Discurset (fragment)

Quan l’Àstrid em va demanar de què podia venir a parlar com a autor, a la setmana del llibre en català, de seguida li vaig dir: “De la importància dels mites nacionals”. Sense mites, no hi ha nació i, sense nació, no hi ha cultura. Hi pot haver una antropologia, hi pot haver una realitat passiva, definida en uns costums i uns trets racials més o menys coherents, donats per una història i un paisatge, però no una cultura, i molt menys una nació. Com a mínim, no hi pot haver una cultura i una nació com jo les entenc: és a dir, una cultura entesa com un sistema de coneixement sofisticat i eficaç i una nació entesa amb un sistema polític propi, amb una idea de progrés i de justicia particular i definida.
 
Els mites són la base de tota consciència col•lectiva. Tant als EUA com a la tribu africana més remota, els mites són la base de la cohesió de grup.  Els mites lliguen el passat i el futur dels individus i els donen una dimensió social. Ara mateix vinc de llegir un llibre d’un filòsof eslovè que es diu Zizek. És un llibre molt interessant, que desmunta el cor de la mitologia de les societats occidentals. Ara no m’entretindré a explicar-lo però, en un moment determinat, Zizek distingeix entre la violència mítica i la violència divina. La violència mítica, diu, és la violència subjacent que fonamenta les lleis i els valors d’una societat i fa obeir els individus, mentre que la violència divina és la violència que exerceix l’individu pel seu compte, al marge de la influència d’intermediaris, assumint fins al final la responsabilitat dels seus actes. És a dir, la violència mítica és la violència que cohesiona el grup i la violència divina és la violència de l’individu que s’afirma contra el grup i el discuteix, de vegades amb vocació reformadora.
 
Com que no podem carregar nosaltres sols amb el pes de la vida i dels nostres anhels, necessitem els mites. Els mites ordenen la nostra percepció del món, igual que els estereotips. Sense mites, i els estereotips que se’n deriven, ens passaria com als ases sense les burreres, la complexitat del món ens paral•litzaria. El que diferencia les societats desenvolupades de les arcaiques no és l’absència de mites, sinó la qualitat dels seus mites. Els mites han de servir per la vida. Quan un aborigen ens diu que és descendent d’una àliga o d’un lleó, el que ens fa riure no és el mite, sinó la nostra incapacitat de donar-li un sentit, d’integrar-lo en el nostre sistema d’anhels i de creences; de trobar-li una utilitat en el nostre món. Així mateix, quan veiem un aborigen amb un anell al nas i una samarreta Nike el patetisme que ens transmet ve de la feblesa que atribuïm al seu sistema mitològic, perquè sabem -ni que sigui per intuïció- que un imaginari contaminat i incoherent et deixa en desaventatge davant la vida.
 
El problema, doncs, no és mai la mitologia, sinó la seva aplicació pràctica. La mitologia sona ridícula, quan no explica res, quan no ens retorna una imatge apte per la vida, quan no ens  dóna una resposta addient a les nostres pors i els nostres desitjos, quan, en comptes de fer-nos créixer ens fa petits i decadents o posa les nostres forces al servei d’interessos aliens. Els mites són, per dir-ho d’alguna manera, aquella part de la transcendència que podem modificar mitjançant la intel•ligència. Per això són tan importants,  i per això com més refinat és el poder més invisible és la mitologia, més costa de percebre, perquè més integrada està en el sistema de vida del col•lectiu de persones que el poder gestiona.
 
Amb la història passa el mateix. L’altre dia llegia els dietaris de Junger: “No és veritat que el passat no canviï. I tant que canvia, el passat! El passat canvia perquè canvia el present.” Això és una obvietat: la història canvia en funció del present, igual que el present canvia en funció del passat. El problema de la història no és que sigui subjectiva, el problema és que aquesta subjectivitat no sigui conscient, assumida amb una mica d’honestedat, que no contingui una mica d’aquesta violència divina de la qual parla Zizek, i que l’historiador l’escrigui combregant cegament amb la mitologia oficial.

En qualsevol forma de relat, l’anhel d’objectivitat exigeix de tenir en compte i saber gestionar els determinants personals, esclar; però també els determinants socials. Escriure, pensar, crear, és bàsicament la capacitat de saber moure’s en aquests dos nivells, el de la violència mítica i el de la violència divina. Escriure bé, per mi, és la capacitat d’interpel•lar els participants d’una mitologia reforçant-la , de vegades; donant eines per discutir-la, en d’altres.

Explico tot això perquè en els dos llibres més elaborats que he escrit, la biografia de Companys i ara aquest dietari assagístic a partir de la figura de Josep Pla, s’ha produït una cosa curiosa. El meu relat sobre el passat ha desmuntat el relat sobre el passat que m’havien explicat a casa, a l’escola, a la universitat, que havia sentit a la tele i al carrer. Els meus pares m’han acabat donant la raó, en tots dos casos. En el cas de Pla, m’han donat la raó, tot i que toca una època i uns fets que ells van viure directament (….)

Anuncis

9 pensaments sobre “Discurset (fragment)

  1. No sé si ho deus saber però acabes de fer un resum magnífic de les “Observacions a la branca daurada de Frazer”, de L. Wittgenstein. El mite no explica, expressa. [Collons, si que he anat lluny!]

  2. Ondia, senyor Vila, quina tirallonga tant interessant ens regala avui.

    Comparteixo les raons que vostè explica en relacio a la necessitat i utilitat dels mites per a tota cultura, inclosa la modernitat occidental (ni que els seus mites sovint siguin de cartró-pedra..)
    M’ha frapat especialment aquesta frase del seu article:
    “Els mites són, per dir-ho d’alguna manera, aquella part de la transcendència que podem modificar mitjançant la intel•ligència.”
    Frase que em suscita la següent reflexió :
    Els mites són la plastificació- concreció-explicitació del mythos profund en el que tota cultura es fonamenta. (Ho escric en transcripcio del grec precisament per diferenciar-lo de “mite”). Aquest mythos és allò en el que hom creu sense ser-ne conscient de creure-hi, ja que es una llum que ens il.lumina la realitat, fent-la visible, però que si la mirem de cara ens enlluerna i no veiem res, ni el mythos ni la realitat.
    No es tasca fàcil esdevenir conscient del propi mythos, ja que això tan sols és possible si aquest mythos mort (i per tant ja no és el nostre mythos) o si algú altre, que es troba en un altre mythos ens l’assenyala (ja que ningú posseeix la capacitat de saltar per sobre de la propia ombra).
    Quan hom afirma, com alguns fan, que hi ha una “única civilització” o una única religio (suposo que li deu sonar…), en el fons hom està mostrant molt clarament els contorns i límits del propi mythos, que en aquest cas es caracteritza per la creença en la unicitat (no confondre amb unitat) de la realitat. Una unicitat excloent de tota diversitat, que en nom del mateix mythos es titllada de relativisme…
    Si ens calen mites, ja que són també la manera d’articular el mythos que ens fonamenta en la vida quotidiana.

    Que tingui un molt bon dia (o nit).

  3. M’has fet pensar en la definició de “terrorista”, en el xoc de legitimitats i la implantació de nous mites, apartheids i altres bestises. Si diumenge a la tarda els néts de Cavall Sentat reclamessin els territoris del seu avi i dilluns es posessin a fer feina, serien enviats a Guantánamo a fer companyia als islamistes. Sí, tot depèn de la qualitat dels mites i els seus valors.

  4. Es poden entendre els mites com a formes objectivades de sistemes de valors per part de la raó humana. per tant susceptibles d’evolucionar i renovar-se. El problema ve quan la intel·ligència susceptible de modificar els mites -la transcendència, en el seu text- és substituida pels agents custodiadors, pels guardians, pels sacralitzadors. Aquestes èlits sacralitzadores acabaran, tard o d’hora, despullant de bellesa i d’interès la vida d’una cultura.
    Sacralitza’m la nació i em deixarà d’interessar. Sacralitza’m la tradició. O l’Estat. Sacralitza’m el que sigui que a la llarga de l’únic que em vindran ganes serà d’acabar rient d’allò sagrat.
    Millán Astray donant la nota en la conferència d’Unamuno.
    Salutacions a tothom.

  5. Un dels meus herois sempre ha sigut en Pla.L´he considerat més que res l´autèntic pensador i creador del que hauria de ser un bon català. Per mi sempre serà, el Montaigne català. Crec que ell sempre va pensar que la situació de Catalunya durant els anys de la pre guerra i guerra civil, no podrien ser pitjors. Però malauradament , la dictadura li va tocar el moll de l´os, és a dir la llengua catalana.I per aquí no hi va passar.Només una cosa, si jo hagués tingut de col·laborar amb aquell règim , per treure´n profit, no ho dubteu pas, que també ho hagués fet.Tot, menys el règim de la por,dels de la CNT, FAI,ERC i els seus sindicalistes republicans, això sí , d´esquerres i espanyolistes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s