Amb la bufanda al coll

Vaig una mica piripi. Visca el Barça! Ara em sap greu haver sigut tan agre amb el Guillamón. En aquest país, el més difícil, l’obstacle més fomut de vèncer, és el rencor. Hauria de mirar de no contribuir-hi, oi? Què vull? Justícia? Semblo un jueu d’abans de la guerra. Ja sabem que aquí l’Autoritat només tolera allò que prèviament no ha pogut matar.  Ja sabem que els escriptors catalans mai no ho fem prou bé -i que els escriptors espanyols mai no ho fan prou malament. Reconec que viure en carn pròpia l’aplicació del Reglament m’ha sorprès. També he de dir que si no hagués tingut la sort de llegir el llibre de Pericay hauria portat la crítica del Guillamón molt millor (encara em queda una mica de modèstia). Lamento treure el tema, eh?, però ja n’estic tip. Aquí o ens escalfem tots o llencem l’estufa al riu! Em dol que el Guillamón tingui tantes ganes de restar, haver-li trobat tan poques ganes d’entrar en el llibre, aquest mensypreu que es respirava en la crítica de Vilanova, i en la del Mayayo sobre Companys, i que és com una declaració de guerra. M’espanta que tot sigui tan real i tan cru. Trobar-ho tot tan previsible. Com si jo ara digués que el llibre de Guillamón sobre l’exili està ple d’informació supèrflua, i que és una llàstima poder anar fins a l’altre punta de món a parlar amb gent que ha patit tant i només saber descriure’n el color de la camisa. És fàcil caricaturitzar, ni tant sols cal que diguis coses que no penses per mentir. Però on porta?, si no respon a una imperiosa necessitat de sobreviure. Cal valorar el conjunt; orientar. Si el Guillamón volgués orientar faria una gran feina. Un crític literari hauria de tenir una certa feblesa pels escriptors que no estan acabats, encara, i a ell sembla que li passi justament el contrari. Però val més deixar-ho estar: per què? per què? per què? Els jueus devien pensar el mateix mentre els pelaven. Doncs perquè sí i punt. Això m’espanta, veure fins a quin punt en aquest país els ponts són febles i el debat intel·ligent es trenca tan bon punt rasques una mica. Au va a fer nones. Hauria estar content de veure que la tesi del meu llibre queda tan ben representada .

Anuncis

22 pensaments sobre “Amb la bufanda al coll

  1. Potser (em fa la sensació) que cal que “els morts enterrin els seus morts”. Vull dir que cal viure en compartiments estancs i deixar que el que es faci EN CASTELLÀ ho critiquin els castellans i el que es faci en català ho poderem des d’un òptica pròpia els catalans. Sí, oi que no ens fiquem amb temes tractats en francès o italià normalment? Tot plegat sembla que és un peix que es mossega la cua i no sabem com sortir-nos-en. Fem que la llengua en la QUAL ESCRIVIM delimiti la nostra raó de ser.

  2. “Reconec que viure en carn pròpia l’aplicació del reglament m’ha sorprès.” Suposo que això ens passa a tots, no?

    Una altra sorpresa:

    “Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbecils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent i inenarrable.” (Josep Pla. ‘Notes disperses’)

    Hehe. Anar tirant.

  3. Al que diguin els de l’Aparell, dedica-hi el temps que es mereix. Pensa en els teus lectors, en la feina que has fet rescatant Pla, en les conseqüències d’això.

    Després molts anys de pols, he anat a buscar Pla gràcies a tu. I com jo, segur que molta gent més. Això hauria de compensar-te a bastament.

  4. “la millor literatura que han fet els literats (al meu modest entendre) és la que han fet sobre ells mateixos.” Josep Pla Notes disperses p.373

  5. Aquestes batusses, aquest poti-poti enrevessat deu ser perquè els catalans tenim un caràcter massa fort, individualista -herència pairal-, tot i que en general el nostre seny i criteri no és menys dolent que el de la majoria de països.
    Suposo que la màxima unitat de que som capaços és a les capelletes.

  6. Em sembla que el teu llibre surt per primera vegada a la llista dels més venuts (cinquè lloc de ‘no ficció’; ‘Avui’ d’avui). [Gràcies!, ara ho miro]

  7. En Sam Abrams ja es va cobrar la revenja per tots vosaltres amb el seu article, publicat a l’AVUI, en què esbudellava el llibre d’en Guillamón. En Melcior Comes, un altre damnificat, va fer el mateix a “El Singular”. A en Guillamón les seves crítiques no li surten gratis.

  8. Hummm, reconec que estar entre Abrams i Guillamon és com navegar entre Escil·la i Caribdis, però em segueix sorprenent que tingui vostè la pell tan fina. I alhora no: Abrams li atribueix una ironia, Cuyás diu que és vostè descarat (oposant-ho a una actitud irònica més poruga…). ¿Vol dir que importa tant una ressenyeta a la Vanguardia?

    • “Una actitud irònica més poruga.” D’això en podríem dir un oxímoron com una casa de pagès?

      “Allò que sempre m’ha semblat més còmic en els meus estimats compatriotes és la serietat.
      La serietat aspira a la igualtat; la ironia, en canvi, a la llibertat.
      La serietat duu els comunistes a creure que només es tracta de canviar les regles del joc d’escacs sense comprendre que, siguin quines siguin, sempre n’hi haurà uns que guanyaran i uns altres que perdran. Els anarquistes, amb més serietat encara, voldrien simplement suprimir-les, sense comprendre que sense regles no hi hauria joc.”

      Joan Sales (2007). ‘Cartes a Màrius Torres’. Barcelona: Club Editor, p. 93.

      • Suposo que si jo m’he de creure el que vostè diu pel fet que ho ha dit Joan Sales també m’hauré de creure el que Joan Sales deia sobre Pla, i sobre els immigrants, i sobre mil coses. En qualsevol cas, un bon exemple de pendre’s seriosament és dedicar dos posts a una crítica tèbia. Hi veig més aspiració a la igualtat que no a la llibertat.
        La ironia com a actitud poruga: ¿ha sentit parlar mai del munt de metàfores indirectes que va crear la censura en les lletres de la Nova Cançó? Vostè confòn la ironia amb el sarcasme o, ras i curt, amb l’humor. Però si jugo a dir una cosa dient el contrari, el que passa és que suggereixo el contrari, però ningú no podrà dir que he dit el contrari. Si dic “vostè és molt intel·ligent”, per exemple, jo el que he dit és que vostè és molt intel·ligent. Difícilment m’enganxarà amb que he dit el contrari si, ai las, la gent entén el contrari.
        Això, volia dir.

  9. No entenc per que et neguitejes per les bajanades neo.internacionalistes d’un tal Gallimon, i volta al mon; el llibre d’el Pla es fantastic, i es la vida; el Gallimon que vagi de cementiris i de residencies d’abueles com el Ramoneda

  10. “Las citas que aporta Vila sobre el desprecio de Pla hacia los castellanos, considerados como la policía de España, la anécdota que cuenta Manent de una entrevista entre el escritor y Manuel Aznar o las discrepancias con Vergés sobre el espacio que la cultura catalana debía ocupar en Destino son muy contundentes, pero no bastan para sostener la radicalidad de Pla más allá del desengaño y la necesidad de refugiarse en la pequeña patria.”
    Guillamón oblida al final l’objecte crític del seu article i acaba opinant sobre Pla a qui veu més com a un frustrat que com a nacionalista radical. D’això alguns psicòlegs en dirien projecció.
    Ja ho dius bé que hauries d’estar “content de veure tan ben representada la tesi del meu llibre”.

  11. Toni Soler avui a La Vanguardia:

    IGUALDAD. La consellera de Acció Social i Ciutadania, la republicana Carme Capdevila, prepara su propia ley de Igualdad, para no ser menos que la ministra Aído (es terrible esta sensación de que la Generalitat no hace más que ir chupando rueda). Lo novedoso de este proyecto, cuya aplicación está prevista para el año que viene, es que se prohibirán las subvenciones a productos culturales “sexistas”, o poco respetuosos con la condición femenina, lo cual me plantea un interrogante: ¿se eliminarán las ayudas a la Fundació Josep Pla, o a la traducción de su obra completa? Les recuerdo a los inquisidores que Pla sostenía que la mujer es un ser antirromántico por naturaleza, porque su único objetivo es pillar marido y después medrar; también afirmaba que, pese a lo que digan las feministas, las mujeres mandan más que los hombres, porque dominan el ámbito de la cama. Lo escribió hace décadas, pero sus palabras no han perdido ni un ápice de su incorrección, y lo que es peor, siguen teniendo su público. ¡Pobre Josep Pla! Ahora que empezaban a perdonarle su pasado franquista, puede enfrentarse, después de muerto, a un nuevo tribunal de la moral pública. Los planianos organizados, empezando por Enric Vila, tienen ante sí el reto de encabezar otra cruzada en defensa de su ídolo, una cruzada más ardua, si cabe, que la anterior.

    • Qualsevol socialista acusaria Pla de misogin si llegís això:

      “Potser l’element més voluptuós d’una dona és el silenci. Aquesta observació és fàcil de veure, i així la frase anterior deu haver estat escrita abans segurament. Jo no l’he trobada enlloc, i si ara la publico és purament per aquest fet. Tota persona que l’hagi trobada, amb anterioritat, la pot donar per retirada.”

      El problema d’aquest país és que és ple d’imbècils sense sentit de l’humor. Això sí, que ho dic jo.

  12. La ironia és una adhesió incompleta. Per mi, és això (i si faig parlar els altres és perquè penso que ho fan més bé que jo; quan hagi llegit molt, començaré a plagiar-los):

    “Els mots de Stendhal: «Tout bon raisonnement, offense» són molt útils per anar pel món, perquè són d’una exactitud que l’experiència de la vida confirma a cada moment.
    Si fos possible l’aparició d’un home realment ornamentat de totes les virtuts, seria d’una presència aclaparadora. Un home proveït de totes les qualitats seria intolerable. És per això que no s’ha de voler pas tenir massa raó —i encara menys tenir tota la raó. Presentar-se amb aquestes pretensions ofèn la gent, i, la gent, no l’heu d’ofendre mai —si és possible, és clar.
    Se sol dir que una de les característiques més acusades de la gent d’aquest país és l’enveja. En realitat, és la característica de la gent de tots els països. L’home és un animal envejós —i és natural que així sigui, atès que l’enveja és un ingredient important en la conservació de l’espècie, un element que reforça l’amor propi i l’egoisme. L’enveja ajuda a viure, fa marxar el comerç, impulsa la gent a llevar-se de matí. L’home és tan poca cosa, tan irrisòriament feble, que si no fos envejós seria com una passiva bestioleta.”

    (Josep Pla. ‘Notes disperses’)

  13. Benvolgut Enric, avui he acabat de devorar el teu llibre. Esplèndid, igual que el que vas escriure sobre el Macià o el Companys (el següent suposo que serà el que vas fer sobre el Néstor Luján si el trobo). Ningú com tu m’havia fet entendre què vam perdre a la guerra civil i sobretot reviure com era la Catalunya civilitzada d’entreguerres, abans de l’espanyolització franquista. Quan et poses el barret d’historiador és quan més gaudeixo dels teus llibres (sóc un apassionat de la història). M’he comprat “Incerta glòria” gràcies als comentaris que en fas al teu llibre. Segur que m’ajudarà a conèixer una mica més el meu país. Com a petita crítica t’he de dir que se’m fa una miqueta pesat quan filosofes sobre l’amor, les dones, etc. o quan relates paisatges sense venir a tomb. Vaja, sobre aquells temes que no tenen a veure amb la història en majúscules. En tot cas, ja et dic que jo amb el que trempo és amb la història (i sobretot amb la teva interpretació) i menys amb la literatura, així que tampoc em facis gaire cas. Per cert, crec que algun cop has comentat que estaves preparant un llibre sobre Pujol i Maragall, ara no sé si ho he somiat. Quan sortirà? I si no és aquest, quin serà el següent? Moltes felicitats de nou pel llibre i per molts anys!!!

  14. Per si hi havia algun dubte sobre els miserables i les misèries de les que parlàvem més amunt, aquí teniu les primeres línies de l’article que dedica Xavier Pericay (el de “Verinosa LLengua” i el del “Malentès del Noucentisme) a la victòria del Barça: “La noche de autos no estaba yo en ninguna de las cuatro capitales de provincia catalanas. Por no estar, no estaba siquiera en el Principado. Pero, por lo visto y leído, la cosa fue de órdago. Ahí es nada, 134 detenidos en una sola noche. Y 119 de ellos en el «Cap i casal».” Si voleu continuar olorant la vomitada: http://xavierpericay.com/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s