Sam Abrams sobre el meu llibre

Fa uns dies va aparèixer a El Mundo una altra crítica del meu llibre -aquest cop a càrrec de Sam Abrams. Igual que vaig fer amb la de l’Àlex Susanna, l’he traduïda al castellà per exercitar el bilingüisme i també com a mostra d’agraïment al diari de Pedro J. Ramírez, que tant bé m’està tractant. Espero que agradi a tothom i que no molesti a ningú.

En busca de Josep Pla

Una de las tareas más difíciles que debe realizar el crítico literario -diu Sam Abrams- es la de bifurcar su mirada para ver cada creación de un autor no sólo como una pieza autónoma sino también como una parte integral de una obra general en marcha. Lo digo porque creo que los críticos se han equivocado con El nostre heroi  Josep Pla, de Enric Vila, justamente en este punto. Una lectura demasiado precipitada e interesada de los libros anteriores de Vila ha inducido a los críticos a considerarlo un ensayista, un periodista, un historiador, un biógrafo o un investigador. Estos descriptores son ciertos, pero son verdades parciales y, ahora, cuando les ha llegado el nuevo libro de Vila, lo han pasado por su sistema alejado de la realidad y han comenzado a proferir todo tipo de juicios erróneos.

Para aproximarnos correctamente al nuevo libro de Vila, en primer lugar debemos replantearnos su personalidad literaria. Sólo podemos entender la personalidad de Vila si antes aceptamos que estamos ante un escritor que escribe siempre con voluntad literaria, y que, hasta ahora, ha canalizado su talento a través del ensayo, la biografía, la historia o el periodismo. Insisto: Enric Vila es un escritor que publica ensayos, biografías, monografías de historia, artículos, etc.. Y ahora nos ha dado una nueva obra de clara voluntad literaria que es un dietario, un dietario que entrará a formar parte de la gran tradición de dietarios literarios de este país.

A Enric Vila, el dietario como género literario le va como anillo al dedo porque el punto de indefinición natural que tiene le permite reconducir sus talentos parciales de articulista, historiador, investigador, biógrafo y ensayista. La fragmentariedad inherente del dietario favorece el vitalismo desbordante de Vila y su técnica formal de afinado mosaico donde incrusta todo tipo de textos de formatos diferentes como ahora retratos, cartas, crónicas, entrevistas, diálogos, aforismos…

Enric Vila domina perfectamente las reglas del género dietarístico y sabe perfectamente que la fragmentación temática y formal sólo han de ser aparentes porque en el fondo deben operar criterios de unificación y de unidad de texto. Y así es. Una lectura más atenta del dietario revela la combinación harmoniosa de textos más cortos y textos más largos y, a pesar de la intermitencia, el desarrollo de dos grandes temas tratados en profundidad y en paralelo. Los temas son, evidentemente, el retrato de Josep Pla y el autorretrato de Enric Vila, sobretodo si entendemos que el retrato y el autorretrato también incluyen el estudio matizado y completo del entorno de personajes.

En este sentido, Pla y Vila son claramente vasos comunicantes ya que sus destinos están entrelazados. Para saber finalmente quién es Enric Vila hay que saber quien era i es Josep Pla. Vila descubre las capas de mentiras, falsificaciones i imprecisiones que sepultan Pla y su obra y, a medida que va desvelando el escritor ampurdanés, tambien va aclarándose el autor mismo como persona, intelectual, escritor y patriota. Pla es la herramienta que Vila utiliza para autodefinirse y no es de extrañar que, como gesto de agradecimiento, deje en la tumba de Pla un dietario que podríamos calificar de dietario de formación, en recuerdo del famoso subgénero novelístico, el bildungsroman.

Después de estas cuestiones generales podemos apreciar las mil y una gracias del libro. Por ejemplo, su gran contribución a contrarrestar los grandes vicios del dietarismo catalán actual: la falta de naturalidad, autenticidad, sensatez, precisión, inteligencia, fuerza, solidez, agilidad, realismo, sentido crítico y autocrítica, etc. Prácticamente la mayoría de los dietaristas catalanes actuales son demasiado concientes de la cámara que les está enfocando y, en consecuencia, hacen locuras de todo tipo y acaban con textos irreales y faltos de vida. Enric Vila, no. Él, aún sabiendo que la cámara lo enfoca, acaba con un texto excelente, espontáneo, veraz, vital, vívido, lúcido, contundente, sagaz, exacto, impregnado de ironía…

Aún están aquí? Deberían estar buscando el libro!

Anuncis

19 pensaments sobre “Sam Abrams sobre el meu llibre

  1. Si la crítica l’haguessin escrit al Singular no l’haguessis traduït al castellà., no em molesta en absolut que tradueixis, per mi com si vols traduir la biblia al Francès, però les coses millor les deixem clares!!!

  2. Ahir vaig llegir per internet la crítica d’en Sam Abrams de 14-5-09 a El Mundo de Barcelona.
    Vaig seguir el seu consell: anar de seguida a cercar el llibre!, hi encara hi estic enganxada.
    Enhorabona Enric.
    “En Pla. Abassegador, no per pesat o inaguantable, precisament, sinó per dúctil, virtuós, doctrinari genial. A favor d’ell o en contra. ¿Qui pot resistir l’encant d’aquest interminable artefacte? Llegir Pla és acabar, irremeiablement, escrivint com ell: desitjar escriure, viure, beure com ell. Espantós. Les imatges dels seus “Homenots” són tan suggestives que mereixen ésser reals.”
    Això escrivia Guillem Simó el 1986 en el seu dietari,
    “En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2003”, p.85

  3. Sí que m’ha agradat, potser la que més de les que he llegit sobre el llibre. No sé si algú havia destacat l’agulla invisible de la ironia que tan bé saps clavar.

    Noctas, mira que ets torracollons i carallindo, eh? La bona gent d’El Mundo, que van promoure amb entusiasme el Manifiesto en defensa del monolingüismo castellano, no han permès als seus lectors gaudir de la crítica del Sam Abrams en la lengua común.

    Calia fer-ho i era de justícia.

  4. Mmmmm és deliciosa la paraula. Si l’Astrid llegeix els comentaris i no la coneix, quedarà entusiasmada de tan que li agrada descobrir noves paraules . Jo fins i tot l’animo a que en el pròxim escrit la posi…saludus crack

  5. Vistaires: “Que arreglaven casaments entre els joves de les cases de pagès, cobrant els seus bons oficis. De tant en tant, aquest subjecte anava tot caçant a visitar aquelles famílies que vivien escampades. Els pares ja sabien per què venia, però dissimulaven.”

  6. De la manera que has començat a explicar que el Sam Abrams havia fet una crítica del teu llibre a El Mundo (amb traducció inclosa) m’he pensat el pitjor. Sam Abrams, a qui admiro moltíssim -fa poc vaig tenir l’ocasió d’assistir a un taller seu de poesia sobre Agustí Bartra a la UOC que m’ha deixat un record inoblidable- s’ha comportat tal com és ell, completament independent, amb la seva valuosa opinió, mai condicionada, que ha sigut tan favorable al teu “El nostre heroi Josep Pla”. De nou enhorabona.

  7. Avui a Rodamots:

    Enllaç al mot d’avui
    http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2283

    Cada dia un mot / 2283 / dimecres, 27 de maig de 2009

    xerrameca (f) Fet de parlar sense substància.

    [Etimologia — De «xerra» (d’origen expressiu) i «meca», és a dir ‘xerra estantissa, vana’.]

    L’amor físic és l’origen i el resum de tots els altres amors. Com els diners, no sembla important fins que manca. L’encaix dels cossos pertany al país de l’amor, que és un país de silencis i d’escalfor; l’encaix de les intel·ligències pertany al país de l’amistat, que és un país de xerrameca, i entre una dona i un home no és impossible però és poc probable.

    Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla (Barcelona: A Contravent, 2009), pàg. 102

    *** Aquesta setmana: garlaires de mena ***

    Dietari a destemps, d’Enric Vila https://enricvila.wordpress.com/

    Manuel Cuyàs: «Els descarats», sobre ‘El nostre heroi Josep Pla’, d’Enric Vila http://www.elpunt.cat/barcelona/article/7/8-articles/26270-els-descarats.html

    • Em responc a mi mateix, au.

      Sobre l’amor físic:

      “L’amor real -o sigui el físic- és una alternació de titil·lacions cordials i d’odis portats sovint fins al roig blanc. Això és l’amor.”

      “L’amor físic és l’única defensa humana contra l’avorriment vital.”

      “L’amor físic no està afectat per cap incident: -ni per l’edat, ni pels diners; ni pel que s’anomena bellesa, etc. Dura sempre. És compatible amb moments de terrible desafecte. És incompatible amb la indiferència.”

      (Josep Pla a Notes disperses)

  8. Llegeixo els comentaris i me n’adono que són molt però que molt desagradables i a vegades venen plens de ràbia però no puc fer-hi més. ¿D’on prové tanta mala llet…? No ho sé. De l’enveja segur que no, del ressentiment em sembla que tampoc. Hauré de fer psicoanalisi a veure si un d’aquest bruixots em cura una miqueta. La crítica del Sam Abrams és molt bona. M’ha servit també per descobrir aquest escriptor. Però perquè, perquè aquesta traducció…? Quin és el motiu…?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s