobre de la llei i de la bona educació. Amb el mateix llenguatge: el català suposa “imposar obligacions” (valgui la redundància si es tracta de fotre’ns, oi?) i es pot estimular de la mateixa manera que el Manifiesto apostava per estimular el folklorisme del català.

    La mare que us va parir!

    El castellà és l’estat normal de les coses. No s’imposa, és com la natura, que hi és de sempre. Llavors arriba el mosquit tigre i canvia l’ecosistema. Els castellans no ens han imposat la seva llengua des de fa 300 anys; en canvi, nosaltres sempre hem volgut imposar-los la nostra, fins i tot ara volem imposar-la al nostre país.

    És una humiliació intolerable, més que la tercera hora de castellà. Va contra el sentit comú i contra voluntat del nostre poble expressada en l’Estatut.

    Hem hagut d’esperar molts anys per superar una gran humiliació: fins ara, el castellà era l’única llengua obligatòria a Catalunya. I avui, amb un Estatut en vigor que equipara el castellà i el català, se’ns tornen a pixar a la cara. Ni finançament, ni bilateralitat, ni llengua…

    Què volen aquesta gent? I nosaltres, què volem? ¿Abandonarem d’una punyetera vegada “aquest nacionalisme que vol duros a quatres pessetes i que munta sidrals per foteses i després s’empassa totes les humiliacions?” (Paraula d’Enric Vila.)

    Quan el mestre Joan Solà diu que “la política lingüística de Catalunya és un fracàs, perquè no ens hem cregut que som un poble”, vol dir exactament això: “Aquest país té una gran capacitat de resistència. Malgrat tot, hi ha un fons de bona voluntat amb el català. Si els polítics plantessin cara, la gent els seguiria.” (Paraula de Joan Solà.)

    El nostre govern no hauria de permetre de cap manera, DE CAP MANERA, que els jutges no tinguin l’obligació de saber català a Catalunya. Ni els jutges ni els metges ni ningú. (No considereu una humiliació arribar a Urgències, nerviós, parlar en la teva llengua i que la metgessa et digui que no t’entén?)

    Que els botiflers del PSC es vulguin empassar un altre escarni de l’imperi és lògic, però que ho faci un partit que es fa dir independentista és el súmmum de la traïció. Va, Puigcercós, a veure si tens collons de dir públicament que si el Govern d’Espanya (el dels teus amics) tira endavant aquesta humiliació, trencaràs el govern (el dels teus amics, també).

    Ja n’hi ha prou d’aquest color, no? Plantem cara o pleguem?

    • “(No considereu una humiliació arribar a Urgències, nerviós, parlar en la teva llengua i que la metgessa et digui que no t’entén?)”. S’aprèn dels errors (o els oblids) i l’altre dia quan vaig demanar hora per un dermatòleg a la meva companyia sanitària els vaig recalcar que volia que m’atengués un doctor (o doctora) en català. Cap problema. Al final n’aprendran.

    • Tens tota la raó, Marc. Com a catalanoparlants tenim els nostres drets lingüístics conculcats. Tant a la sanitat pública, com a justícia, com a correus, com a la policia nacional (espanyola), etc. I nosaltres som els nazis, hehe. L’única solució: la independència. Amb els espanyols no hi ha res a fer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s