Israel o Hamàs (aclariments)

El rebombori que ha generat l’entrada anterior potser demana alguns aclariments. En primer lloc jo no sóc especialment projueu. La visceralitat amb què en aquest país vivim els conflictes aliens em sembla una prova flagrant de la nostra escandalosa feblesa, de la covardia amb què fugim dels nostres problemes, els problemes que depèn directament de nosaltres solucionar.

L’article simplement mirava d’analitzar la guerra des del punt de vista geopolític. La bufetada als cridaires propalestins, no era una bufetada als palestins, era una bufetada als cridaires propalestins. Els palestins tenen tot el dret de defensar-se com vulguin i jo d’identificar-me més amb la manera israeliana de fer-ho. No veig perquè un nen palestí és més important que un nen txetxè, africà, indonesi o jueu. No veig que hi haurien perdut els palestins si en comptes de dedicar-se tirar pedres, s’haguessin posat a treballar i a fer país com ho hem fet els catalans després de cada desfeta, i com van fer els jueus durant segles per mantenir la seva cultura. El sentimentalisme amb què aquí vivim els morts de Gaza em sembla patètic. Els únics fills que ens haurien de preocupar més que els altres són els nostres; la resta és pedanteria criptocatòlica; creure que ser bona persona té a veure amb anar a resar.

Les relacions de poder entre les cultures i els països són, en major o menor mesura, inevitables. No voler veure el rerafons geopolític del conflicte araboisraelià és estúpid. No analitzar-lo des de la perspectiva que ens afecta, encara més. Esperar que els israelians i els americans siguin germanetes de la caritat és tan absurd com esperar-ho dels àrabs. Cal recordar com s’han esforçat els països àrabs a mantenir viu el conflicte? Cal recordar com han utilitzat la sang dels palestins, els indefensos palestins, de combustible per la seva causa? Cal recordar qui paga Hamàs? Cal recordar que els mateixos que esperonen els palestins a combatre israel després els regategen asil a casa seva. No fotem, home.

Esclar que se li escapa la mà, a Israel. Esclar que el record de l’holocaust i de la seva història ha deixat un ressentiment que es fa sentir en la manera com afronten la defensa del seu estat; només faltaria, no serien humans, si no. Esclar que l’excés de zel se’ls pot girar en contra. Tot i així, aquesta última intervenció em sembla estratègicament justificada, què hi farem. Ha servit per recordar a Europa i els EUA què s’hi juguen en aquest conflicte. Al capdavall, si Israel existeix és gràcies a la nostra intolerància. Hitler i Lenin no se’l van inventar els jueus, que jo sàpiga. Ni Osama Bin Laden, tampoc. Ells sols no podran resoldre el conflicte amb els palestins, perquè el problema no són els palestins sinó el món àrab que els utilitza d’ariet contra els interessos occidentals, igual que Occident té una relació interessada amb Israel.

Aquí hi ha una pugna de civilitzacions -una de gran potència demogràfica i una altra de gran potència tecnològica- que troba el seu punt de descompressió al pròxim orient. Això és tan obvi com que aquí a l’estat espanyol hi ha un conflicte entre catalans i castellans i que, per més promeses que es llencin a l’aire, ni el senyor Zapatero ni cap president de l’Estat farà mai cap política que no tingui com objectiu seguir-nos utilitzant com la mamella d’Espanya, mentre no desapareixem.

Tots aquests antiamericans, que no somiin tantes truites. El dia que no hi hagi els EUA hi haurà un altre policia: la Xina, l’iran, Rússia. Ja poden anar al supermercat i remenar, que no trobaran res millor. Jo només dic tres coses. Els jueus ens fan la feina bruta i tenim una responsabilitat amb ells. Segona, la diferència entre Iran i els EUA és que els EUA busquen una manera de construir un estat palestí que els afavoreixi, mentre que l’única solució que contempla Iran és que Israel desaparegui. I tercera: l’estat d’Israel representa una organització cultural i política que jo puc entendre i en la qual fins i tot podria viure; en cap país àrab no hi viuria ni boig; per tant, em costa tenir-los simpatia. Ja em direu on és el pecat.

P.D. Matís a un dels punts del comentari de l’Albert, molt ben argumentat. Diu: “Aquesta afirmacio teva em sembla d’una insensibilitat i fredor inacceptable: “El sentimentalisme amb què aquí vivim els morts de Gaza em sembla patètic. Els únics fills que ens haurien de preocupar més que els altres són els nostres; la resta és pedanteria criptocatòlica; creure que ser bona persona té a veure amb anar a resar.” La solidaritat i compassio pel dolor causat als nens, dones i la resta de la poblacio civil palestina no es sentimentalisme patetic. Com pots dir aixo, Enric? Com pots  restar insensible a aquesta tragedia? Tu tens cap nocio de quines son les condicions de vida a Gaza i a Cisjordania?? D’altra banda, la teva al.lusio a una ‘pedanteria criptocatolica’ em sembla d’una gran mandra intel.lectual, d’una simplicitat i lleugeresa analitica poc corrent en tu. [Cony, no agafis el rave per les fulles: esclar que em foten els morts hòstia però no toca a Europa reduir a això el problema, altrament n’hi haurà més QUE NO HO VEIEU???]

Anuncis

20 pensaments sobre “Israel o Hamàs (aclariments)

  1. Molt bé, Enric. I molt interessant la teva referència al criptocatolicisme, que segurament explica una part del típic, i patètic, bonisme català. Penso en entitats paraeclesiàstiques com ara Justícia i Pau, que es dediquen a minar els valors d’Occident, des de dins, i a propagar autèntiques ximpleries com a veritats irrefutables, amb què combreguen acríticament molts dels nostres compatriotes.

  2. 1. Horroritzar-se davant dels crims de guerra comes per l’exercit d’Israel contra la poblacio civil de Gaza no es prova de cap feblesa ni de covardia davant dels nostres problems. Sentir que tenim una responsabilitat davant la barbarie aliena, la responsabilitat de no callar, no es incompatible en saber alcar la veu en relacio als nostres problemes com a poble.

    2. Es una insensatesa menystenir la tragedia de la mort de 400 nens en el context del que tu anomenes una analisi geo-politica de la guerra: si el que tu vols fer es una tal analisi, si us plau no cometis la indignitat de no expressar horror davant d’aquesta matanca.

    3. Denunciar l’operacio militar d’Israel i la seva politica envers el conflicte amb el poble palesti no equival a ser el que tu en dius un ‘cridaire pro-palesti’. Es una questio d’equitat i de justicia i de legalitat.

    4. Aquesta afirmacio teva em sembla d’una insensibilitat i fredor inacceptable: “El sentimentalisme amb què aquí vivim els morts de Gaza em sembla patètic. Els únics fills que ens haurien de preocupar més que els altres són els nostres; la resta és pedanteria criptocatòlica; creure que ser bona persona té a veure amb anar a resar.” La solidaritat i compassio pel dolor causat als nens, dones i la resta de la poblacio civil palestina no es sentimentalisme patetic. Com pots dir aixo, Enric? Com pots restar insensible a aquesta tragedia? Tu tens cap nocio de quines son les condicions de vida a Gaza i a Cisjordania?? D’altra banda, la teva al.lusio a una ‘pedanteria criptocatolica’ em sembla d’una gran mandra intel.lectual, d’una simplicitat i lleugeresa analitica poc corrent en tu. [Cony, esclar que em foten els nens morts hòstia però si es redueix a això el problema n’hi haurà MÉS QUE NO HO VEIEU???]

    5. Estic d’acord amb tu que ens conve mirar aquest conflicte des del punt de vista de com ens afecta a nosaltres. Pero es que el millor per a nosaltres es que Israel deixi d’humillar and castigar col.lectivament al poble palesti.

    6. La teva referencia als posicionaments dels paisos arabs, a qui financia Hamas etc es un intent futil a intentar justificar l’injustificable: a vegades, els fins senzillament no justifiquen els mitjans.

    7. Israel no ens ha de fer cap feina bruta, moltes gracies. Han de fer la feina neta, que es comportar-se d’acord amb la legalitat i principis del dret international.

    8. No hi ha cap pecat en no tenir simpatia als arabs. Hi tens tot el dret. Pero no es correcte no denunciar l’accio barbarica de l’Estat d’Israel, com a membre de la comunitat internacional, castigant col.lectivament un poble, tancat en una zona no mes gran que la comarca del Maresme (com un comentarista ha dit), convertit en preso virtual, impedint-los fins i tot de marxar del lloc i buscar proteccio a fora; un poble de refugiats, perseguit en els seus camps de refugiats, impedit de buscar refugi marxant dels seus camps de refugiats, bombardejats durant 3 setmanes per mar, terra i aire, convertint la preso a l’aire lliure mes gran del mon en un escorxador.

    Salutacions ben cordials.

  3. Benvolgut senyor Vila,

    M’esltavio comentar el seu segon lliurament d’articel Israel-Hamas, ja que ja he dit tot el que havia de dir (tinc horror a la inflació de paraules inútils) i a més el Sr. Llussa aportar una sèrie de reflexions que comparteixo en gran part.
    Li transcric una reflexio d’un amic belga, jueu i psiconalista i antropòleg que em sembla força aclaridora de part del que està passant . Podriem fins i tot extrapolar el que diu a altres situacions més properes… :

    « Un des problèmes est que le monde juif qui n’a pas été exterminé dans les camps de la mort a été tellement détruit dans ses structures psychiques et son identité que ce que représente l’État d’Israël est devenu la plupart du temps une sorte de panacée collective pour masquer les blessures identitaires. Il y a eu le génocide des corps dont on parle beaucoup mais il y a aussi eu (et on en parle moins) le génocide des liens avec soi-même et avec les autres. Il s’ensuit que dès qu’on touche à Israël (et quoique cet État fasse ou ne fasse pas dans la réalité) la pensée n’est plus possible dans un bon nombre de cas. Il n’y a plus alors que le pathos et la délégitimation standard auto-défensive du discours de l’autre. Ainsi pour plusieurs, expliquer le terrorisme, c’est le légitimer ».

    Bon cap de setmana.[Bé no podíem estar d’acord sempre. No em negarà que, encara que sense sort, ni potser gràcia, ho he intentat. Bon cap de setmana]

  4. Doncs no te n’has sortit prou bé explicant-ho perquè jo he entés el mateix que ‘Albert. Tampoc veiem que Europa redueixi a això el problema.

  5. Benvolgut senyor Vila,

    Jo el que sobretot retinc és que vostè ha exposat sincerament el seu punt de vista argumentant-lo. Això és molt mes important que no pas que vosté i jo estiguem d’acord. Segueixo pensant que els seus arguments son parcials i que en algunes afirmacions no fila massa prim i hi va pel broc gros, però jo amb vostè puc discutir i dialogar, ja que crec que ens mou una voluntat de cercar el bé i la veritat. Prefereixo sopar o prendre una copa amb persones amb qui no comparteixo les mateixes opinions o perspectives, però que compartim una mateixa motivació de fons, que no amb suposats companys de viatge amb qui no comparteixo cap motivació i amb qui no tinc ganes ni tan sols de compartir un cafè.

    Crec que el to i el contingut de la majoria de comentaris del seu blog son força bons, sense anatemes sostrians ni inquisitorials octavians i això l’honora, ja que és vostè qui ens hi atreu.
    Bon cap de setmana de nou. [Com sempre és vostè el meu coixí de plomes. Jo no hauria expressat millor la meva manera d’entendre la dialèctica]

  6. Nomes voldria dir que poder participar a la teva pagina, i en companyia de comentaristes tan il.lustres com el Sr Agusti, m’es tot un privilegi. Gracies per facilitar-nos l’oportunitat i no deixis de pensar i dialogar en veu alta.

  7. Trobo (de fa ja massa temps, per això no puc estar-me de dir-ho aquí, ara) molt deshonest de respondre a un intent d’anàlisi geopolítica amb els “nens morts”, amb l’escàndol dels morts, com si els que intenten reflexionar fossin màquines insensibles, trituradores de sang i fetge. I és que, seguint aquesta lògica, l’objecció abarca la humanitat sencera, no hi ha un pam de net. En una perspectiva exclusivament escandalitzada, hi batega el nihilisme més dercarnat. I perillós.

    En tot cas, només des de la “santedat” (ara tan oblidada, curiosament) trobo venerable el pacifisme. Vull dir que ser pacifista (encara que no ho sembli, amb aquestes manis multitudinàries de diumenge a la tarda) és una posició vital extrema, personal i intransferible, però que obliga a actuar… doncs, això, com un “sant”.

  8. M’ha agradat la referència “criptocatòlica”. Darrerament li he estat donant voltes a la idea de que la gent, com més atea i anticlerical és, més adopta inconscientment valors catòlics projectant-los erròniament. I em fot perquè jo sóc agnòstic! Quan el criteri per a posicionar-se és “qui és el dèbil”. Quan la gent es dòna d’alta a pagar 40 euros anuals a una ONG, sense perdre ni un segon en analitzar de quina ONG es tracta, només amb l’objectiu d’engreixar l’ego i creure’s millor. Com quan s’apunten al carro del canvi climàtic sense debat. I un llarguíssim etcètera… Com quan des de Valldoreix voten massivament a Iniciativa per a purgar no sé quina culpabilitat de benestar, Ah, i no els retreguis la catoliciatat de certs valors, cóm s’emprenyen!! I jo que sóc tan agnòstic i pragmàtic… em sento menys sol amb articles com aquest.

  9. Benvolguda Lola,

    Dos apunts: primer, la meva referencia a la necessitat d’esmentar la mort de civils innocents es per intentar trencar la perspectiva adoptada de l'”ells” i “nosaltres”. Aquesta perspectiva nomes es possible des d’un minim grau d’humanitat i de respecte per la dignitat de totes les persones, la qual cosa, en el context d’una guerra vol dir actuar segong unes normes concretes; en aquest cas, les lleis del dret internacional humanitari, un dels principies fonamentals del qual es el de la Proporcionalitat, i, un altre, evidentment, es el de no cometre Crims de Guerra. Israel s’ha saltat aquests dos principis olimpicament, actuant d’una manera desproporcionada a l’amenaca palestina i cometent tals crims.

    Segon, m’agrada, i puc arribar a estar d’acord amb voste, quan descriu el pacifisme com una posició vital extrema, personal i intransferible, la qual requereix, si no be a actuar com un sant, almenys a intentar-ho. I es precisament perque jo no soc cap sant que no soc pacifista, I perque en la meva inabilitat de ser sant hi reconec reflexada la violencia, conflicte o agressivitat inherent -em sembla a mi- a la condicio humana.

    I un tercer comentari, finalment, aquesta vegada adrecat a l’apel.lacio feta per Sr Vila a la responsabilitat nostra davant d’Israel: si, estic d’acord amb voste que nosaltres (occident, Europa, no se ben be com millor definir-nos) tenim una responsabilitat envers Israel, perque potser si que hi tenim una proximitat major que en relacio amb el poble palesti, en quant a cultura, civilitzadio, politica…, pero tambe perque som nosaltres qui vam facilitat la creacio de l’Estat d’Israel, la qual creacio esta en bona part a l’origen del conflicte existent des de 1948. Ara be, aquesta responsabilitat s’ha de manifestar tambe en dir al teu amic: ‘no, aixo no esta be, i no ho pots fer en nom meu’, o be, ‘jo, com amic teu, penso que t’equivoques en els mitjans i m’avergonyeixo de les teves accions.’

    Salutacions ben cordials i que passin un bon cap de setmana!

  10. La meva bufetada als anti-cridairespropalestins com tu, no era una bufetada a Israel, ni molt menys als Estats Units, pero jo et deixo correr per una temporada per que ets molt menys rigoros intel.lectualment i molt mes frivol del que em pensava. No val a tregiversar els nostres comentaris per tenir la rao. No hi ha res que s’assembli mes a un cridairepropalesti com en Boada, que un cridaireanti-cridairepropalesti com tu. Nomes et dono la raó en el teu primer paràgraf, pero si de debó te’l creguessis no hauries malaguanyat el teu temps escrivint la resta d’article que no es mes que una prova flagrant mes de la nostra immensa feblesa nacional.

  11. Mira, enriu, que he trobat. És de Hegel, del 1831…

    “El tránsito de un pueblo a la condición de estado constituye la realización formal de la idea en ese pueblo. Sin esta forma no será reconocido, porque la sustancia ética que él es carece de la objetividad que consiste en darse para sí y para los demás en las leyes, en cuanto determinaciones pensadas, una existencia universal y generalmente válida. La sangre es el precio de la construcción de la libertad, el precio que paga un pueblo para devenir un estado”

  12. Mira, enriu, que he trobat. És de Hegel, del 1831…m’ha semblat adient…

    “El tránsito de un pueblo a la condición de estado constituye la realización formal de la idea en ese pueblo. Sin esta forma no será reconocido, porque la sustancia ética que él es carece de la objetividad que consiste en darse para sí y para los demás en las leyes, en cuanto determinaciones pensadas, una existencia universal y generalmente válida. La sangre es el precio de la construcción de la libertad, el precio que paga un pueblo para devenir un estado”

  13. Mira, nen, que he trobat. És de Hegel, del 1831…m’ha semblat adient…a dopo!

    “El tránsito de un pueblo a la condición de estado constituye la realización formal de la idea en ese pueblo. Sin esta forma no será reconocido, porque la sustancia ética que él es carece de la objetividad que consiste en darse para sí y para los demás en las leyes, en cuanto determinaciones pensadas, una existencia universal y generalmente válida. La sangre es el precio de la construcción de la libertad, el precio que paga un pueblo para devenir un estado”

  14. Mira, nen, que he trobat. És de Hegel, del 1831…m’ha semblat adient…és molt gros eh…

    “El tránsito de un pueblo a la condición de estado constituye la realización formal de la idea en ese pueblo. Sin esta forma no será reconocido, porque la sustancia ética que él es carece de la objetividad que consiste en darse para sí y para los demás en las leyes, en cuanto determinaciones pensadas, una existencia universal y generalmente válida. La sangre es el precio de la construcción de la libertad, el precio que paga un pueblo para devenir un estado”

  15. Gràcies Albert per l’amable resposta. Certament, jo tampoc sóc pacifista, aquest camí de perfecció, com bé dius.
    Deixa’m expressar-te una idea només pel que fa a la “desproporció i a “ells” i “nosaltres”. Quan jo veig el terrible perill d'”ells”, vull acotar-ho ben clarament: L’islamisme radical. Vaig no tant als fets, o no simplement als fets, com a allò simbòlic, i que he vist esmentar ben poc. De civilització a civilitació, no hi ha gaire a dir, no hi ha secret, les guerres formen part de la història de l’home; tinc clar quina és la meva i quina, per tant, defenso, tot i saber el que tenen de podrit algunes de les seves arrels. Però, un moviment que educa els nens en el martiri, en el terrorisme suïcida, és quelcom aliè a la humanitat mateixa, se situa fora de tot pacte, de tot pacte social. Un terrorista disposat a immolar-se (i a fe que n’hi ha, a hores d’ara) és purament un monstre, se situa en el límit de l’intractable humanament, al llindar de tota cultura i civilització. I aquí sí que hi ha una desproporció insalvable. Einstein deia: “No es pot demostrar teòricament que no s’hagi d’exterminar l’espècie humana”; i és això. La civilització (des de la perspectiva més general) no és feta a prova de bomba; ben al contrari, ara mateix, és més fràgil que mai, i cal està atent a la seva preservació, per damunt de tot.

  16. Benvolguda Lola,

    De res. Entenc la teva critica al terrorisme i al moviment que educa els nens en el martiri i la poblacio en el terrorisme suicida. Estic d’acord que tenim el dret i el deure de defensar-nos de tal barbarie. Tanmateix, crec que ens cal fer un esforc mes gran per mirar d’entendre les causes que porten un tal moviment o a certes persones d’aquest a dur a terme accions tan extremes i fatals. Pot ben ser que un tal esforc ens ajudi a combatre’l millor. Limitar-se a percebre’ls com a fora de tota cultura, civilitzacio i humanitat, em sembla insuficient.

    D’altra banda, aquesta no es ben be la questio, pel que fa als motius que m’han dut a escriure els comentaris anteriors: la questio es que no es pot equiparar tot el poble palesti amb aquest moviment o aquests terroristes. No es pot castigar tota la poblacio civil com s’ha estat fent, des de 1948 i des que Hamas va guanyar les darreres eleccions: se’ls va imposar un setge que estrangulava la regio economicament; se’ls van tancar els passos fronterers evitant aixi la possibilitat fins i tot de buscar asil i refugi a l’estranger; i, al final, se’ls ha bombardejat convertint la preso en una carniceria. Els atacs a edificis civils on no hi havia soldats/combatents d’Hamas, els atacs a edificis de les Nacions Unides on hi havien civils, l’us d’armes il.legals, etc: tot aixo es molt indicatiu del fet que s’han comes Crims de Guerra que s’han d’investigar, i els seus resonsables s’hauran de castigar. Davant d’aixo no podem restar callats i no ho podem justificar amb el nostre silenci o en base a que estem davant d’un conflicte de civilitzacions, on ens toca defensar “la nostra” perque es millor, mes civilitzada, mes humana. No: l’actuacio de l’l’ESTAT d’Israel (noti l’emfasi) ha estat il.legal i inhumana i s’ha de condemnar.

    Rebi una cordial salutacio.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s