Setmana santa de merda; no calia que, per acabar-ho d’adobar, em robessin l’ordinador. Aquest matí em llevo tot pensant un article i, quan vaig per escriure’l, no trobo el portàtil. “On l’he ficat?”, penso, i mig adormit el busco: inútil, perquè mai no el moc del despatx, però estava tan adormit que no sabia què em feia. Finalment, arribo a la porta d’entrada i me la trobo oberta. Lligo caps. Recordo el somni agitat de la nit. És evident que m’han fotut l’ordinador mentre dormia. Policia, disgust i tot el diumenge perdut. El meu pobre super mac nou de trinca, ha volat! Després de cinc mesos sense ordinador estalviant com un imbècil! Fa temps que he trepitjat merda, que quan no és un all és una ceba. Recordo les llaguetes a la llengua que em sortien de nano. No era res, una petita molèstia. Jo pensava: podria ser molt pitjor, una malaltia grossa com la dels nens de Sant Joan de Déu que el meu pare anava a distreure amb la guitarra, però les llaguetes no deixaven d’emprenyar-me. Ara estic igual. Podia haver-me despertat i trobar-me els lladregots en plena feina. Què els hauria dit? Com m’haurien saludat ells? Podrien haver-me robat la documentació, els diners, remenar-m’ho tot, podien haver-se endut les claus, fotre’m un gec d’òsties només per divertir-se, convertir el robatori en un calvari. En canvi, han fet una feina tan neta que, probablement, l’assegurança se’n rentarà les mans amb l’excusa que no hi ha proves. Vés quina sort. Encara he d’estar content.
Dietari a Destemps 
Crack m’estic llegint llibres i cap consegueix atrapar-me com el teu de Pla. Collons quin puto llibre més bo has parit…
Hola Enric.
Gracies pel teu llibre sobre Josep Pla. M’ha agradat molt i l’he trobat molt interessant. Jo he llegit molt poc de Pla, i se molt poc d’ell i del seu context, del qual tan parles en el teu llibre. De totes maneres, em penso que entenc la tesi principal; i el motiu que t’ha mogut a escriure-la. Aquest amor incondicional i desacomplexat per la teva patria. El dolor per veure morir un pais que, com el voldriem, ja no es el nostre. Aquesta passio, aquest compromis amb una cultura segrestada per la historia, i la teva voluntat, enorme, de ser una veu inapagable, coratjosament i valenta al servei dels nostres mots i dels nostres ideals i de la nostra dignitat que no apaivagarem amb actituds cofoistes o ciniques.
El final del llibre m’ha emocionat, sincerament: quan parles de que aixo es un punt i final d’etapa, de canvi de pell, de creixer etc. Potser es la bellesa de la teva veritat; la sinceritat de la teva recerca, tot i saben-te en moviment, i l’obrir-te als altres amb aquesta valentia.
Deu ser perque ets tan intel.ligent que no et fa por parlar com ho fas. Beneit siguis, i per molts anys! I es per aixo que em costa creure quan questiones que escriguis be i quan dius que totes les frases bones del llibre son copiades. De debo? No et crec. Que moltes ho son, segurament. Pero la quantitat d’informacio que has acumulat; el destil.lament que en fas; les sintesis, hipotesis i conclusions a les que arribes a traves del teu raciocini; la capacitat d’analisi i de presentar arguments ben construits i amb concisio; tot aixo ho fas esplendidament!
El que es commovedor es que hagis posat aquest coneixement al servei d’un amor tan gran, d’una passio inquebrentable, d’unes idees de veritat i justicia, d’uns valors que, si no els defenses tu, si no els defensem nosaltres, qui ho fara? I ens calen homes valents i intel.ligents com tu que ho facin. Amb sentimentals com jo no anirem enlloc.
Dius que no saps si escriuras mes. Be, que sigui el que Deu i tu vulgueu. Pero ja has fet un bon servei. Estigue’n ben orgullos.
Nomes voldria fer-te unes consideracions al voltant de la teva afirmacio seguent: “Pla recorda que, com Spinoza, la saviesa no es una meditacio sobre la mort sino sobre la vida”. Aquesta es l’unica afirmacio del llibre on se’m va encendre la bombeta del meu petit cervell, perque vaig pensar “ep, aqui jo hi tinc quelcom a dir! Aixo no em sembla exactament correcte”. Sobre la resta d’afirmacions que fas al llibre jo no en tenia cap opinio, o una opinio ferma, o sigui que et donava el benefici del dubte. Pero en relacio a aquesta afirmacio, m’ha semblat oportu fer-te les seguents consideracions.
Aquesta afirmacio la fas quan expliques el (segons tu) “menyspreu de Pla a la cultura castellana”, i al fet que (segons tu) Pla “pinta la literatura castellana com una literatura retorica, dolorista, inquisitorial, i propia d’una cultura obscurantista i fanatica, allunyada de la vida” (pp 165 i 166). Despres expliques que Pla, en la serie d’articles sobre la rosa en la literatura, argumenta que “la literatura castellana, en comptes de ser una celebracio de la vida, com la literatura europea, exalta la mort.” I es llavors quan dius “Pla recorda que, segons Spinoza, la saviesa no es una meditacio sobre la mort sino sobre la vida”.
Jo no se que en pensava Pla de la literatura castellana, pero em sembla que la referencia a Spinoza es equivocada, en el sentit que no em sembla util com a argument per a criticar la suposada obstinacio de la literatura castellana per la mort. Tampoc em sembla exacte dir que, segons Spinoza, la saviesa no es una meditacio sobre la mort sino sobre la vida”. Be, la saviesa si que es una meditacio sobre la vida, pero passant per la meditacio sobre la mort. Vegem: la versio anglesa que jo tinc de l'”Etica” d’Spinoza (traduccio d’Andrew Boyle, editorial Everyman) diu el seguent:
“Proposicio LVII del Llibre Quart: A free man thinks of nothing less than of death, and his wisom is a meditation not of death but of life.” Es a dir: “La persona lliure no pensa en res mes que en la mort, i la seva saviesa no es una meditacio sobre la mort sino sobre la vida”.
Jo no soc filosof, i potser no he entes en absolut aquest paragraph, pero no ens esta dient amb aixo aquest excomunicat savi jueu que es en la reflexio sobre la mort que l’home troba la seva llibertat; i que la saviesa obtinguda per una tal reflexio no es en el fons una meditacio sobre la mort, sino sobre la vida? Ai, no ho se, potser estic del tot equivocat. Potser Pla (i tu) teniu rao quan dieu que segons Spinoza la saviesa no es una meditacio sobre la mort, sino sobre la vida. Potser la proposicio diu dues coses diferents: una, que l’home lliure nomes pensa en la mort; i dues, que la saviesa es una meditacio no sobre la mort, sino sobre la vida.
Jo sempre havia pensat que aquesta “saviesa” no era res mes que allo apres a traves d’aquell “pensar”. I, per tant, que el pensar sobre la mort et porta saviesa sobre la vida. Pero potser pixo fora de test.
Si tinc rao, pero, i si es cert que la literatura castellana pensa molt en la mort, llavors potser la saviesa continguda en ella es una gran meditacio sobre la vida, i tu i en Pla esteu equivocats.
En fi, com veus no tinc el do de la concisio i claredat caracteristic dels excellents escriptors com Pla i dels bons i intel.ligents com tu.
En tot cas, i finalment, felicitar-te i agrair-te de nou aquest servei teu, magnific, a la nostra causa, al nostre poble, al nostre amor, a la nostra veritat.
Com que en el llibre dius que tens ganes de viatjar, sapiques que a Dublin sempre hi tindras un lloc per estar-t’hi si vols visitar la ciutat o l’illa.
[Moltes gràcies Albert. Moltes moltíssimes. Pel que fa a la frase, la vaig agafar gairebé literal de Pla, tant que gairebé l’hauria pogut posar entre cometes. De Spinoza no sé gaire res, però la frase, tal com l’entenc i en el seu context, no es contradiu amb la proposició que tu cites. El problema no és pensar en la mort sinó voler-se morir, és això el que diu Pla i el que dic jo. Són les ganes d’anar-se’n al cel que es desprèn de la literatura barroca i de la mitologia feixista dels anys 40, el que va contra la vida i el que Pla critica, però en fi, això podríem discutir-ho en un pub irlandès molt més agradablement. T’agafo la invitació i compta que farem la trobada. Compto que el correu que em deixes és el bo. Salutacions]
Sento això del Mac. Et recomano tenir un gos a casa si el teu ritme de vida t’ho pot permetre. La majoria de lladres se’n van a la porta del costat. Res, hauràs de fer net amb l’ordinador i a vegades això va bé. Ànim, que tot passa.
Què et sembla l’article de la Gabancho? Bé, no? Una mica punyetera, quan diu que és excessiu i no explica per què. Exagerat? Massa idolatria? Massa ambiciós? Massa tecles o temes? No ho entenc.
I l’adjectiu irat? Carregat d’ira? Potser no podries escriure “en un català molt gruixut”…
Molt encertada quan lliga l'”operació paral·lela” d’apropiar-se de Pla amb la substitució de “l’èpica de la resistència nacional de la classe mitjana catalana per l’èpica més grollera de la immigració espanyola”, un dels nostres tabús que ja va desgranar a El preu de ser catalans.
He llegit el llibre i sóc dels que ho he fet en dos dies. Això vol dir: m’ha agradat, m’ha enganxat. Sens dubte hi ha molt de tu, moltes reflexions personals, algunes ja conegudes pels que més o menys anem seguint el teu dietari.
Pel que fa a Pla, la veritat és que estic una mica perplex. En la primera autoentrevista ens deies que no fas més que explicar el que tothom hauria de veure, allò que tenim davant dels nassos i sembla que ningú percep. Entenc que et referies a què Pla era catalanista. I que, entre els catalans espanyolistes d’una banda i els catalans ressistencialistes (a la montserratina) de l’altra, el catalanisme de Pla no ha estat prou visible. Jo, que no em considero una persona especialmente sagaç, sempre ho he vist com tu, potser perquè la primera cosa que vaig llegir de Pla fou els Homenots. Allà es veu diàfanament quin és el país de Pla.
Fas molt bé reivindicant la vertadera naturalesa de Pla i, tot i que alguna afirmació potser –només potser—la portes una mica massa enllà i sona un pèl agosarada, a mi em fa l’efecte que el que escrius és de pur sentit comú. La meva perplexitat ve de la resposta –en la segona autoentrevista— que hi ha sota “El veig molt segur del llibre”. Dius: “gairebé ningú ha entès el llibre”, “la veritat costa de pair”, “si el contingut s’entengués bé de cop…”. Pel que fa a mi, sí que hi he trobat alguns detalls que m’han cridat l’atenció, però la tesi defensada en el llibre és prou evident, no? Llavors, per què penjar sobre el llibre aquesta mena de misteri, com si hi hagués una mena de revelació oculta i que fins ara no veu la llum? En fi, potser és això que “el llibre s’ha d’anar menjant a poc a poc”. El dec haver llegit amb massa impaciencia i potser se m’han escapat coses importants.
Tot això ho dic sense cap deix d’ironia, i no és la meva intenció passar-me de llest. Però crec que envoltes el llibre amb un aura de misteri un pèl excessiva. És clar que potser són coses de la promoció –hi tens tot el dret– però també pot passar que el llibre creï unes expectatives que després poden quedar defraudades. Potser és això el que li va passar al Vilanova.
En fi, no diria res d’això si no fos per la manera com tu mateix parles del llibre, no tant pel llibre en sí, que és un plaer llegir-lo i a més ens encoratja com a catalans, que prou falta ens fa. El recomanaré.
[Gràcies. Segur que l’has entès perquè el descrius bé però hauries de vigilar de no fer com l’àvia d’un amic meu que, en temps de franco deia, sense deix d’ironia, del marit de la seva filla: “No sé com s’ho fa per anar pel món aquest noi sense parlar valencià”. Vull dir que no tothom ve d’on probablement venim tu i jo. La propaganda ha fet molt mal. Dit això: naturalment que parlo amb un punt de conya marinera. Ara, és una conya que parteix de la constatació, de vegades desoladora per mi, que el llibre no s’ha entès.]
Gràcies per la resposta Enric, perquè no sabia si m’havia expressat bé. De fet, la conya que portes amb el llibre és divertida. I volia parlar més del contingut del llibre, però hi ha tantes coses que no sé ni per on començar. Hi ha llibres que m’agraden tant que de seguida tinc ganes d’acabar-los, encara que sembli un contrasentit. La meitat del teu llibre el vaig llegir mig grogui i amb coïsor als ulls. El tornaré a llegir més endavant, més relaxadament.
Ara entenc el que volies dir! T’he deixat l’email de la feina aquí. Amb una mica de sort trobarem un pub amb pub bona música tradicional irlandesa. Per cert, un llibre sobre Pau Casals em sembla una idea magnífica idea. Potser podries fer una col.lecció titulada “El meu heroi…” [Me’l guardo, doncs]
De res. Ja veig que vols dir: una cosa es reflexionar sobre la mort com a font de saviesa sobre la vida, i una altra es un desig de mort. Amb una mica de sort trobarem un pub amb bona musica tradicional!
Si comencem dient “Setmana Santa de merda “, vas molt malament, noi. I també et recomano un gos a casa, o una 357 Magnum.