Els llepafils (El Punt)

Fa cosa d’un mes i mig, Manuel Cuyàs va publicar un article molt generós amb mi i amb el meu últim llibre, que veig que ha portat cua. L’article em situava al centre d’una colla, que Cuyàs anomenava «els descarats», presumiblement destinada a dirigir el país. Cuyàs, que és un gat vell, se servia del meu llibre, El nostre heroi Josep Pla, per parlar d’una generació que puja forta, a través d’un seguit de noms concrets. El sistema dels noms, en un país poruc com el nostre, on tothom es mira de reüll i viu mig amagat, és un camí segur per promoure la polèmica. D’aquí, segurament, que l’article hagi produït un cert bum-bum i que primer Jordi Amat i després Jordi Cabré hagin necessitat dir-ne alguna cosa.

D’entrada, diré que no em trobo gens descarat. Tampoc no aspiro a seure en cap trona, ni encara menys a dirigir el país. Com ja li vaig dir a Cuyàs, la meva gran il·lusió seria viure d’acord amb el meu sentit de la dignitat i de la justícia, sense haver de donar tantes explicacions. M’agradaria no haver d’escriure tant sobre el país. De moment, escric segons la meva manera d’entendre la vida, que consisteix a anar pel món mirant de no abaixar-me gaire els calçotets i confiant més en la intel·ligència de la gent que no pas en la seva ideologia.

L’adjectiu que Cuyàs va penjar a la nostra colla, «els descarats», no m’agrada, però el comprenc des de la seva sensibilitat. Per això, tot i que l’etiqueta no m’agrada, l’article em va semblar generós. Em va semblar que Cuyàs reconeixia les limitacions de la seva generació sense desmerèixer-la. És veritat que ens criticava -el desacomplexament «potser excessiu», que jo mateix reconec en el meu llibre-. Però l’article era més un acte de reconeixement als qui venim darrere, volia més reivindicar una colla que comença a tenir un currículum i una manera de fer les coses, que no pas oferir un retrat precís d’una generació. Cuyàs és periodista, no sociòleg.

Per això m’han sorprès els articles dels meus amics Jordi Amat i Jordi Cabré. No us sabia tan llepafils, nois. El Cabré celebrava no aparèixer a la llista, i l’Amat, que era un dels esmentats, se’n desmarcava com si visqués per damunt del bé i del mal. Els articles respiraven una suficiència que m’ha tocat el voraviu. Una cosa és que Cuyàs em trobi «descarat» i una altra, que gent de la meva edat, educats en democràcia i en català, em pengin la llufa i se’n distanciïn com si provoqués la lepra. Això ja em sembla menys innocent.

No es tracta de ser més o menys descarat, sinó d’elaborar el pensament des de la pròpia veritat sense utilitzar els altres per justificar-se. Cuyàs -i ja em rectificarà-, parlava d’ambició, d’intel·ligència, va triar el terme «descarats» per explicar l’auge d’una manera menys retòrica i més efectiva d’anar pel món, per això la seva llista de noms era heterodoxa; en canvi, l’Amat i el Cabré, que havien de demostrar aquesta intel·ligència, reduïen la discussió a la vulgar ideologia, que és com confondre la moral amb la moralina, i com tornar a l’Espanya negra.

L’article de l’Amat, concretament, era una exhibció de cultura i de coneixements molt viva, però deia més de les seves fílies i fòbies que no pas de mi ni del moviment “descarat” en què pretenia incloure’m. Pujol, l’escola nacionalista, la TV3 de Miki Moto, els articles de Marc-Àlvaro, han marcat la nostra generació -que també és la de l’Amat, per molt que en l’article en parlés en una tercera persona tan calculada-. No obstant, tenen poc a veure amb el meu independentisme. El meu besavi ja era separatista i ja hauria trobat que Pujol era peix bullit. Em sembla que queda clar en el meu llibre. A casa, no ser comunistes no ens va portar mai a ser franquistes, i la caiguda del mur de Berlín ha marcat menys les meves formes i em separa menys de la generació de Cuyàs que no pas haver pogut grapejar les noies sense remordiments. No creus, estimat Amat, que el fet que l’espanyolisme s’hagi tornat pacífic ha influït més en la «pugnaç descaradura» que m’atribueixes que no pas tota la rastellera de factors que enumeraves en l’article? La teva dèria pel diàleg és menys il·lusòria que el meu independentisme? Compte amb els adjectius que penges als teus amics, perquè després són l’única diana que veuen els sectaris de la generació de Cuyàs i la discussió es fa impossible. Ah!, i pel que fa al llibre de Cercas sobre el cop de Tejero, dubto que em descol·loqui: quan ara parlava de l’espanyolisme incloïa el PSC. Justament perquè Pujol no es va inventar el país, a casa meva sempre vam saber quina mena de gent eren. I a casa teva, ho sabien?

 

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/37840.html

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/40594.html

Anuncis

13 pensaments sobre “Els llepafils (El Punt)

  1. la pregunta final que fas a l’Amat és el quid de la qüestió. Perquè el pitjor producte del pujolisme, amb diferència, va ser l’antipujolisme: són els qui més van fer per identificar el president Pujol amb el país. Per identificar-los amb menyspreu, és clar.

  2. L’Enric Vila no es deixa etiquetar i ben fet que fa. Encara que el qualificatiu no sigui del tot pervers s’ha iniciat el procés maniqueu que acabarà amb la sentència: els que administren les etiquetes són els bons i l’altre és el dolent.
    I aquí s’acaba el diàleg.
    Eduard Cardona

  3. En Cabré, i pel que es veu l’Amat, viuen instal.lats a la generació dels pares i no se n’han adonat. I en el fons tu fas el mateix donant importància a l’article d’en Cuyàs i a les seves etiquetes. El que passa no es que tu siguis descarat, sino que encara que no t’ho creguis en Cabré, en Cuyàs, i pel que es veu l’Amat, no són tant intel.ligents com tu.

  4. Enric,

    Es la continuitat dels defectes de la nació a mitges, situació en la qual tanta gent s’hi ha acomodat, que els hi molesta quan albiren que pot modificar-se aquest statu-suo.

    Endevant, Enric, amb la llibertat d’opinió i la creació i capacitat d’analisi i de mullar-se a què ens tens acostumats. Son els altres, els instal.lats en el no-res del equilibrista sense sostre, els qui no aporten gaire. Tu sí. I tant. Endavant, Enric.Endavant.

    I moltes gràcies,
    Cordialment,
    Andreu

  5. Més que descarats, que no ho sou en absolut, potser sí que sou totsplegats uns llepafils. No només aquests que tú esmentes, sinó tots -tú el primer naturalment, que vas donant lliçons de com s’han d’escriure, fins i tot els comentaris-. Bé, tots menys l’Astrid Bierge. Sembla mentida que aquesta noia us dongui cada dia una lliçó, primer de humilitat, perquè els llepafils teniu un greu problema de “endiosamiento” i després de qualitat literària. Jo no sé si encara no t’has adonat que entre totes les crítiques al teu magnífic llibre (les coses com siguin) la millor és la de l’Astrid.

  6. Bon blog per citar Pla a “A fondo”:
    -España és un pais insatisfecho; Catalunya.. no tanto.
    Jajaja.. ai que em pixo!
    Fins quan buscarem a fora la responsabilitat dels propis errors?
    Salut.

  7. La setmana passada en Villatoro en parlava a la seva secció de l’Avui. Els descarats formen part d’un nou independentisme desacomplexat i la mort de la superioritat moral de les esquerres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s